Menu

Discos

  • Escrit per Pere Gene

Alan Parsons-The secret

Discogràfica: Frontiers Records
Data sortida: 26-04-2019
Nota Simfonia Metàl·lica: 8/10

Què podem dir en aquestes alçades del gran Alan Parsons?, un autèntic geni de la música on hi ha desenvolupat totes les tasques possibles des d'enginyer de so a productor passant per músic d'estudi, arranjador i compositor.

Per fer esment de manera resumida a la seva trajectòria i per fer-nos a la idea de la seva magnitud, va ser enginyer de grups com The Beatles i Pink Floyd a The dark side the Moon (casi res!) i d'aquí és on es va passar a l'altre costat produïnt i component al costat d'Eric Woolfson i d'arranjador i director d'orquestra d'Andrew Powell creant una successió d'impressionants treballs que conformen un dels pilars bàsics del pop-rock-progressiu.

Quinze anys han passat de la seva última referència A valid path un disc que va passar sense pena ni glòria basat fonamentalment en la música electrònica. En el transcurs d'aquest temps, el senyor Alan s'ha dedicat a realitzar gires amb músics de confiança rememorant el seu llegat. Un cop posats en situació, anem a esbrinar què ens aporta en el seu nou treball anomenat The secret.

Llegeix més

  • Escrit per Albert Perera

Diamond Head - The Coffin Train

Discogràfica: Silver Linings Music
Data sortida: 24-05-2019
Nota Simfonia Metàl·lica: 7/10

Diamond Head - The Coffin TrainÉs ben curiós que una banda degui bona part del seu reconeixement, més que no pas èxit, a les versions que d'ells han fet unes "estrelles" d'això del heavy com Metallica. No sé si és per estar-ne satisfet o ben fotut, a saber com ho porten... El cert és que sigui com sigui estem davant d'un dels noms que tots, per les raons que sigui, tenim al cap quan parlem de totes aquelles bandes que van conformar la NWOBHM.

Analitzant la trajectòria del grup crida l'atenció com el treball que ens ocupa només és el vuitè per una banda que es va fundar el 1976, tots sabem per això la trajectòria... accidentada per dir-ho així, del grup. En qualsevol cas no està de més donar una escolta al que pot presentar al món Brian Tatler i companyia, i ja us avanço que no cal perdre'ls de vista. Anem a veure què ofereixen.

Enèrgic inici amb Belly of the Beast amb un riff enganxós marca de la casa amb la veu de Rasmus Bom Andersen protagonista entre melòdica i desgarrada. En la part del solo fins i tot trobem un doble bombo i Brian Tatler demostrant que els anys no l’afecten per tocar bon material.

Llegeix més

  • Escrit per Guillem Revés

Backyard Babies - Sliver & Gold

Discogràfica: Century Media
Data sortida: 01-03-2019
Nota Simfonia Metàl·lica: 6,5/10

Trenta anys de carrera avalen aquests suecs de cor punkarra i a la vegada fabricants de hits radiofònics. Formats el 1989 a Nässjö de les cendres de Tyrant, es van traslladar a Estocolm per començar una de les trajectòries més il·lustres de l’escena rockera de Suècia. I és que haver voltat arreu del món amb AC/DC, Alice Cooper, Guns & Roses o Velvet Revolver no ho poden dir gaires bandes. Amb una formació sense canvis (Nicke Borg, veu i guitarra, Dregen guitarra i veu ocasional, Johan Blomquist al baix i Peder Carlsson a la bateria) i vuit àlbums a les seves espatlles, ens porten aquest Sliver & Gold gravat als Parc Studios, coneguts com a Psych Bunker, i produït per Chips Kyesbe.

