Menu

Discos

Discos

  • Escrit per Albert Perera
  • Categoria: Discos

Delain - Apocalypse & Chill

Discogràfica: Napalm Records
Data sortida: 7-02-2020
Nota Simfonia Metàl·lica: 7,5 /10

Delain-Apocalypse&ChillNo crec que ningú pugui discutir massa que en això del power metal simfònic hi ha una banda finesa que ara mateix té el tro guanyat i merescut des de fa uns anys i són el gran referent del gènere. Ara bé, hi ha un bon grapat de bandes que mereixen més que atenció per part de tots aquells que gaudeixin de l'estil. Sense cap mena de dubte posaria en aquest sac Delain.

La banda des d'aquell memorable debut que va ser Lucidity no ha fet més que créixer i aportar notables treballs. L'ex-teclista de Whitin Temptation Martijn Westerholt al sortir del grup va voler plasmar la seva idea del que havia de ser un grup de l'estil i renoi si se n'ha sortit. Val a dir que també hi ha fet molt que des d'un inici comptes amb la portentosa i meravellosa veu de Charlotte Wessels, m'atreviria a dir que una de les veus referents del simfònic ara mateix.

Val a dir que en els darrers temps han tingut canvis de formació quedant, a més dels citats, amb el guitarrista Timo Somers, el bajista Otto Schimmelpenninck van der Oije y el baterista Joey Marin de Boer. Crida l'atenció que la banda s'hagi quedat només amb un sis cordes donada la seva riquesa de matisos musicals i caldria veure com s'ho fan ara en directe perquè si ja de per sí han de tirar de samplers per les orquestracions i demés potser també per algunes parts de les sis cordes i això al meu criteri els resta. La marxa de Merel Bechtold s'ha de notar en els concerts tant a nivell de posada en escena i la bona actitud que té sempre com musical ja que és una de les millors en aquelles contrades.

Llegeix més

  • Escrit per Edu A.
  • Categoria: Discos

Sons of Apollo - MMXX

Discogràfica: Inside Out Music
Data sortida: 17-01-2020
Nota Simfonia Metàl·lica: 8,75 /10

Sons of Apollo - MMXXUn dels gran al·licients d’aquesta banda és sens dubte veure tocar junts de nou després de la seva etapa a Dream Theater a dos genis com són Mike Portnoy (bateria) i Derek Sherinian (teclats), referents mundials dins l’escena del metal progressiu. Al baix trobem a l’omnipresent Billy Sheenan pel qui sembla que no passen mai els anys ni les ganes de tocar; i a la guitarra al menys conegut però no per això menys important Ron “Bumblefoot” Thal (ex Guns’n’Roses), que dota al grup d’un potent i personal so de guitarra.

Però sens dubte la cirereta del pastís i gran encert del grup va ser la incorporació a la veu del polifacètic Jeff Scott Soto, un clàssic de l’escena hard rockera al qui sempre havíem vist en projectes més melòdics com amb l’excèntric Yngwie Malmsteen o els fantàstics W.E.T entre molts d’altres. Quedava doncs el dubte de saber com empastava la seva veu en composicions més progressives i amb més canvis a nivell vocal.

Entrant ja de ple en el disc, MMXX ens ofereix 8 temes de metal progressiu amb una gran dosi de Hard Rock, combinació que en facilita l’escolta a un públic més heterogeni i que sens dubte és un dels motius del seu èxit. El disc arrenca amb el single Goodbye Divinity, on una serpentejant introducció acaba convertint-se en un tema realment excel·lent, contundent i amb una tornada èpica on destaca la veu de Soto, i que sens dubte farà les delícies del públic als seus directes. Wither to Black arrenca amb un potent break de Portnoy a la bateria i continua amb una estructura i un riff 100% Hard Rock, terreny en el que Soto es mou com peix a l’aigua, per acabar desembocant en una part més progressiva adornada per un magnífic duel de solos de Sherinian i “Bumblefoot”.

Llegeix més

  • Escrit per Albert Perera
  • Categoria: Discos

Apocalyptica - Cell 0

Discogràfica: Silver Lining Music
Data sortida: 10-01-2020
Nota Simfonia Metàl·lica: 8/10

Apocalyptica-Cell-0Com una Simfonia tenebrosa s'inicia Ashes of the Modern World, tènue, fosca, misteriosa i amb la bateria prenen protagonisme ràpidament. El to del tema en tot moment es mou en els paràmetres indicats, com volent generar inquietud i expectativa. El canvi es produeix en la meitat del tema on les melodies de cello es van intercalant a tota velocitat com si fossin guitarres, però això no és nou en el grup. En la part final tornem al to tenebrós inicial. Ja des del primer moment reconeixem aquest característica so de cello del grup, entre l'instrument clàssic de sempre i aquest toc distintiu distorsionat i metàl·lic.

