- Escrit per Oscar Camarasa
Dimmu Borgir - Eonian
Discogràfica: Nuclear Blast
Data sortida: 04-05-2018
M’han encomanat una difícil tasca, que gratament he acceptat, i es tracta de fer una crítica al flamant nou disc de Dimmu Borgir, grup del que en sóc un gran fan i segueixo des del seus inicis, ja fa un bon grapat d’anys. El 1994 va llençar el seu primer disc, For All Tid, (demos apart) i després de 24 anys, acaben de presentar-nos el seu últim treball anomenat Eonian. He de dir que no només sóc seguidor de la seva música, també de les anècdotes i històries del grup, i més concretament d’en Shagrath, el seu líder multi-instrumentista.
Aprofundint una mica en la nova gravació, he de dir que m’és complicat plasmar els meus sentiments tenint en compte que els meus discs preferits són Enthrone Darkness Thriumphant i Spiritual Black Dimensions, tot i que també el Puritanical World Misanthropia considero que és dels millors. Suposo que per a molta gent també ho és el For All Tid, que penso que és molt bo, però simplement és la meva modesta opinió i el meu gust personal. Per aquest motiu valoraré Eonian el més subjectivament possible, però sempre posant-hi de la meva part i sobretot respectant les opinions i cometaris que hom vulgui fer.
Si parlem de thrash metal a l'estat espanyol cal fer esment a una banda que amb treball constant i demostrant treball rere treball la seva qualitat s'han guanyat el dret a ser considerats com tot un referent dins el gènere. Parlem dels Angelus Apatrida que després de Hidden Evolution i girar insistentment per Europa arribant fins i tot a sud-Amèrica i Austràlia durant dos anys s'han fet una reputació sòlida com a banda de directe amb bones composicions.
Un dels tòtems en això del heavy metal que encara sobreviuen després de més de 40 anys treu nou disc, i això és motiu perquè com a mínim sigui tingut en compte. En aquestes alçades tots ja estareu al cas de l'edició d'aquest Firepower per part de Judas Priest, el divuitè de la seva carrera si tenim en compte només els d'estudi. El debat per bandes com els Priest és sempre el mateix en aquestes alçades, què són capaços d'oferir? I el cert és que les composicions poden ser més o menys brillants, com s'ha vingut demostrant en els darrers treballs però el seu impacte com a banda referent en cada edició és ben palès i continuen girant i fent bones xifres d'assistents. Però a això tornarem més endavant, ara el que toca és valorar el nou disc.
Lluny està Angra del rebombori que van provocar aquells llunyans dos primers discos que ràpidament els van posar en el mapa metàl·lic mundial en el marc favorable que bufava llavors per tot el power metal. Les coses han canviat i de quina manera. De la formació que tots podem recordar només queda Rafael Bittencourt i amb la marxa de Kiko Loureiro a Megadeth es va desfer una de les parelles més brillants de guitarristes d'Amèrica del sud. Si això li sumem els canvis de vocalista, una de les parts més visibles i presents de qualsevol banda, sembla que ens trobem davant un grup diferent. Edu Falaschi era un desconegut per molts i va encaixar en el grup i la veritat que tinc la impressió que Fabio Lione ha costat d'acceptar per bona part dels fans del grup. Això que ja fa un temps que és membre estable.
Llàstima que l'actual situació de la indústria musical, i la mateixa societat on vivim amb absolutament tot tant atomitzat i sectoritzat, fa que destacar en aquest context sigui quasi un impossible per bé que facis les coses. Així doncs, centrant-nos en el món musical, propostes que anys enrere amb el suport necessari mostren maneres com per convertir-se en massives i crear noves grans figures de la música avui en el millor dels casos poden tocar en sales de 2000 persones i poder viure d'aquest art. Així estem.