Cafè del Teatre, Lleida
Fotos: Albert Perera

Hi ha vegades que cal aturar-se i mirar enrere. Sigui per veure en perspectiva el que deixes darrere o per agafar impuls per seguir endavant. Potser aquesta és una d'aquestes ocasions. Va ser un estiu de l'any 1999 quan es va emetre per primera vegada en FM una edició del nostre programa radiofònic. La ràdio per que subscriu sempre ha estat un mitjà de referència, tant màgic i evocador, com efectiu, ràpid i pràctic. Poder traslladar al mitjà la nostra passió per l'estil musical que ens ocupa era el primer. Aquell afany ha seguit en diferents emissores, sempre de les comarques de Lleida, ampliant-lo veient les possibilitats que oferia una nova manera de comunicar-se i quasi viure com és internet i tot el que comporta. La web, aquesta en la que us trobeu ara mateix té uns 15 anys. Així doncs, s'haurà fet millor o pitjor però crec que no es pot discutir la perseverança i estima per l'escena del rock i metall per continuar tirant endavant aquestes iniciatives sense cap mena de suport, molts cops amb entrebancs notables, i topant sovint amb incompetents com una casa de pagès. Sort que com en qualsevol aspecte de la vida també s'han viscut coses que mai hagués pogut imaginar. Però d'això en parlarem en un altre article.

Com deia, 20 anys és una xifra maca com per fer una petita aturada i fins i tot celebració. Quina és la millor manera? Doncs un directe on poder veure en el seu habitat natural la música que ens agrada. Fa temps que això rondava pel cap, la cosa és que nosaltres ni som ni volem ser promotors i sent conscient del "fregao" que pot ser si no coneixes el sector cal encomanar-se als professionals. És d'aquesta manera que parlant al llarg de les setmanes i mesos per mirar de manegar alguna cosa amb l'àngel de la guarda de les ànimes metàl·liques de ponent, Jaume Sanuy, va sortir la ocasió de fer un directe amb banda internacional a la ciutat de Lleida i que servís de marc per celebrar aquestes 20 voltes al sol. La coincidència era massa propícia i quasi inaudita per poder donar una mica de brillantor a aquest aniversari i calia no deixar-la escapar. Un cop tot lligat el nostre àngel va ser qui em va donar la sorpresa de la confirmació en forma del cartell que en breu es faria públic.

Les dates han passat i aquest passat dia 30 de novembre vam poder veure al Cafè del Teatre de Lleida els barcelonins Kilmara y els polacs Crystal Viper amb una bona assistència de públic i podent saludar i gaudir amb gent coneguda i estimada tots aquests anys. Discret, sense fer massa soroll, així va ser aquest aniversari. Tal com és el nostre mitjà i el que està al davant.

Però anem al gra, com va anar. Certament la ciutat de Lleida no té bona fama entre el personal pels concerts de rock dur i metall. Existeix l'estigma, guanyat a pols, que aquí no es pot programar gran cosa ja que el personal no respon. Fins i tot algú un professional del sector em comentava fa poc que ni les diferents agències de bandes estatals la compten massa com un lloc per on passar com si fan amb la resta de capitals catalanes. Per cert aquesta nit si que va respondre el personal. El Cafè del Teatre va presentar una bona entrada, i no era fàcil ja que aquella mateixa nit hi havia programa un altre concert a La Boite amb els Banane Metalik també prou atractiu com per restar personal. Sigui com sigui va haver bon ambient ja amb la pujada a escena dels barcelonins Kilmara.

La banda de John Kilmara, amb qui vam parlar aquest estiu del 2019 en motiu de la seva participació al Rock Fest Barcelona, va saltar a escena amb una puntualitat extrema. Els de John Kilmara no paren de presentar en directe el seu darrer Across the Realm of Time. El treball va ser editat el 2018 i estant tenint ocasió de presentar-lo àmpliament fins i tot en cites importants com comentàvem. Obrir sempre és difícil i després de la intro de rigor amb la primera peça Purging Flames el personal encara es mostrava fred. Ja amb The Forge més gent s'anava acostant a l'escenari tot i que es notava que gran part desconeixia la banda. El Cafè Teatre acostuma a ser una sala amb bon so i on es pot escoltar de manera ben correcta les bandes que hi actúen siguin de l'estil que siguin. Aquesta nit no va ser diferent i les dues bandes van sonar prou bé, Kilmara amb el mateix tècnic de la sala, el veterà i més que competent Josean i Crystal Viper amb tècnic propi que es va posar als comandaments pels caps de cartell.

End of the World va ser la següent i va quedar clar ja definitivament que el vocalista Dani Ponce no tenia la seva nit. No perquè cantés malament si no que els refredats i afeccions de gola típiques d'aquestes dates s'havien cebat en ell i el van mermar de manera considerable com vam poder comprovar quan es va dirigir als presents. També va fer referència a l'estat de la seva veu i disculpar mil cops però cal dir que quan un està en aquesta situació poc hi pot fer. Va intentar defensar les següents My Haven, Fantasy (la primera del seu anterior Love Songs and other Nightmares) i destacar que va ser la primera on van deixar de banda el darrer treball tot i que tot seguit hi van tornar amb Principles of Hattred. Tinc la sensació que l'estil a mig camí del power i el heavy clàssic amb tocs progressius que practiquen no va acabar d'agradar al personal perquè no van acabar de despertar molta reacció. Una llàstima perquè són una banda treballadora i persistent com poques. Blindfol ens va portar al 2010 quan van editar Don't Fear the Wolf tot i que el ruix final va ser amb temes contemporanis com Out from the Darkness, Disciples o Out from the Darkness llevat de la darrera The Break Up extreta de Love Songs and Other Nightmares. Massa fred tot encara.

