COMPARTEIX-NOS



SINDICACIÓ

Desembre 2012

OBSIDIAN KINGDOM - Mantiis

Grup: Obsidian Kingdom
Àlbum: Mantiis
Discogràfica: Autoeditat
Data sortida: 16-11-2012

 

Obsidian Kingdom - MantiisPer la meva primera aportació a la web volia fer alguna cosa especial, alguna cosa que no faig normalment com són les ressenyes de discs. La veritat és que he de reconèixer que sóc el primer que es posa nerviós quan llegeix una ressenya d'un grup que m'agrada i el periodista només interpreta el paper de crític fent especial menció de les coses que a ell no li agraden i que sota el seu punt de vista són negatives, convertint la ressenya en un assumpte totalment personal i que no ajuda ni aporta res a un lector que, probablement, desconeix per complet a la banda.

Obsidian Kingdom es van formar a l'any 2005 i després de treure dos Ep's (Matter de l'any 2007 i 3:11 de l'any 2010) han tret aquesta obra que espero els porti on es mereixen arribar per tot el seu esforç, és per mi sense cap tipus de dubtes, un dels àlbums que formaran part del meu rancking personal dels millors treballs discogràfics d'aquest any 2012. El disc en qüestió porta el nom de MANTIIS i són, senyors i senyores, de Barcelona.

 

Ens trobem davant d'un disc que podríem anomenar poc convencional i complex, però aquests adjectius no farien justícia al que ha representat per mi trobar-me de cara amb un àlbum realment personal i que només un genis de la música poden arribar a somiar de fer un cop durant la seva carrera. Poden sonar exagerades les meves paraules però us puc assegurar que l'únic que heu de fer és anar a la seva pàgina web (http://obsidiankingdom.bandcamp.com/) i descarregar-vos el disc de manera totalment gratuïta.

Per a que us feu una idea dels matisos musicals que us trobareu en aquest disc us avanço que hi ha parts instrumentals a l'estil dels anglesos Porcupine Tree o del senyor Devin Townsend enllaçant-se perfectament amb melodies progressives amb petites pinzellades black com les que crea Ihsahn als seus últims treballs i que també veureu com les parts més extremes de la música actual es poden arribar a barrejar i flueixen perfectament amb ritmes purament pop a l'estil dels noruecs Leprous.
Seria difícil definir el seu estil musical en només una paraula. Hi ha gent, ells mateixos sense anar més lluny, diuen que fan post metal, però crec que aquesta etiqueta no els hi fa cap mena de justicia. Per a mi ells fan música pluridisciplinària i es nodreix de molts estils diferents aportant un visió única i particular al metall extrem.

El públic metàl·lic, com tots sabem, és un públic molt agraït però terriblement rancorós i també bastant tancat de ment. Per sort, aquest perfil ha anat canviant al llarg del temps i a l'actualitat podem trobar grups que fan el que volen sense pensar en les conseqüències. Obsidian Kingdom formen part d'aquest grup reduït de bandes que, com ja he dit, fan el que volen, i és això precisament el que més m'agrada de la seva proposta musical. Cal matisar que es tracta d'una sola peça dividida en 14 parts.

L'àlbum comença amb una introducció totalment instrumental anomenada Not yet five la qual avança enllaçant-se finalment amb Oncoming Dark on el seu vocalista, Rider D Omega, deixa clar que es pot moure en qualsevol terreny i té un color a la seva veu molt peculiar i ple de matisos. Through the Glass és la segona cançó instrumental del disc. Fantàstica en execució amb una entrada de baix i teclats que et deixa sense alè. Per mi es fa una mica curta però serveix com a excel·lent preàmbul pel “hit” que representarà Cinnamon Balls en un futur no molt llunyà per a la banda. The Nurse és el paisatge perfecte per un dia gris, trist i amb abundant pluja de fons. Quan miro el Pregadéu que ens mostra el retrat de la portada del disc ho entenc tot. Genialitat feta cançó. La següent és Answers Revealing que em sembla de les cançons més desaprofitades del disc. Per què han fet una cançó tan bona i a la vegada tant curta? Ojete Mordaza II, bateria de la banda, ens demostra que no només de metall extrem viu l'home. Last of the light és senzillament una demostració de com ficar deu estils de música extrema i no extrema dins d'una mateixa cançó i que la cosa funcioni sense entrebancs. La part on apareixen instruments de vent és simplement fantàstica. Més tard el tema torna al seu inici més metàl·lic i visceral fusionant-se amb ritmes propers al progressiu.

Genteel to Mention em recorda a uns Ulver de la època més sideral. Melodies tristes i lentes acompanyades de guitarres acústiques i veus melòdiques. La propera és Aweake until Dawn on trobarem una col·laboració en majúscules en forma de crits per cortesia d'un dels mestres del negre metall cóm és Fiar, vocalista dels també barcelonins Foscor. El final és simplement magistral. Les veus recitades és barregen juntament amb uns teclats molt eteris i que dona aquest punt de cruesa que necessita la cançó per arribar al seu desenllaç final. Haunts of the Underworld és el quart i últim regal purament instrumental que ens fa la banda. L'aportació a les tecles de Zero és impagable i totalment necessària. És aquest instrument el que ajuda a unificar, en molts moments, el misticisme de la seva música amb la part més visceral i extrema del metall. Endless Wall és una altra peça on podrem escoltar els crits purament agònics del vocalista units amb un In Crescendo metàl·lic que ens transporta progressivament a un altre món, a un altre estat anímic impulsat per la música. Torno a repetir que la part de programació i teclats és un símbol important de la banda, aportant una visió particular al conjunt. Amb Fingers in Anguish la cosa sembla calmar-se una mica. El tema comença força tranquil (em recorda lleugerament a Portishead o als més experimentals My Dying Bride) i sembla que no acaba d'arrencar però serveix de introducció a la següent cançó. Ball-Room és un cop de puny directe a la cara. L'entrada percussiva dona pas a unes veus agressives recolzades amb uns riffs de guitarra bastant potents. A mesura que va avançant el tema em recorden cada cop més a uns Strapping Young Land però encara més experimentals i progressius. Sense cap dubte és un dels temes que més m'han agradat. La final And Then it Was segueix la tònica amb la que acaba Ball-Room però incrementant més melodies de guitarres i una secció rítmica més potent. S'ha de reconèixer també el gran treball per part del bateria.

