SONISPHERE 2013
Parc del Fòrum (Barcelona)
01 /06 / 2013
Inusual edició del Sonisphere a l'estat espanyol en aquest 2013 ja que és l'únic indret on es celebra en dues ciutats diferents, Madrid i Barcelona. La notícia en el seu moment ens va alegrar especialment al recuperar l'edició barcelonina en una ubicació ideal per un esdeveniment d'aquestes característiques, el Parc Del Fòrum. Ampli, ben comunicat, en plena ciutat i al costat del mar. Els costos certament sembla que pugen força més que en qualsevol altra ubicació, d'aquí que els promotors hagin anat vagant des del 2009 canviant constantment de lloc, això sí sense moure's del centre de la península, a això s'hi suma el fet de les dificultats amb els veïns per muntar aquestes històries. Malgrat tot, pels assistens resulta ideal i còmode. Esperem que continuïn apostant-hi per futures edicions. L'assistència va ser una mica menor que a Madrid (25.000 per 28.000) però diuen els que van poder assistir a les dues edicions que la de Barcelona va funcionar molt millor a nivell d'organització i pel que fa als horaris.
Pel que fa al cartell l'aposta era segura ja que Iron Maiden són un reclam segur. Anthrax, Megadeth, Avantasia i en menor mesura Newsted eren els altres reclams més destacats en un d'una edició irregular ja que de clàssics de l'escena indiscutibles a bandes que van despertar molt poca atenció. No vam poder ser a temps d'arribar a veure les actuacions d'October File i Voodoo Six i des d'aquí demano disculpes per no poder ressenyar-los.
El dia va acompanyar climatològicament i ho van poder comprovar Red Fang que van haver de lluitar contra el sol, la calor i el fet d'actuar encara amb poc públic i menys ganes de gresca. Potser la seva proposta stoner tampoc era la més adient però voluntat van posar aconseguint una bona resposta per exemple amb Prehistoric Dog. Un visca el Barça a temps també ajuda, però ja resulta un recurs fàcil.
Fa anys que no puc ser objectiu amb Tierra Santa, he desconnectat del que proposen pràcticament des de sempre i m'han semblat una banda repetitiva i pobra. Sentint-los de lluny de hem va canviar el criteri però hem costa molt prestar-los cap atenció. Fins i tot sorpren la bona acollida del grup però per gustos els colors i ja quan sonava La canción del pirata la cosa resultava insofrible.
Com a ex-membre d'un pilar bàsic de l'escena del heavy metal com Metallica Newsted sempre comptarà amb aquesta àurea al voltant fent que tot el proposi desperti cert interès. A més, sempre s'ha mostrat prou coherent amb les seves arrels musicals i definitivament en aquesta aposta en solitari s'hi reafirma amb un EP que s'anomena Metal, fora ja de col·laboracions en altres bandes com Voïvod. La cosa és que l'inici i bona part del seu concert no van despertar gran expectació però és que molts dels assistents ni sabien que era la banda de l'ex-Metallica. Els seus temes van recordar a clàssics com Black Sabbath amb un regust molt doom i no va renegar de la banda a qui deu tot interpretant uns contundents Whiplash i Creeping Death. Caldrà seguir-lo.
No entenc els Ghost. Ni la seva proposta, ni el seu comportament en escena, ni que estiguin tant "de moda", ni la seva posició en el cartell. És obvi dir-ho però el que ofereixen a 28 graus en ple sol tampoc té massa sentit i al meu parer van despertar força indiferència entre un personal al que li costa ja de per si endinsar-se en noves propostes fora de les bandes de sempre i que l'únic que ensumava és la flaira de la imminent actuació de Maiden. Van obrir amb Infestissumam i des del primer moment va semblar que no prestaven cap atenció a si algú els mirava o no. Així els va anar... si aquesta actitud distant forma part del paquet a mi només hem queda afegir-m'hi i passar d'ells.
