- Escrit per Albert Perera
Necrophobic - Dawn of the Damned
Discogràfica: Century Media
Data sortida: 09-10-2020
Nota Simfonia Metàl·lica: 7,5 /10
Qualsevol seguidor del metall extrem ha d'haver escoltat el nom de Necrophobic en alguna ocasió. Són 30 anys actius des de 1989 tot i que el primer treball The Nocturnal Silence data del 1993. Durant les dues primeres dècades no van ser exactament prolífics però els treballs que van treure The Third Antichrist, Hrimthursum o Death To All van ser suficients pes assentar un bon nombre de seguidors o tenir certa rellevància en l'escena.
La darrera època ha estat més convulsa i a tot un seguit de canvis de formació va seguir un disc ben acollit com Mark Of The Necrogram el 2018 amb els guitarristes Sebastian Ramstedt i Johan Bergeback de tornada després de cinc anys d'aturada. El nou pas endavant que volen fer en aquest funest 2020 és Dawn of the Damned tot just dos anys després de la sortida de l'anterior, el novè treball de la banda. El grup sembla que s'ha tornat molt més prolífic, cal veure què ofereixen en aquesta ocasió.
El disc s'obre amb Aphelion, una intro guitarrera enmig d'una instrumentació grandiloqüent que ben bé es podria utilitzar per una pel·lícula tipus Alien enganxant directament amb Darkness Be My Guide on anem a tot drap des de l'inici sent quasi cinc minuts que no donen treva d'una peça ben esperable de l'estil. Mirror Black aporta més matisos en l'inici amb un in crescendo per arribar als típics acords black poc abans d'encarar la velocitat habitual. La peça mostra més elegant lligats al metall clàssic que la poden fer bona per als no tant avesats al black més ortodox.
No podien començar el disc d'un altra manera, el que sembla les notícies d'una tv retro que ben aviat enllacen amb la poderosa veu de Elin i els subtils tocs de guitarra que Zack Anderson sap donar en la inicial Proud Woman. Tot amb aquest ambient i toc retro que dona especialment el so de bateria. Al meu criteri és un dels punts que distingeix l'estil i com volen sonar bandes com Blues Pills, no marxem de les compressions típiques d'avui dia però per exemple ressalta aquesta caixa com més apagada en el seu atac. Timbals molt més mesurats i un bombo present però no tant excessiu a com estem acostumats. Tema directe, amb Elin comandant (quina veu mare meva!) i deixant clar què ofereixen.
Cal presentació per Primal Fear? En aquestes alçades no crec que cap seguidor de l'escena del heavy metal no hagi escoltat alguna vegada el grup. Molts la identifiquen com la banda de Matt Sinner però ara mateix m'atreviria a dir que és un monstre de tres caps amb Scheepers, el citat Sinner (líder de Sinner també) i el guitarrista Magnus Karlsson.
Seraina Telli es va fer un petit nom en l'escena amb la meteòrica pujada que va tenir Burning Witches amb els seus dos primers discos. Treballs adreçats als seguidors del heavy metal més clàssic i tradicional i que van tenir molt bona acollida. Cert és que la seva inquietud musical anava més enllà ja que no va ser pas la única experiència musical que acreditava ja que per exemple va estar al capdavant d'una formació anomenada Surrillium practicant un neo-prog molt més arriscat i divers.
Amalie Bruun, altrament i més reconeguda com MYRKUR ('foscor' en islandès), ens presenta el seu tercer disc Folkesange, produït per Christopher Juul del col·lectiu tradicional de folk europeu HEILUNG. Des del seu primer EP també titulat Myrkur al 2014 i fins poc després l’ascens de popularitat que va experimentar, MYRKUR ha estat sempre envoltat de molta controvèrsia, i no és d’estranyar degut a les innovacions que va incorporar en l’EP abans citat traspassant estils, el qual no va despertar un gran interès, sobretot pel que fa a la veu (tenint en compte que Amalie va começar amb la banda de pop indie EX COPS). Tot i això cal dir que Nattens Barn és una cançó que recorda molt als primers treballs de projectes associats al Black metal com ara Burzum degut a la càrrega atmosfèrica que té.