En definitiva, Mantiis és un gran àlbum espero que gaudiu com ho he fet jo i que feu també l'esforç de comprar el CD, d'aquesta forma és com els oients podem recolzar l'escena i que la cosa no pari de girar mai.

MOONLOOP - Deeply from the Earth

Grup: Moonloop
Àlbum: Deeply from the Earth
Discogràfica: Listenable
Data sortida: 05-2012

 

Moonloop - Deeply from the earthDeeply from the Earth és el nom del segon disc dels Barcelonins progressius Moonloop. Després d'estar lluitant durant molt de temps, a la fi han pogut trobar la recompensa amb el reconeixement a nivell mediàtic que ha suposat la sortida d'aquest nou àlbum. A més a més han fitxar per la discogràfica francesa Listenable records on podem trobar grups de la talla de Gorod, Theory in Practice o els Coldworker. Recordem també que va ser aquesta discogràfics la que va donar a conèixer als també francesos Gojira, un dels grups més importants del panorama extrem europeu a dia d'avui.

Un disc rodó ple de matisos musicals i paisatges progressius. El senyor Eric (vocalista i guitarrista) es mostra totalment alliberat, en aquest treball, i es deixa anar totalment utilitzant els pedals multi-efectes donant a la seva música una riquesa extraordinària plena de matisos i energia positiva. Allunyant-se dels típics sons obscurs que molts cops són els principals protagonistes en bandes d'aquest estil, ells aposten per l’originalitat i la varietat compositiva. Molts diuen que són la versió catalana dels suecs Opeth. Però més enllà de ser només una còpia dels d'Stockholm, ells creen universos paral·lels i ho enriqueixen amb cadascuna de les quatre ments pensants que conformen la formació de Moonloop. Senzillament Moonloop és a dia d'avui el grup de metall extrem català amb més projecció a nivell europeu.

En el disc ens trobarem una col·lecció en forma de deu temes on escoltarem una mica de tot. De la introductòria Awaking Spirals of Time al més pur estil dels progressius Dream Theatre (una mica més agressius, això sí) a la fantàstica i plena de matisos Landscape que comença tranquil·la però que va evocant energia a cada segon que passa, per arribar-se a convertir en una peça clau dins de l'àlbum. El final simplement meravellós, tota una demostració de bon gust i potencia musical. Fading Face és una bona mostra de com una cançó pot evolucionar i es pot convertir poc a poc en un tema prou potent com per ensorrar un edifici fet de metall. Per a mi una de les millors peces del disc.

La més accessible però no per això exempta d'originalitat Strombus és una de les cançons més demanades i corejades als seus directes. Els frasejos guitarrístics influenciats per Joe Satriani deixen entreveure a un Baule cada vegada més hàbil i convençut del seu potencial com ha guitarrista. Si heu tingut l'oportunitat de veure'l en directe sabreu del que estic parlant. El conjunt del disc m'ha semblat simplement genial. Porto bastant de temps seguint la pista als Moonloop i tinc la sort de conèixer personalment a la banda. No m'esperava menys d'aquesta obra tenint en compte que el que havien fet abans ja tenia molta qualitat instrumental i lírica, però m'he quedat sorprès de l'originalitat amb la que han dotat al conjunt de disc.

L'adjectiu fantàstic és queda curt quan parlem d'ells i crec que la propera obra que ens regalin aquests mestres del progressiu, serà un àlbum molt especial i que ens deixarà amb la boca ben oberta. Pel que fa als músics, només us puc prometre que si us feu amb el disc tindreu l'oportunitat d'endinsar-vos en un món ple de detalls en l'apartat instrumental i sorpreses i bons records en quan a temàtica lírica. Raúl Payán es un bateria molt complert i que sap interpretar tot tipus de peces, no és gens lineal i es complementa extraordinàriament bé, juntament amb el baixista (Vic A .Granell), amb els dos fantàstics guitarristes de la banda; per un costat trobarem a Juan José Martín i per un altre, al mestre de les sis cordes Eric Baule que, a més a més de les guitarres, també hi afegeix els teclats i tots els tipus i variants de veus que contenen el disc (tot i que les parts de teclats les va grabar en David Bozzo, teclista de Bleeding Sun).

Crec que ja ha arribat el moment en que hauríem de sentir un merescut orgull pel metall fet a casa nostra. Quedeu-vos amb el nom de Moonloop i feu-me cas quan us dic que arribaran molt lluny. Si voleu escoltar una mostra del disc podeu visitar el seu bandcamp o anar al myspace de la banda.

Ivan Parra Pons