Arribava l'hora esperada. Quan va començar a sonar el Doctor, Doctor tothom va embogir i m'atreviria a dir que no va parar la bogeria fins el final. Era evident a qui volia veure la gent. Iron Maiden mantenen un poder de convocatòria i rellevància intacte, si a això li sumem una forma envejable després de més de 30 anys de carrera està tot dit. De tots es sabut que en aquesta ocasió rememoraven la gira Maiden England i tot l'escenari estava presidit per tons blaus a mode de gel com en la portada de Seventh son of a seventh son i així també ho va deixar ben clar el vídeo introductori projectat a les pantalles laterals. Un dels atractius evidents és poder escoltar peces que fa molt que no toquen en directe com la inicial Moonchild seguida de Can I play with madness que va donar pas un reguitzell de clàssics deixant de banda l'àlbum motiu de la gira durant una bona estona. El grup es va mostra impecable com sempre amb l'excepció de Janick Gers, personatge prescindible des del retorn d'Adrian Smith i que resulta el bufó sobre les taules. Bruce Dickinson canta com pràcticament sempre i Smith, Murray, McBrain i Harris encara saben transmetre entusiasme. El so a més va acompanyar i peces poc habituals com The prisoner, Afraid to shoot strangers, Aces high o Phantom of the opera van fer que se'm posés la pell de gallina al escoltar-les en directe per primer cop. Vam haver de patir de nou 2 minutes to midnight al costat d'esperables com The number of the beast, Run to the hills, The trooper, Fear of the dark, Running Free o del disc protagonista amb The Clairvoyant, The evil that men do o el mateix tema títol. Evidenment que Eddie va fer la seva aparició durant el show i també com és habitual en l'interludi de Iron Maiden des de darrera del kit de bateria amb un gran inflable de la portada de Seventh Son amb un cor bategant sense parar. Gran actuació i és que cada cop que els veig et queden ganes de més i no duraran per sempre... Impecable i imprescindibles.
Anthrax no ho tenien gens fàcil. El personal va gastar molta energia amb els caps de cartell i tot i el gran concert que van oferir no van acabar d'aixecar del tot a la gent, o això o amb Maiden la desmesura va ser màxima... Malgrat tot un concert que es va fer curt i on els americans van apostar a cavalls guanyadors obrint amb Among the living, Caugh in a mosh i I'm the law. Belladonna presenta sembla conservat en formol i conserva encara un gran poder vocal com en els seu millors temps. La resta de banda amb Scott Ian al capdavant no van defallir ni un moment. Menció apart mereix el personatge que porten a l'altra guitarra, Jonathan Donais, que no casa gens en el grup i que desconec totalment la seva procedència. Emotiva dedicatòria a Dio amb In the end abans de la versió dels AC&DC Tnt i més material propi amb Indians o Fight until you can i la versió de Joe Jackson Got the time conjuntament amb I'm the man (impressionant!!) o les versions Antisocial o el petit homenatge a Slayer amb Reign in blood. Excel·lents.
El llistó estava posat molt alt i Megadeth ho tenien difícil. Al meu parer no el van superar. Trust és un gran tema però potser no el millor per obrir el seu set després del que havíem vist fins llavors. Hangar 18, Kickmaker o She wolf van arreglar una mica la situació però ho va destrossar Mustaine al saludar amb un "Hola Madrid" del que no va parar de demanar perdó durant tot el concert. Al meu parer van gaudir del pitjor so del dia i la irregular veu de Dave tampoc no va ajudar. Els millors de la banda Ellefson i especialment Chris Broderick que amb el temps s'ha fet amb un merescut lloc en una banda que no ha enganxat en el millor moment, és un gran recolzament per Mustaine i un valor que no caldria deixar perdre. Un guitarrista elegant, precís i amb una gran presència escénica. El set-list no va marxar massa del que podíem esperar amb A tout le monde, Countdown to extinction, Sweating bullets, Symphony of destruction, Peace sells o Holy Wars amb unes espectaculars pantalles de led a l'escenari (fins a tres) que no van parar ni un segon en tot el concert. Ho poden fer molt millor.
Avantasia es van fent un lloc entre els grans. Si ja quan els vaig veure el 2008 a Wacken vaig quedar encantat aquest cop pocs dels presents van sortir decebuts. La combinació de melodia, força, talent compositiu, grans músics i un reguitzell de vocalistes impressionants no pot donar altre resultat, a saber, Ronnie Atkins, Oliver Hartmann, Michael Kiske, Amanda Someville, Eric Martin i Bob Catley… tot un all-star. Van obrir amb Spectres del nou treball seguit de The Scarecrow i The Story is Over. Reach Out for the Light va sonar a glòria amb Kiske atacant-la i la tasca d'Amanda Sommerville en tot moment ja sigui en els cors o agafant protagonisme no té preu. Va donar la impressió de ser un petit recull d'èxits d'una banda que ha passat de ser un projecte aïllat a un dels grans noms del metall melòdic. Només espero poder veure un show sencer del grup i no haver de viatjar excessivament per fer aquest desig realitat. Era difícil estar al nivell de Maiden i ho van fer sense problemes. Grans, molt grans.
Text: Albert Perera
Fotos: Premsa Sonisphere (Jordi Vidal), Sergi Ramos