- Escrit per Albert Perera
Irreversible Mechanism - Immersion
Discogràfica: Blood Music
Data sortida: 14-09-2018
Nota Simfonia Metàl·lica: 9/10
Sempre és un plaer poder descobrir noves bandes que et portin una mica d'aire fresc a les orelles. Si, a més, la seva procedència no és l'habitual que pots esperar de països i indrets on el metall és més o menys popular i hi ha certa tradició doncs encara produeix una petita satisfacció afegida que la llavor de l'escena s'escampi. És el cas de Irreversible Mechanism, banda provinent de la capital de BieloRússia, Minsk. El que va començar enmig d'un partit de futbol entre amics es va convertir en una banda que el 2015 va editar el seu debut amb Infinite Fields on els tres membres van comptar amb la col·laboració de Dan Presland a la bateria que se'n va ocupar des d'Austràlia. Lluny queda aquest primer intent si el comparem amb l'actual.
El grup és una mostra de com no posar cap mena de límit estilístic i deixar-se portar sense cap por. Les deu peces s'inicien amb la primera part de Existence, una llarga intro magnificent i és que un disc així necessita certa preparació. Passatges inquietants i teclats que en els darrers minuts desemboquen a Existence II posant les coses a lloc. Death i progressiu es fusionen amb tocs de metall modern sense descuidar en cap moment la melodia en un exquisit tema que enganxa amb la següent Abolution amb suavitat per tornar en breu a la contundència. Continus riffs i melodies de guitarra. Gran part central que signaria qualsevol guitar-hero.
Si fa poques dates oferíem la nostra visió del nou disc de Doro sembla que aquest estiu els pesos pesants s'han posat d'acord per treure material y el darrer dia d'agost és el German Metal Tank Udo Dirkschneider qui ens ofereix nou material.
No he tingut pressa en escoltar el nou disc de Doro. Els darrers temps i anys de la seva producció musical no han tingut composicions massa reeixides. Temes força obvis, buscant la tornada fàcil i que es pugui corejar en directe i sense brillantor. Aquest nou disc marca un punt que cal tenir en compte, és el vintè disc de la llegendària vocalista alemanya que celebra 35 anys d'estada als escenaris. Pocs poden acreditar tal carrera. Doro ha tingut els ovaris de celebrar-ho amb un nou disc doble i aquesta és la raó per la que no he tingut pressa.
M’han encomanat una difícil tasca, que gratament he acceptat, i es tracta de fer una crítica al flamant nou disc de Dimmu Borgir, grup del que en sóc un gran fan i segueixo des del seus inicis, ja fa un bon grapat d’anys. El 1994 va llençar el seu primer disc, For All Tid, (demos apart) i després de 24 anys, acaben de presentar-nos el seu últim treball anomenat Eonian. He de dir que no només sóc seguidor de la seva música, també de les anècdotes i històries del grup, i més concretament d’en Shagrath, el seu líder multi-instrumentista.
Si parlem de thrash metal a l'estat espanyol cal fer esment a una banda que amb treball constant i demostrant treball rere treball la seva qualitat s'han guanyat el dret a ser considerats com tot un referent dins el gènere. Parlem dels Angelus Apatrida que després de Hidden Evolution i girar insistentment per Europa arribant fins i tot a sud-Amèrica i Austràlia durant dos anys s'han fet una reputació sòlida com a banda de directe amb bones composicions.