Crystal Viper forma part d'aquella categoria de bandes que no ocupen grans espais als mitjans especialitzats, és més, molts seguidors de l'escena quasi ni els coneixen però treball rere treball s'han forjat una carrera sòlida recolzada en el que ha de fer una banda, tocar en directe. Així doncs se'ls ha pogut veure habitualment en les típiques posicions poc privilegiades de força festivals però hi eren, que és l'important. Pocs dies abans d'aquesta única data a Catalunya vam parlar amb Marta Gabriel en una entrevista que podeu recuperar aquí. No es van fer d'esperar després de la intro de rigor van sortir amb força. Venien presentant el seu recentment editat Tales of Fire and Ice del que ja d'entrada van interpretar Still Alive peça que l'obre. De fet, i sorprenentment afegiria, només en van tocar quatre temes. La rebuda va ser més que bona per part del personal que semblava estar ben satisfet. La banda s'ho va agafar amb ganes després del que va passar a la data de Burgos on van haver de cancel·lar pel lamentable estat del lloc on havien de tocar i l'habitual polèmica que va lligada sempre a una suspensió com aquesta. En una primera tanda van caure The Witch is Back, Stronghold, When the Sun Goes Down i Hope is Gone Here's New Law.

El Cafè Teatre rara vegada sona malament i aquesta no va ser una excepció. La banda es veia a gust, movent-se amb una Marta Gabriel com a mestra de cerimònies que es nota que té taules. Va demostrar que sap complir amb escreix i aprofitar de la millor manera la seva veu, més que efectiva i que casa perfectament amb l'estil. Segurament en l'explosió del power de primers dels 90 haguessin tingut més sort però els temps han canviat.

Fins i tot es van permetre aprofitar el piano que sempre té el Cafè Teatre, la mateixa Gabriel va tocar Interlude que dona pas a una de les bones peces del darrer disc, Under Ice. Prescindibles solos de guitarres, espero que algun dia deixin de fer-los les bandes, per seguir amb Flames and Blood i Secret of the Black Water. Val a dir que molts dels temes escollits van donar certs moments de monotonia, o l'ordre en que els van tocar, i és que el power metal o t'agrada molt o és un dels trets que pot anar en la seva contra. Van anar caient Witch's Mark, una de les millors del nou disc Bright Lights així com Neverending Fire o Do or Die. Marta Gabriel es mostrava comunicativa amb un bon anglès aflorant un lleu accent i és que recordem que la banda prové de Polònia. El tram final va ser amb Ghost Ship, Night Prowler, One Question, Night of the Sin i la final At the Edge of Time per una nit que ens va deixar amb una bona rialla.

Sant Jordi Club, Barcelona
Foto: Albert Perera

Tarda plujosa, ventosa i desagradable, meteorològicament parlant, la que rebia a Barcelona una de les gires segurament més esperades d'aquesta tardor del 2019, Amon Amarth, Arch Enemy i Hypocrisy. És curiós com sembla que amb el pas dels anys tot es radicalitza, des de la societat i tot el que l'envolta i ens passa a fins i tot coses més mundanes com la música. Es busquen més que mai els límits, sorprendre, i com que ja poca cosa sorprèn cal sempre superar l'aposta. Això és el que sembla haver passat també amb els gustos del públic metàl·lic. Algunes bandes amb propostes extremes estant arribant a unes cotes de popularitat absolutament impensables fa uns anys, fins i tot a encapçalar o ocupar posicions de privilegi en els festivals més importants, o fer gires com a caps de cartell en recintes més que respectables com és el cas. Algú es podia imaginar una banda com els noruecs actuant en aquests recintes amb el nivell de seguidors actual i quasi liderant Wacken? Segur que no.

Llegeix més

Razzmatazz 2, Barcelona
Fotos: Albert Perera

Tot just va ser el passat mes de març quan tenia lloc una iniciativa com a mínim agosarada, tirar endavant un mini-festival on totes les bandes, evidentment dins el paràmetres del rock dur i metall, cantessin en llengua catalana. Certament no són poques avui en dia formant part d'una ben abundant escena la de casa nostra que ens dona més i més alegries en els darrers temps en forma de bons directes i treballs en estudi.

Certament el català té dificultats per ser una llengua normal en molts aspectes i un d'ells aquest estil musical on quasi fins no fa tant era inexistent. Com a mínim un bon grapat de bandes ja hi aposten sense complexos, cosa que no passa amb els mitjans de comunicació que tracten i s'ocupen de difondre l'escena on, humilment, som un oasi. La setmana prèvia al festival vam poder entrevistar totes les bandes participants: Golíat, Noctämbuls, Cultum Mortis i Assot. Així doncs, una bona mostra com en la primera edició, de bandes que aposten per la llengua de Fabra més enllà de les ja clàssiques Foscor o Vidres a la Sang conformant una oportunitat immillorable de recolzar l'escena de casa nostra, més encara quan en aquesta ocasió es tractava de bandes de comarques, ni una sola de l'àrea metropolitana.

Llegeix més

Sala La Boite, Lleida
Fotos: @jordifu_slowphoto

La presentació d’un disc és sempre bona excusa per sortir de casa i trobar-nos amb la parròquia del metal lleidatà. I els BlindPoint van aconseguir posar La Boite potes amunt i combregar una nombrosa quantitat de fidels, cosa no gens fàcil en els darrers temps i menys en aquestes contrades. Through The Ashes Of Life ens porta set temes que es van deixar escoltar força bé gràcies a les expertes mans d’en Terry, tècnic de la sala i alhora productor del disc.

Cal recordar que tot i que La Boite és de les poques sales que ofereixen concerts de Metal en vessants més extremes, no seria una meravella en quant a sonoritat.

Llegeix més