Anem per feina, comencen amb Good Morning Midnight, simple i directa amb una bona producció que recorda a estones al gran Making Enemies Is Good, un dels seus millors treballs, sota el meu punt de vista, és clar. Simple Being Sold sona als Babies més clàssics del Total 13, cosa que agraïm. Shovin’ Rocks, és macarra i festiva, amb les dues veus de Borg i Dregen, i tot i comptar amb un teclat desdibuixat al pont, el solo de guitarra és molt efectiu, demostrant un cop més que mil notes no són sempre una bona opció. Ragged Flag no sabria on encaixar-la, un inici amb melodies orientals i ritmes tribals, com si volguessin fer el seu Sympathy For The Devil personal. Desconcertant. Yes To All No comença amb les

Llegeix més

  • Escrit per Pere Gene

Buckcherry - Warpaint

Discogràfica: Century Media
Data sortida: 08-03-2019
Nota Simfonia Metàl·lica: 3/10

Buckcherry o el és el mateix, el líder i supervivent de la banda Josh Todd com a únic membre original, ens presenta el seu vuitè disc anomenat Warpaint. Dotze temes que tot i recordar vells clixés de la banda dona la sensació que novament han fet un pas en fals.
No queda absolutament res de l'adrenalina, energia, de temes enganxosos ni frescor on els Buckcherry ens van enamorar ens els seus primers treballs. Entenem que després de múltiples canvis de formació, la seva essència s'ha perdut. Aquí no trobarem cap tema com Next to you o Crazy Bitch per posar uns exemples, ja que dona la sensació que aquests èxits hagin estat creats per una altra banda, no pas la que ens ocupa.

El disc comença amb el tema que dóna títol al treball Warpaint. Si la pròpia cançó que anomena tot el àlbum de per si ja és carrinclona ens podem imaginar la resta. La veu esgarrada de Josh Todd és l’únic destacable d’un tema a mig temps sense punch, sense força. Right now amb aires frescos, allunyats de l'estil sleazy que els caracteritzava, sense ser res innovador és un tema amb prou bon resultat amb una estructura mecànica. Head like a Hole versió de NIN, no els queda gens malament, l’adapten al seu estil demostrant la seva bona capacitat per fer covers. Radio song, mai un títol pot resumir tant la idea, balada típica i tòpica sense idea, el ABC de les power ballad. The Vacuum tema a mig temps, molt hard rocker, amb interessants doblatges de guitarres, és una de les peces més destacables de la col·lecció. Bent... per fi! els ha costat, del poc salvable de l'àlbum, on trepitgen una mica l’accelerador per cridar-nos l’atenció amb aquest cert tuf als seus clàssics. Back down contè un principi molt pinxo i distintiu, que treien aquests moments el tema es perd sense saber cap on anar.

Llegeix més

  • Escrit per Pere Gene

New Years Day - Unbreakable

Discogràfica: Century Media
Data sortida: 26-04-2019
Nota Simfonia Metàl·lica: 8/10

New Years Day tornen a l’actualitat amb la seva nova referència Unbreakable. Després de l’experiència del seu EP de versions Diary of a Creep on van homenatjar sense cap por a bandes tant diverses com No doubt, New order, Pantera o Linkin Park,  han aconseguit agafar aquests nous elements per  refrescar el seu estil i donar-se un nou impuls creatiu. Es noten  amb confiança sense cap temor i poden anar del hard-rock i emocore fins al trip hop i realment no importa, la líder Ash Costello es treu de les entranyes qualsevol cançó que barreja ràbia, enuig, desesperació o sensualitat.

Comencem a desgranar l’àlbum amb la primera peça Come for me un bon tema d’obertura, directe a la jugular, riff entretallats estil metal alternatiu dels 90 on es disparen sintetitzadors i efectes, amb cors que fan recordar als seus compatriotes In This Moment època  Blood. Seguim amb Miss Understood, ens ensenyen les seves noves credencials i potser una tònica constant en l’estructura d’aquesta col·lecció de cançons. De començament suau i tranquil passa a l’explosió de riff de la tornada. Skeletons també mostra la mateixa forma de procedir, d’anar a la tranquil·litat a l’explosió, aquí tenim sens dubte el millor cor de tot el disc. Unbreakable es presenta densa, pesada, gràcies a les afinacions que recorden als Korn, de tornada pop creant un contrast molt interessant. Shut up provocarà que els vells fans de New Years Day revisin més de dos vegades la portada del disc per veure si és la mateixa banda. Això sí, doneu-li una oportunitat ja que és del millor del disc. Canvis de ritme, el trip hop amb riffs densos i la veu de Costello que és on més ens remet a una dels seus ídols, Gwen Stefani.

Llegeix més

Subcategories

  • Llibres

    Ressenya de llibres dedicats a l'escena del rock dur i heavy metal

Accés

Has oblidat la contrasenya? / Has oblidat el nom d'usuari?