- Escrit per Guillem Revés
Dream Theater - Distance Over Time
Discogràfica: Inside Out
Data sortida: 22-02-2019
Nota Simfonia Metàl·lica: 6,5/10
Després de 14 treballs i 15 milions de discos venuts a les seves esquenes, els fets parlen per si sols. Una super-banda, amb totes les lletres. Però des de que els vaig descobrir allà per 1996 amb el seu Awake (1994), tinc la sensació que sempre han estat molt millors com a intèrprets magistrals que com a compositors. I fa ràbia dir-ho, ja que en el meu parer, el disc on han aconseguit més equilibri entre la tècnica i la composició, fou l’oblidat Falling Into Infinity de 1997. Un àlbum ple de bones cançons i menys virtuosisme que demostra que saben composar d’allò més bé, tot i que no rebés bones crítiques i fes que el quintet tornés a la seva essència de banda superdotada tècnicament.
Deixem el passat de banda i abordem el present. Distance Over Time s’inicia amb Untethered Angel, amb un gran so i un LaBrie que es manté en forma a la veu, tot i ser la peça que sempre m’ha grinyolat més de tot l’engranatge. L’interludi és una meravella. Paralyzed és un mig temps a la seva manera, amb una bona tornada que podria haver escoltat en qualsevol altre disc dels de Nova York. Fall Into The Light arranca amb un clàssic riff de Metal, que giren i regiren com sol ells saben fer, per passar desprès a melodies més èpiques.
Els finesos Children of Bodom formen part d'aquestes bandes que van sortir tot just en aquells anys de límit entre el consum tradicional de música i quan tot just començava tota la ebullició d'internet, el compartir arxius i el que ha derivat en l'actual model. Segurament gràcies a això són una de les formacions que han aconseguit un bon nom i posició en l'escena internacional tot i oferir una proposta... home, no diré radical però suposo que no seran banda de referència per un amant de l'AOR.
Els de Seattle ens porten deu temes del millor metal progressiu en el seu àlbum número quinze. I és que ha plogut des de que la banda es formés el 1981 i presentés el seu primer llarga durada, The Warning, l’any 1984. Cal remarcar l’absència des de 2012 del cantant original, Geoff Tate, substituït brillantment per Todd La Torre, que ja porta els dos discs anteriors a la veu principal, i que a més a més s’ha encarregat de gravar les bateries en aquest The veredict, per indisposició del seu bateria de sempre, Scott Rockenfield. I de quina manera ho ha fet, admirable. A part d’aquest canvi substancial, la base de Michael Wilton a les guitarres i Eddie Jackson al baix continua al peu del canó amb Parker Lungdren a l’altra destral, aquest últim des de 2009.
Fa temps que vaig deixar aparcats In Flames. La seva progressió des de ja fa anys cap a sons més "moderns" deixant de banda el death melòdic que van ajudar a crear i popularitzar mai m'ha convençut. Al meu criteri aquest gir i els canvis de formació van fer perdre tota la brillantor que el grup emanava. No dubto que hagin conquerit nou públic i ocupin posicions de cartell destacades als festivals més importants, però això ja ho començaven a fer amb Colony. Cadascun dels darrers treballs del grup m'ha provocat indiferència i m'han semblat a parts iguals poc brillants i prescindibles volent transmetre una suposada agressió que no es veia enlloc. Això sí, no deixo de donar-los una oportunitat en cada disc. Tal meravella van fer amb els primers The Jester Race, Whoracle o Colony que sempre cal mantenir esperança.
Leize són una d'aquelles bandes amb les que passa un fenomen poc usual i és que agrada a un ventall de públic molt ampli. Entre el seus seguidors compten gent de l'escena del rock urbà, punk, heavy, metall i m'atreviria a nombrar fins i tot altres estils. Poques bandes poden presumir d'això, potser SA i poques més a l'estat.