Razzmatazz II (Barcelona)

Els nordamericans Killswitch Engage van venir el passat dilluns 5 de febrer a la sala Razzmatazz 2 de Barcelona a presentar el seu tercer àlbum d’estudi, As daylight dies, produït pel propi Adam Dutkiewicz. Abans de començar l’espectacle ja teníem dos queixes fonamentals. La primera fou la caiguda dels teloners de pes amb que havien estat anunciant el concert, els The Haunted i el Bring Me The Horizon. Tinc constància que hi va haver devolucions d’entrades després de saber la notícia. L’organització assegurà que no era decisió seva i que havia estat per voluntat dels teloners la suspensió del seu moment de glòria. I precisament la segona queixa fa referència a l’organització. Tot i que a l’entrada hi posava que les portes s’obririen a les 19:00 no va ser fins a les 20:20 que això es féu realitat. Imagino que la caiguda dels teloners hi tindria alguna cosa a veure però tenint en compte que era un dilluns per la tarda això era quelcom que s’hauria d’haver anunciat ja que és més que probable que molta gent deixés de treballar, estudiar, etc. per poder assistir al concert a l’hora assenyalada. Si quan arribes resulta que t’has de trobar que has fet el passarell i que et tocarà esperar una hora més doncs imagino que el cabreig d’alguns devia ser considerable.

Tornant al tema que ens ocupa, un cop a dins de la sala tot va anar sobre rodes. Des de primera fila l’espectacle estava assegurat. De seguida van començar els Kaothic, els madrilenys encarregats d’escalfar l’ambient i un públic sorprenentment jove. S’ha de reconèixer que alguns membres de Kaothic són uns autèntics virtuosos, sobretot el baixista Gustavo Romero i el bateria Marcos de la Calle, però com sol passar en aquests casos això implicà un descontrol total de l’escena i de la capacitat de proporcionar un espectacle decent. Només afegir que el guitarra Alberto Marín fou el que es mostrà més actiu i, de fet, era l’únic que aportava personalitat i actitud al grup. El frontman Ciro no estava a l’altura de les circumstàncies i enlloc de dominar al públic es va deixar controlar per aquest mostrant una clara impotència escènica. D’aquesta manera, van presentar el seu àlbum Order to Chaos que barreja death i progressiu amb una veu de passatges melòdics i d’altres més típics del gènere.

Després d’una breu espera entraren sense preàmbuls qui tothom esperava: Killswitch Engage. Amb un setlist curt però sens dubte representatiu van mostrar-se totalment entregats i afalagats per les 500 persones que mig ompliren la sala (altres fonts asseguren que n’hi havia més de 800, jo personalment no ho comparteixo). Llegint en fòrums i altres espais m’he adonat que el guitarra Adam Dutkiewicz és un component admirat i apreciat per bona part del públic però, si us he de se sincer, em vaig alegrar que s’hagués lesionat i no pogués assistir al concert. Sota la batuta de l’anterior vocalista, Jesse Leach, si bé no tenien l’actual potència escènica sí que mantenien una coherència dins del propi espectacle. Però amb el canvi de frontman (o potser per altres motius) l’Adam s’ha descontrolat totalment i només cal veure l’actitud i la total falta de sentit del ridícul que mostra en els directes (podeu fer un cop d’ull al seu DVD (Set this) World Ablaze).

En fi, que sense Adam els Killswitch Engage van demostrar que per a l’únic que realment és imprescindible és a l’hora de compondre (cosa, d’altra banda, gens menyspreable), però que en els directes el grup es desenvolupa de forma més coherent i intel·ligent sense les seves cabrioles i pallassades. Cal assenyalar que Adam va ser substituït pel guitarra de Soilwork, Pete Wichers, el qual, encertadament, es quedà sobretot en un segon pla oferint el protagonisme als components de Killswitch.

Un capítol apart mereix el vocalista Howard Jones que demostrà estar molt a l’altura de les circumstàncies i va resultar ser un frontman atípic, molt actiu i en forma però sense ser el centre absolut d’atenció. Li agrada fer participar al públic i això es notà des del començament amb “A bid farewell”, però també amb les esperades “Rose of Sharyn” o “When Darkness Falls”. El quintet de Westfield van fer un breu concert (60 minuts justos) probablement a causa de la baixa d’Adam, però demostrant estar en plena forma i presentant temes clàssics com “Fixation on the darkness” o de nous com “Unbroken” o “My Curse”. Temes esperats com “The Arms Of Sorrow” no van sonar però es va compensar amb les ganes que hi posaren especialment el baixista Mike D’Antonio, autèntic frontman de la nit, i les crides de Howard Jones a fer mosh, pogo o digueu-li com vulgueu. La celebració de l’aniversari d’un dels roadies del grup amb pastís i nina inflable inclosa van posar el toc d’humor a una nit curta però intensa.

Set-list:

Kaothic
Sphere
Arrows Of Time
Seven Times Seven
Strange Confusion
Hypocritical
Inmortal
Them Bones (Alice in Chains)

Killswitch Engage
Bid Farewell
Fixation On The Darkness
Daylight Dies
Breathe Life
Life To Lifeless
My Curse
When Darkness Falls
This Is Absolution
Rose Of Sharyn
This Fire
Unbroken
Take This Oath
End Of Heartache