Tots els que escoltem música habitualment hem tingut referents, "ídols" si voleu, i com a conseqüència idealitzat en major o menor grau la seva figura. Forma part de l'encant. És com quan estàs bojament enamorat i no saps veure cap defecte en l'altra persona, tot és perfecte, a la justa mesura que creus ha de ser... i sempre serà igual, o almenys això creus. En el cas musical aquesta meravellosa bogeria es pot mantenir durant anys, de fet el pòster o les fotos dels discos romanen inalterables al pas del temps, potser només quan al cap de ves a saber quant veus un vídeo, una entrevista o pots assistir a un dels directes de l'artista en qüestió et pot caure la vena dels ulls al veure que... sorpresa!!!, per ells també passa el temps!!!

Per què dic tot això us preguntareu, senzillament per recordar el que és una obvietat. El temps passa per tothom de mateixa manera, per la gent del carrer o pel músic més famós del món mundial. I d'igual manera tenen les seves manies, virtuts i defectes. Anem a explicar algunes coses que m'han passat aquest 2017 fruit del tracte amb els dits músics o, el que potser és més important, el seu entorn i on es posen de manifest alguns defectes.

Quan un vol començar en el món de la música el més normal és que ningú et faci cas fora dels col·legues i que si fins i tot tens el propòsit de fer les coses bé, i ja sent agosarat total, dedicar-t'hi professionalment t'ho hauràs de fer tot. A més de tocar, que ja es suposa, buscar concerts, fer la promo del concert, cartelleria, buscar on enregistrar, si ho fas intentar fer promo de la gravació, buscar distribuïdor (lògicament l'hauràs d'autoeditar tal com estant els temps)... en fi, tot. Si tens la sort de començar a tenir repercussió i cert nom les coses es compliquen, segurament no pots estar per tot i comences a crear un entorn que treballen per tu o de tu. Contractes gent que et faci la promo, una agència que fa la contractació i entren en joc els mànagers que tant mal i bé han fet a parts iguals en aquest negoci. Fins a cert punt és normal i necessari però jo crec que fins arribar al punt que el músic en qüestió no té ni idea, per exemple, de les dates de la gira que ha de fer, quines entrevistes té aquell dia, on ha d'anar o fer demà... seguiria.

Llegeix més

En plena època estival els festivals es van succeint. En tota Europa, per limitar-ho al que ens és més proper, està plena de cites més o menys massives i amb millors cartells, ubicació o instal·lacions. N'hi per triar i cadascú tindrà els seus gustos. Si parlem de l'estat espanyol crec que tots podem estar més o menys d'acord que els tres grans festivals de rock dur i metall que ara mateix estant en la ment de tots els seguidors del gènere són el Resurrection, Leyendas del Rock i Rock Fest. No m'atreviria a dir quin és millor o pitjor, primer perquè encara no he tingut l'oportunitat d'assistir als tres i segon, perquè, sobre quins factors cal valorar-ho? El cartell? Ubicació? Serveis? Comoditat? Els criteri sobre un anàlisi com aquest pot ser divers i llavors ja entrem en els gustos personals de cadascú. N'hi ha que primaran estar en zona urbana, altres una bona acampada, quasi tots el cartell, preus assequibles... en fi, no acabaríem.

Llegeix més

Ja n'hi ha prou. No en vull saber res més. Cada cop que torni a anunciar-se algun gran macro-concert de l'estil Metallica, AC&DC (aquests cada cop més complicat) o qualsevol dels grans noms de l'escena del rock dur i metall que no m'hi busquin per comprar entrades, o almenys no vull entrar en la aquesta cursa sense sentit que s'han convertit avui dia. Ja no vull tenir més la sensació que juguen amb mi i amb tants seguidors de la música que l'únic que volen és escoltar els temes que han format part de la seva vida d'una manera o altra amb les bandes amb les que han crescut. Perquè de fet és aquesta una de les principals raons de la desmesurada bogeria que es provoca cada cop que s'anuncia concerts d'aquest tipus. Sigui de la nostra escena els U2, Rolling Stones, Bruce Springsteen o tants altres. Prou!!

Una cosa és que algú estigui disposat a fer cua davant qualsevol establiment les hores que calgui i llavors obté el "premi" de l'entrada com passava temps enrere, avui ni això ja que fins i tot els establiments estant sotmesos a la dictadura de la venda online. Aquest entremat que totes les promotores han tingut a bé engrandir i concentrar en un únic venedor i que resulta nefast. Poca visió han demostrat quan no han volgut fer la inversió, una inversió a llarg termini que acabaria sent rendible, d'apostar per la seva pròpia plataforma i model, deixant-ho a empreses externes que, naturalment, se n'aprofiten. Us sonen conceptes com "despeses de distribució"? Segur que era més costos imprimir i fer arribar els llibrets de les entrades tradicionals de fa 15 anys com la que il·lustra aquestes ratlles.

El darrer exemple, Metallica. Resulta evident que, per molt potents que siguin els servidors, davant l'allau de milers de connexions alhora cedeixin i és d'il·lusos creure que no hi pot haver un terme mig per no provocar la pèrdua de temps de milers de persones. Només els interessos lucratius fan que no existeixi un model on puguin conviure les entrades de sempre amb la venda online. Estem sota la dictadura de la venda online, el que hauria de ser una comoditat és un suplici.

Llegeix més

Metal preindoeuropeo es una etiqueta singular que se circunscribe en la temática sugerida por un artefacto sonoro que cabalga entre el Black Metal atmosférico, el Doom instrumental y los sonidos ambient de un proyecto musical vasco llamado Tetraskel.

Hace algún tiempo que topé por casualidad con la música – y el concepto visual sugerido en torno a ésta – de lo que parecía un grupo underground y desconocido de la escena metal vasca. Su nombre, TETRASKEL, tenía para mi una suerte de connotación lejana, un no se qué familiar e impreciso. Resultó ser el proyecto compositivo de un solo hombre donde la única aportación subsidiaria era la del diseñador gráfico, autor de la portada. En cuanto a los temas, englobados bajo el enigmático epígrafe Preindoeuropean Metal, basados en un registro doom monotonal puramente instrumental, despertaron mi atención. Nada más escuchar el que abre el trabajo (Petroglifo Cruciforme Bajo el Musgo) me situé en un punto ignoto de la tundra prehistórica vasca diluida por el transcurso del tiempo y por la erosión milenaria del mundo. Siguiendo el hilo vagamente argumental de los siguientes  cortes, recreé un escenario plausible cuyo epicentro, oculto bajo una capa verdusca, lo marcaba una inscripción tallada en la roca, símbolo mágico de la vida y la muerte. Es el lugar donde se dirige un robusto hombre del neolítico cargando sobre sus espaldas un alargado pedrusco (El Gigante Portador del Ortostato Vertical). El menhir debe servir para señalizar un lugar de celebración en el que algún otro, envestido de poder y encargado de la rudimentaria liturgia pagana, está a punto de usar su herramienta forjada con metal sideral, para llevar a cabo el sacrificio y desmembración de una bestia (Hacha Sacrificial de Hierro Meteórico). Mientras tanto, un ritmo tribal a base de golpes con palos de caza y pedernales va marcando la danza del grupo humano que, en torno a una fogata,  calientan sus cuerpos embadurnados con la sangre del animal agonizante. La ofrenda a sus dioses, probablemente, les sirve además de alimento y abrigo (Siluetas de Ocre Rojo Danzan al Pulso del Báculo).

Llegeix més