Discogràfica: Metal Blade
Data sortida: 16-4-21
Nota Simfonia Metàl·lica: 7 /10

A hores d'ara ja tots sabem qui són Cannibal Corpse. Les seves viscerals lletres, sempre relacionades amb les més horribles maneres de morir, i sobretot, polèmiques portades que no deixen indiferent ningú. Essent la banda de death Metal més reeixida a nivell mundial, i amb una àmplia discografia a l'esquena, els novaiorquesos s'han decidit a llançar aquest mes d'abril el seu quinzè treball. Sota el nom de Violence Unimagined, aquest ha estat de nou produït pel propi guitarrista de la banda, Erik Rutan, qui acredita el mèrit d'haver definit el so del grup durant els últims anys.

L'àlbum arrenca amb Murderous Rampage sense cap consideració per l'oient, qui es veurà atropellat per una onada de bogeria i molta sang. Res millor que una entrada amb tota la maquinària a màxima velocitat, i ningú ho sap amb més certesa que els nostres vells amics de Cannibal Corpse. De la mateixa manera també són perfectes coneixedors que la rapidesa no sempre és proporcional a la brutalitat, i és que el tema compta amb aquests riffs a mig temps tan característics de l'agrupació, amb els que cap aficionat del metall extrem podrà evitar moure el cap com un posseït. Res de nou sota el sol, però sens dubte deixa satisfet qualsevol seguidor. Què voleu que us digui? Sóc un subjecte simple, només necessito els berrejos de Corpsegrinder i escoltar Mazurkiewicz destrossant els meus cascos per ser feliç.

Llegeix més

Discogràfica: Frontiers Records
Data sortida: 12-2-21
Nota Simfonia Metàl·lica: 9 /10

Ni un servidor, ni de ben segur molts dels lectors, deurem ser aficionats als "talent shows musicals". Aquells pomposos espectacles televisius, on de la nit al dia intenten convertir en artistes a joves promeses vocals, que fan viure dins d'una bombolla aliens a l'afamada indústria musical. El final, tot i que previsible, sempre acostuma a ser el mateix, un cop els productors els exprimeixen al màxim amb un primer disc completament enllaunat, els acostumen a deixar a la mà de déu si les vendes no donen els rendiments esperats.

Expliquem això, perquè aquest és una mica el context en què es va a donar a conèixer James Durbin, gràcies a la seva participació en la desena edició del concurs American Idol, on valgui la redundància, va deixar per la posteritat una emmarcable actuació amb el seu ídol Rob Halford i els Judas Priest que fàcilment es pot trobar encara per les xarxes.

Tot i haver publicat amb anterioritat diversos treballs d'un rock més alternatiu, que no van acabar de funcionar, la seva popularitat va créixer de manera exponencial amb la seva entrada com a cantant als dos darrers discs de Quiet Riot.

Aquest 2021 però, torna de nou a la càrrega amb el seu quart àlbum en solitari, les idees més clares i un canvi estilístic molt notable amb un disc de dotze temes d'autèntic Heavy Metal amb essència dels 80. Segurament seria un disc que a priori hagués passat desapercebut per la gran majoria d'aficionats al gènere, però que volem reivindicar de la manera pertinent, perquè de ben segur que deixarà a més d'un/a amb la boca oberta si li doneu una oportunitat.

Llegeix més

Discogràfica: Autoeditat
Data sortida: 2021
Nota Simfonia Metàl·lica: 6 /10

A un món on tot es fon ràpid i les formacions s'esmicolen a la primera discussió, és estrany, gairebé màgic, trobar formacions que hagin superat el pas del temps, les generacions i les modes. Zevo, formats a Palma de Mallorca l'any 1989, són un clar exemple de supervivència de dins una escena que a vegades resulta hostil cap a les formacions massa longeves.

Els inicis dels noranta foren els anys daurats de Zevo, quedant semi-finalistes dos anys consecutius al Concurs Pop Rock de Palma, compartint escenaris amb bandes importants dins el panorama mallorquí com Tots Sants o Los Valendas. Després d'allò, començà el ball de membres que sol passar tota banda amateur quan topa amb l'inici de l'edat adulta i les parelles i els fills pareixen ser incompatibles amb la música. Però Zevo continuava, sempre a una segona línia, però sempre cap endavant. Fins a l'any 2011, on la mort de Tolo Gual, guitarrista fundador de la banda, va posar el que pareixia el punt i final de la història de la banda.

Fins que, al 2018, Mateu Martí, baixista i un altre dels membres fundadors va decidir recuperar la banda, trobant a Manuel Martínez com un company ideal al paper de veu i guitarrista. Desempolsaren els temes clàssics de la banda i començaren a crear-ne de nous. I amb 8 d'aquests temes nous han gravat En pie de guerra, primera demo de Zevo en 30 anys de trajectòria.

Llegeix més

Discogràfica: Napalm Records
Data sortida: 22-01-2021
Nota Simfonia Metàl·lica: 8 /10

Inevitable no sentir una enorme expectativa cap a Perpetual Chaos, nou àlbum de Nervosa, una de les bandes més importants del thrash en els últims anys. Uns mesos després de que les veiéssim en viu a Hèlsinki, la banda va anunciar que dos membres, la vocalista i baixista Fernanda Lira i la bateria Luana Dametto se separarien de la banda. La membre restant, fundadora i guitarrista Prika Amaral va anunciar ràpidament que es quedaria i buscaria nous músics per a unir-se a Nervosa. Va trobar el que buscava amb Diva Satanica (veu), Eleni Nota (bateria) i Mia Wallace (baix) i juntes van passar un mes a Màlaga per a gravar aquest nou àlbum. Mesos després, l'àlbum finalment estava llest per a veure la llum a través de Napalm Rècords. Precisament per això vam voler entrevistar la seva vocalista, Rocío Vázquez (Diva Satanica), en una entrevista que podeu recuperar tant en àudio com vídeo.

Canviar una formació dràsticament és sempre un desafiament per a qualsevol banda. En general, va de la mà d’un canvi de so. Si bé el nucli del so de Nervosa encara està intacte a Perpetual Chaos, els seus nous membres introdueixen molts elements innovadors en aquest so, orientant-se més cap al gènere death metal.

Llegeix més