- Escrit per Albert Perera
Dead Venus - Bird of Paradise
Discogràfica: Autoeditat
Data sortida: 13-09-2020
Nota Simfonia Metàl·lica: 8 /10
Seraina Telli es va fer un petit nom en l'escena amb la meteòrica pujada que va tenir Burning Witches amb els seus dos primers discos. Treballs adreçats als seguidors del heavy metal més clàssic i tradicional i que van tenir molt bona acollida. Cert és que la seva inquietud musical anava més enllà ja que no va ser pas la única experiència musical que acreditava ja que per exemple va estar al capdavant d'una formació anomenada Surrillium practicant un neo-prog molt més arriscat i divers.
Aquestes inquietuds i influències externes al citat grup van fer que arribés un moment en que deixés els clixés del metall clàssic per encarar nous camins. Queda el dubte de si hagués pogut, o volgut, compatibilitzar les dues vessants ja que la banda va perdre un molt bon actiu. En aquest projecte ha agafat les regnes component pràcticament totes les peces fent totes les parts vocals, pianos, teclats i guitarres acústiques. L'han acompanyat en l'aventura André Gärtner al baix, veus sintetitzadors i programació i Mike Malloth a la bateria i percussió. Ja d'entrada crida l'atenció el fet que el disc presenti en el seu precinte un adhesiu ben present on diu que no s'han utilitzat ni hi trobaràs guitarres elèctriques, auto-tune ni bateries samplejades. Queda clar que volen apostar per la música en majúscules.
Ja fa uns mesos que el disc va sortir de manera autoeditada i quina millor raó que parlar-ne quan la mateixa interessada ens ha fet arribar una còpia d'aquest treball autoeditat. Gràcies per fer-lo arribar, un detall.
Amalie Bruun, altrament i més reconeguda com MYRKUR ('foscor' en islandès), ens presenta el seu tercer disc Folkesange, produït per Christopher Juul del col·lectiu tradicional de folk europeu HEILUNG. Des del seu primer EP també titulat Myrkur al 2014 i fins poc després l’ascens de popularitat que va experimentar, MYRKUR ha estat sempre envoltat de molta controvèrsia, i no és d’estranyar degut a les innovacions que va incorporar en l’EP abans citat traspassant estils, el qual no va despertar un gran interès, sobretot pel que fa a la veu (tenint en compte que Amalie va começar amb la banda de pop indie EX COPS). Tot i això cal dir que Nattens Barn és una cançó que recorda molt als primers treballs de projectes associats al Black metal com ara Burzum degut a la càrrega atmosfèrica que té.
dels integrants del grup tenen origen hispà. Són Carlos Araya (bateria) nascut en Xile, Daniel Souto (guitarra) i Oscar Souto (veu i baix) a més de comptar amb Jef Fortin (guitarra) francocanadenc.
No seria ètic començar aquesta crítica sense reconèixer en primer lloc que tinc una debilitat per Testament des de fa una pila d'anys. Possiblement el cinquè en discòrdia del Thrash Metal, i que no va entrar a la gira del Big Four per qüestions merament logístiques. Creadors de tres discos cabdals per la història i evolució d’aquest estil com són The Legacy (1987), The New Order (1988) i Practice What You Preach (1989). El grup va viure moments convulsos durant els 90, amb constants canvis de membres, discos menys afortunats com The Ritual i intentant conviure amb l’auge d’estils més populars a l’època com el grunge o el nu metal. Arran d’això, els seus discos de meitats dels 90, Low i Demonic són una cerca de noves sonoritats barrejades amb certa experimentació que molts dels seus antics seguidors no van acabar d’entendre.
Per fi ha arribat a les meves mans l'últim treball dels holandesos Carach Angren (mandíbula de ferro en síndarin la llengua fictícia creada per J. R. R. Tolkien per ser utilitzada al món creat per ell, la Terra Mitjana. El síndarin és una de les moltes llengües parlades pels elfs, anomenats Eledhrim [ˈɛlɛðrim] o Edhellim [ɛˈðɛllim] en síndarin). Franckensteina Strataemontanus és, de nou, un treball conceptual com tots els anteriors de la seva carrera.