Si algun cop es pot utilitzar aquell qualificatiu de "superbanda", molts cops es fa de manera una mica gratuïta, amb Mr.Big sempre està ben emprat. Va haver un temps en que una banda com aquesta semblava no haver de veure de nou la llum després de discos memorables d'aquells que poden acostar al rock públic que normalment no s'hi acostaria i amb propostes de qualitat contrastada. Ara ja fa un bon grapat d'anys que compaginen les activitats en solitari, ja sabeu que són un cul inquiet Eric Martin, Paul Gilbert i Billy Sheehan sobretot, amb els discos i gires amb Mr.Big.

Tot i això, i sota el meu criteri, les seves darreres obres d'estudi no havien arribat al nivell que se'ls suposa. Temes poc inspirats i que només mostraven de nou que són uns mestres amb els respectius instruments. Aquest nou Defying Gravity té tots els elements dels que anaven mancats. Inspiració i bons temes s'uneixen a una gran interpretació i una gravació rodona. Podria ser que en tot plegat hagi tingut alguna cosa a veure el fet que s'hagin reunit de nou amb Kevin Elson (productor del seu debut del 1989, Lean into it de 1991 i un dels seus treballs més populars Bumb Ahead del 1993) en el que diuen ha estat una intensa gravació de tant sols sis dies a Los Angeles.

L'única pega a tot plegat és la recent diagnosi al bateria Pat Torpey de Parkinson que no li fa possible tocar en la major part de temes ni girar amb plenitud de condicions i ha estat Matt Starr qui ha assumit les parts.

Llegeix més

Amb el pas dels anys suposo que he perdut part d'aquella curiositat per nous sons, bandes, projectes i aventures diverses en el món de la música. No crec que sigui l'únic ja que estic convençut que un percentatge ben alt de seguidors de l'escena del rock dur i metall amb el temps acaben escoltant les mateixes bandes, generalment les de la seva joventut, m'atreviria a dir que fins i tot els mateixos discos i només si alguna d'aquestes bandes treu nou disc es dignen a escoltar un disc de recent aparició. Amb els anys tendim al conservadorisme i queda reflectit en multitud d'aspectes de la vida, també en la música.

Tot i el dit em passa completament el contrari amb Kissing Lucifer. Així com cada cop em costa més que m'entrin les noves propostes i sons de bandes contemporànies amb el projecte d'Oliver Amberg és totalment el contrari. No fa pas tant parlàvem de la seva anterior entrega Lucified que tant bon regust deixava i ell mateix en una entrevista que ens va concedir esmentava que la premissa principal era la llibertat creativa total. Potser és aquest concepte en sí el que resulta atractiu i, clar està, saber-ho plasmar d'aquesta manera.

Amberg ja fa temps que s'està mostrant com un treballador incansable i que no para de recopilar idees que acaben en els discos de Kissing Lucifer. He de confessar certa relació personal amb ell i només cal veure el seu perfil en algunes xarxes socials per comprovar que no para ni un segon. Provant nous sons, plugins, guitarres, gravant, mesclant, treballant en els detalls, melodies, pendent sempre de tot. I quan sembla que ja està enllestit al cap de poc ja veus que torna a l'atac. A més, és un dels tipus més humils i afables amb els que m'he topat en l'univers de l'escena a Europa... i la veritat només cal revisar el seu currículum per comprovar que té mèrits acreditats per tenir el seu raconet en la constel·lació musical metàl·lica.

Llegeix més

Discogràfica: Frontiers
Data sortida: 24-3-2017

Molts cops tens davant del nas coses que valen molt la pena i ni tant sols te n'adones. Et pot passar en qualsevol aspecte de la vida però si parlem del musical, més tenint en compte l'actual ritme i nombre de llançaments al mercat, no és gens estrany.

Si parlem de rock melòdic, hard-rock o com el vulguem qualificar ja fa uns anys que em van captivar els dos treballs de W.E.T, aquell projecte sorgit de membres de tres bandes, Work of Art, Eclipse i Talisman. Els discos són sublims i la veritat que, tret de la trajectòria de Jeff Scott Soto, no he acabat de prestar massa atenció a les dos primeres al llarg del temps. Va ser l'estiu passat que vaig veure Eclipse en directe i la sensació va ser la mateixa que amb W.E.T. Tampoc no és tant estrany, dos dels seus membres són d'Eclipse i van arrasar en directe.

Des d'aquell moment vaig començar a descobrir els seus discos i escoltant-los trobem aquell rock tant elegant com ben executat amb unes melodies genials i que enganxen a la primera en la millor tradició nòrdica. Bleed and Scream i Armageddonize són dos impressionants treballs que avui es perden entre tanta oferta però que quan aquest estil era rellevant en el vast món de la música hauria pogut cridar l'atenció de milers de persones. Ho tenen tot. Erik Martensson i Magnus Henriksson formen una parella perfecta que està donant moments de glòria al hard-rock i que amb l'ajuda compositiva de Miqael Persson i Johan Becker s'han tret de la màniga una obra imprescindible. Per si fos poc Erik també és responsable de bona part de la feina d'estudi ja que s'ha gravat al seu estudi d'Estocolm i també ha estat al capdavant de les mescles.

Llegeix més

Discogràfica: Nuclear Blast
Data sortida: 16-12-2016

No acostumem a aturar-nos en productes audiovisuals en les nostres ressenyes i la veritat que la cosa haurà de començar a canviar perquè avui dia que les bandes giren més que mai, ja se sap com està el negoci, aprofiten per a què aquestes actuacions quedin immortalitzades en tots els formats possibles. Així doncs, tenim cada mes un reguitzell de novetats editades en format DVD o Blu-Ray en mil edicions i formats que molts cops s'acompanyen de l'àudio del concert en format cd, fins i tot vinil i altres extres d'allò més variat. Ben segur que d'aquí en endavant caurà per aquí alguna ressenya d'aquestes edicions que ens fan estar una bona estona davant la tv. A més, fa temps que tenia a la recambra parlar d'aquesta edició i tot i que ha passat uns mesos no me'n vull estar, es tracta de Nightwish.

No vull amagar la meva predilecció pel grup. Es va parlar en aquest humil racó de la xarxa del darrer disc d'estudi Endless Forms Must Beautiful. Des que els vaig veure per primer cop en una atapeïda sala Mephisto, ara Bòveda, en la gira de Wishmaster no han parat de créixer i després de veure'ls en cada gira posterior mai m'han decebut. Només les limitacions d'Anette Olzon per interpretar tots els temes de l'era Tarja van empobrir els directes tot i fer molt bona tasca en el seu material a Dark Passion Play i Imaginareum.

Pels finesos ha estat el moment ideal. Ara que aturen la seva activitat com a mínim tot el 2017, més encara tenint en compte l'embaràs de Floor Jansen, què millor que editar un directe representatiu del tour de Endless Forms Must Beautiful? Així ho han fet en aquest Vehicle of Spirit que, com deia, ha sortit en tots els formats possibles. Caixa amb dvd,Blu-ray, vinil i cd, només dvd, només Bluray... en fi, el que comentarem aquí correspon a l'edició regular en doble Blu-ray en una curiosa caixa rectangular força espectacular amb multitud de fotografies però molt incòmoda de guardar ja que és un tamany molt poc estàndard per dir-ho així. El primer BD conté el concert al Wembley Arena del 2015 i el segon al seu país natal, a Tampere en concret. En aquest darrer també trobem els extres.

Llegeix més