Cell-0 ens mostra uns passatges típics de banda sonora de pel·lícula quan de sobte irromp una bateria que amb el doble bombo aporta una velocitat per on els cellos puguin cavalcar i mostrar-se desbocats amb tota mena de melodies. Es tracta d'una peça extensa de quasi 10 minuts, la part central és una exquisidesa de melodia que recorden algunes de les peces més evocadores de la seva discografia com Faraway o tantes altres. Rise neix melosa i va creixent embolcallant-te pura i simplement en els sons dels cellos. Una mínima caixa de ritmes apareix que a totes llums resulta prescindible però que no li treu encant. En la part final irromp la bateria amb uns subtils redobles i posteriorment amb un senzill ritme per ja acompanyar la part final que per res pren el protagonisme al poder dels instruments clàssics. Emotiva i directa. De nou calma a En Route to Mayhem tot i que el..., es pot dir riff?, de cello conductor del tema indica que alguna cosa passarà. I passa, entra la bateria amb un ritme sincopat que en meitat del tema en torna purament thrash amb els cellos desbocats com qualsevol banda de l'estil, rascant sense pietat. Ideal pel headbanging, violència sonora sense deixar l'elegància tot i les parts quasi death-black que conté.

Llegeix més

  • Escrit per Albert Perera
  • Categoria: Discos

Sepultura - Quadra

Discogràfica: Nuclear Blast
Data sortida: 07-02-2020
Nota Simfonia Metàl·lica: 7,5 /10

Sepultura-QuadraEl nom de Sepultura en l'escena metàl·lica no pot ser menystingut ni valorat en la mesura que amb la seva aparició van provocar una autèntica revolució dins l'escena que els va portar a unes cotes de popularitat que poc es podien imaginar en un principi. Tothom va sentir parlar d'ells, i quan dic tothom em refereixo a la majoria de mortals seguidors de qualsevol estil musical que per a res comptaven entre aquests el metall. Encapçalaven grans festivals i els seus discos encara ara són un referent tant del thrash com de altres estils ja que la seva continua voluntat de no repetir-se e innovar, extrem que en alguns moments els ha portat quasi a l'ostracisme, van influenciar noves generacions.

Qui subscriu aquestes ratlles els va seguir amb devoció des que els vaig descobrir amb aquella meravella anomenada Beneath the Remains, vaig caure rendit amb Arise, Chaos AD ja mostrava ganes de deixar el thrash més clàssic i Roots en un principi em va costar però vaig entendre que no pretenien mai fer el mateix i els va suposar èxit massiu. A partir d'aquí ja sabeu tots la història, el trencament de la formació clàssica i anys de discos mediocres i la pèrdua de quasi tota la seva base de fans. Això sí, si alguna cosa han estat és perseverants. Han seguit treien discos i girant prolíficament gràcies a un nom que es va convertir en referent i que cada cop que sonen els temes clàssics tothom fa una rialla.

Llegeix més

  • Escrit per Edu A.
  • Categoria: Discos

Cyhra - No Halos In Hell

Discogràfica: Nuclear Blast
Data sortida: 15-11-2019
Nota Simfonia Metàl·lica: 8,5/10

Molt bones crítiques tenia de Cyhra, tot i ser totalment desconeguts per a mi, pel que em disposava a escoltar aquest No Halos in Hell sense saber massa bé que m’hi trobaria. Un grup amb l’ex-cantant d’Amaranthe Jake E. a la veu o el bateria de Kamelot Alex Landenburg, podia deixar bastant clar l’estil, però era sobretot la figura de Jesper Strömblad (ex In Flames) la que em tenia una mica descol·locat per saber quin pes compositiu podia tenir dins del grup.

El disc arrenca amb Out of my life, que ha estat el single escollit pel grup per presentar un videoclip. És un tema curt, directe, amb una estructura musical senzilla i carregat de melodia amb una tornada molt enganxosa que segur que funcionarà a les mil meravelles als seus directes. No Halos in Hell arrenca amb un riff que recorda a uns In Flames modernitzats, però que ràpidament deixa pas a la melodia amb una nova tornada molt èpica que ens porta encertadament de nou al riff principal. Cal destacar la veu de Jack E, excel·lent en tot el disc, així com els cors també molt treballats. Podríem estar, gustos a part, davant del tema més complert tant a nivell vocal com compositiu.  
La composició més emotiva del disc és sens dubte Battle from within, que Jack E. dedica no solament al seu germà mort víctima d’un suïcidi, sinó també a totes les persones que pateixen o han patit depressió. Les parts amb sintetitzador prenen protagonisme per donar al tema el dramatisme adequat i es combinen a la perfecció amb les parts on el tema puja d’intensitat per crear quasi un himne. Com a curiositat dir que també s’ha presentat en format de lyric video (Do it Yourself), amb la participació de diferents fans del grup d’arreu del món.

Llegeix més

Subcategories

  • Llibres

    Ressenya de llibres dedicats a l'escena del rock dur i heavy metal

Accés

Has oblidat la contrasenya? / Has oblidat el nom d'usuari?