L'escena metall acredita ja prou història a les seves esquenes com perquè a diari es commemori qualsevol mena d'efemèride, des de la sortida d'un disc, un festival mític o aniversaris del traspàs d'alguns personatges referents de la nostra història. En aquesta voràgine, que cada dia un pot consultar principalment a les xarxes socials, una n'ha passat una mica per alt el passat mes de febrer però que una gira aquesta tardor farà rememorar i de quina manera.

El 20 de febrer de 1996 es va editar Roots, el sisè disc d'estudi dels brasilers Sepultura. Una de les bandes de metall amb més relleu dels 90 i que van arribar a ser molt i molt grans en aquella època a nivell de popularitat i creativitat. Els germans Cavalera, Paulo Jr. i Andreas Kisser ho tenien pràcticament tot. En uns anys on el metall havia perdut el seu poder de convocatòria en favor de l'escena rock més alternativa (Nirvana, Alice in Chains, Pearl Jam, Soundgarden...) mantenien la bandera, sense proposar-s'ho segurament, ben alta amb l'afegit de combinar elements tradicionals amb noves aportacions mai vistes fins llavors gràcies a la seva provinença d'un país poc habitual però no estrany en donar noms al heavy. Roots va sorprendre i trencar motlles, però no va estar exempt de certa decepció.

En qualsevol biografia dels brasilers, si un té curiositat en saber més de la banda, veurà els seus inicis més que humils amb dificultats per fins i tot obtenir instruments. Uns primers intents discogràfics que deixaven molt que desitjar pel que fa a la producció i gravació amb unes maneres que mostren un thrash molt influenciat per l'herència dels 80 i poca cosa més. No és fins el 1989 que editant Beneath the Remains que van donar el cop damunt la taula i van saltar al reconeixement internacional, encara de manera underground, amb un disc ple de bons temes i una gravació ja de nivell als prestigiosos, en aquell temps, Morrisound Studios. L'impacte va ser enorme. Personalment quan vaig escoltar aquell treball, sent ja seguidor del thrash metal, hem va semblar un exercici meravellós de l'estil. Passarien a ser una referència imprescindible no ja dels amants del thrash si no del metall en general.

Llegeix més

Fa no massa en la crítica del darrer disc dels Grand Magnus vaig deixar anar un raig d'esperança sobre el tant ja trillat i discutit tema de la regeneració de l'escena. No ens enganyem és una qüestió que ha de sortir periòdicament fins que ens hagin abandonat definitivament els dinosaures de la nostra música i hagi passat un temps per veure si hi ha un tomb total o el heavy metal acaba sent quelcom del passat. I per mostra el succeït en el passat Wacken...

Cada any passa alguna cosa a comentar a Wacken, s'ho han guanyat a pols i no començaré a lloar el festival alemany per no avorrir i no reiterar el que crec és evident en molts aspectes, munten un circ del heavy metal totalment increïble. Deixant això de banda, si l'any passat va ser l'actuació a doble escenari de Savatage i la Trans-Siberian Orchestra (episode digne de passar a la història del música) aquest any un dels aspectes pel que pot ser més recordada aquesta edició és l'aparició d'un holograma de Ronnie James Dio. Pels que aterreu ara mateix, aquest 2016 han actuat a Wacken Dio's Disciple, banda que preten rendir tribut al gran mestre amb ex-membres de la seva banda com Graig Goldy, Scott Warren, Simon Wright o noves incorporacions com Bjorn Englen, Oni Logan o Tim "Ripper" Owens. No hi ha dubte que és un excel·lent combinació de músics i compten amb el suport de Wendy Dio, la muller del petit elf que ara s'ocupa del seu llegat.

En primer terme ja podríem entrar a discutir si aquestes bandes tribut són necessàries o aporten res, les opinions serien dispars i respectables però ja sabem que en qualsevol llegat musical sempre s'intenta explotar fins als límits més insospitats. Des de directes infectes a gravacions inacabades, vídeos domèstics i ara... hologrames. La sorpresa, doncs, ha estat que durant la interpretació de We Rock ha aparegut un holograma de Dio que ha estat qui ha interpretat el tema. Parlem-ne...

Llegeix més

En les darreres setmanes resulta evident que el tema per excel·lència en la premsa especialitzada del rock dur i metall, i fins i tot en la premsa generalista i els grans mitjans d'arreu del món, ha estat la sortida d'AC&DC de Brian Johnson i l'entrada d'Axl Rose. No és per menys que el món de la música en general estigui revolucionat amb aquest fet. Una de les bandes més populars del planeta i que té en el seu llegat un dels discos més venuts de tots els temps com Back in Black amb més de 45 milions de còpies venudes perd el vocalista que va consolidar al grup a nivells massius i la jugada ha estat fitxar una figura ben coneguda d'una altra banda d'estadis, Guns'n'Roses.

Molt s'està parlant dels motius i perquè s'ha arribat en aquest punt però personalment crec que només amb el temps podem arribar a saber què ha passat realment si els mateixos protagonistes algun dia ho revelen, tot i que podria molt ben ser que mai ho sapiguem. L'opinió més generalitzada o com a mínim expressada amb més furor ha estat la contrària a aquesta "unió". Des de fans a músics, personalitats i tothom vinculat d'alguna manera al món de la música ha mostrat per norma general disconformitat amb aquest "matrimoni". Fins i tot un cop donada la possibilitat de retornar l'entrada dels propers shows programats s'han donat casos com a Bèlgica on fins a 7000 fans han volgut retornar-la. Això sí, aquestes 7000 es vendran en un obrir i tancar d'ulls. Avui dia impera una bogeria irracional per assistir a esdeveniments massius d'aquest tipus especialment de les grans bandes que despatxen les entrades als seus concerts en poques hores despertant una histèria totalment fora de lloc. Allò del "jo hi era" o la sempre present avui dia possibilitat, cada cop més propera, que la banda de torn desaparegui o ja no faci més gires impera com una plaga.

Jo voldria fer esment sobre un altre aspecte que aquestes darreres setmanes m'ha vingut al cap, i és que, ja no sé què pensar... Com a seguidor de l'escena del rock dur i metall des dels anys 80 sempre hi ha un punt en el que en la teva ment immortalitzes totes aquelles bandes que et motiven i molts cops els seguidors no acceptem allò que és inevitable, el pas del temps. Fins i tot els mateixos protagonistes no ho fan molts cops!!! Amb això vull dir que segur que molts de vosaltres us heu plantejat si preferiu que el vostre grup preferit continuï l'activitat fins a la fi dels temps encara que sigui amb garrota i d'una manera lamentable o que ha d'arribar un moment que s'ha de saber parar.

Llegeix més

Fa pocs dies que s'ha celebrat el RockFest Barcelona. Ha estat la segona edició amb un cartell força interessant tant de bandes estatals com internacionals que segurament ha estat la cita més important pel que fa a festivals a l'aire lliure en tot l'estat aquest 2015.

A ningú escapa que des de fa força anys hi ha intents per mirar de consolidar un festival a l'estat que esdevingui una cita anual com cada país europeu pot presumir de tenir. S'ha intentat per activa i per passiva en diferents indrets de l'estat fins i tot celebrant-se més d'una edició d'aquests "intents" en un mateix indret que no han cuallat. En aquest punt entraríem en les raons perquè no ha funcionat i aquesta pot ser una discussió molt llarga amb tants punts de vista com persones opinin. La dificultat i esforços per portar a terme un festival d'estiu d'aquestes magnituds són considerables i cal superar molts contratemps i patir d'allò més. Malgrat tot, tothom podria estar d'acord que un dels aspectes bàsics és tractar el millor que puguis el teu client, en aquest cas els assistents, ja sigui en la zona d'acampada o el recinte de concerts. Certament no en totes les ocasions ha estat així.

RockFest ha celebrat la segona edició amb un notable salt, la ubicació sembla prou bona amb tota la oferta d'allotjament i lúdica que ofereix una gran ciutat, ben comunicada i un recinte prou ampli. Les bandes han estat algunes de les grans clàssiques i, per tant, amb força poder de convocatòria i s'han millorat les instal·lacions. L'assistència també ha acompanyat amb unes xifres que ronden les 25.000 persones fent números rodons. Tothom està d'acord a dir que aquesta podria ser la bona. Des de Simfonia Metàl·lica ens n'alegrem sense paliatius. Fa anys que tenim unes ganes boges d'un gran festival establert i anual i si és a Catalunya molt millor.

Llegeix més