Logo

Lita Ford - Living like a runaway

Lita Ford: Living like a runaway a memoirObrim amb aquesta ressenya un aspecte que no havíem tocat fins ara, els llibres. En més d'una ocasió i en diferents articles s'ha fet esment i reflexionat en aquesta humil web al fet que els grans dinosaures de la nostra escena, els grans noms i no tant grans però mítics, que han donat sentit a la nostra música no són eterns. Un bon grapat han traspassat, dos dels més populars i coneguts podrien ser Lemmy o Dio que ens van deixar en avançada edat però encara aportant coses. Cal gaudir mentre estiguin entre nosaltres i puguin aportar coses. Són personatges amb molts quilòmetres, històries i anècdotes per explicar, de vida, de l'escena, de la música i de la indústria musical. En aquest sentit és obvi que intentin treure profit de tot aquest "bagatge" i sobra dir que saber algunes de les històries que expliquen no deixa de ser més que atractiu per molts fans. És per això que des de fa un bon grapat d'anys molts s'han abocat a escriure i editar llibres explicant les seves vides a mode d'autobiografia, altres a través del mateix format però amb el recolzament d'algú més donat a això de combinar paraules com va fer Lemmy.

Des d'un temps ençà m'he afeccionat a començar a llegir alguns d'aquests llibres, i tot i el poc temps dedicat cal dir que podria ser una de les properes aficions que més em distreguin. Vaig començar per l'autobiografia de Lemmy. Aquesta és una opció òbvia ja que el personatge va portar una vida d'allò més accelerada i es va arribar a relacionar amb autèntiques icones del segle XX, a més el peculiar caràcter del tipus convida a saber més de la seva vida. En vaig treure dos conclusions, Lemmy era tant gran com músic i personatge com desastre com ésser humà. No poder deixar de beure, fumar ni drogar-se en tota la vida (aquest sí que era un prodigi de la natura perquè ningú aguanta tant!!!... bé sí, Ozzy...) i tenir un fill al que no va tenir cap interès per conèixer ni interessar-se. Perdoneu, i que cadascú faci el que vulgui, però que la principal ocupació i preocupació sigui com col·locar-se a mi no em diu res.

Però anem al que ens ocupa. Fa poc més d'un any un altre personatge amb molt per explicar com Lita Ford va publicar les seves memòries com ella mateixa titula. El llibre no ha estat publicat en castellà, menys en català, i la còpia que tinc és en la única llengua que s'ha editat, anglès. Repte... i certament s'ha estat un bon grapat de mesos a l'estanteria però un cop l'he agafat amb ganes en una setmana polit.

Un no sap què esperar d'una lectura com aquesta ja que el personatge té molts quilòmetres i pot ser interessant o totalment insuls, certament té de tot una mica. Ja d'entrada he de dir que si el voleu llegir aquí trobareu un bon grapat d'spoilers i aspectes que poden fer la lectura menys atractiva, així doncs si seguiu serà sota la vostra responsabilitat.

Setembre de 1974, Lita tot just compleix setze anys quant té el primer cuquet que fa que el rock acabi esdevenint la seva vida. Filla d'un anglès i una italiana que es coneixen en la II guerra mundial després de viure un temps a Anglaterra es traslladen a Califòrnia, lloc que ella sempre ha considerat casa seva. El seu primer concert va ser el 1971, Black Sabbath, quin inici no? El que no podia imaginar és la influència en l'aspecte personal que acabaria tenint allò. Un dels aspectes que la va marcar de per vida van ser les Runaways. S'explica com es formen i la trucada de l'ideòleg del grup, Kim Fowley, però no queda clar de què la coneix i perquè la contacta, una trucada com aquesta no surt del no res. Les històries d'aquells anys són espectaculars, des de les típiques bogeries que poden fer una colla d'adolescents en gira al fet que el mateix Robert Plant li oferís tocar el baix a Led Zeppelin a anar habitualment a casa de Richie Blackmore i arribar a... intimar. No és l'únic, n'hi ha una bona llista com Dee Dee Ramone que li arriba a contagiar una malaltia venèria. The Ramones van ser companys habituals de gira en aquells anys fins i tot per UK. Aquest desenfrè va fer que hagués de decidir-se per un avort als 16 o que Cherie Curie tornés d'una gira a casa per la mateixa raó. Fins i tot en la fi d'una exitosa gira per Japó després d'una nit boja Lita va patir una hemorràgia sense saber per què tot i que la discogràfica els havia posat una mena de "controladora" per no fer maleses. Angelets.

Aquesta gira pel Japó fa que tornin com a trio ja que Jackie marxa i fitxen Vicky que va tenir l'honor de fer-se a Phil Lynnott en una gira per Irlanda, un altre angelet, Cherie deixa les veus que agafa Joan Jett seguint amb les gires als EEUU i Europa on Lita té una bona relació amb un periodista suec. En aquest punt ja podeu veure que la cosa és moguda i les anècdotes i històries es van succeint amb un llenguatge planer i directe. Si una cosa vas veient al anar passant pàgines és que Lita ha pogut conèixer un reguitzell de personatges de la història musical del segle XX que fa fredor. Sense anar més lluny el 78 quan van a Londres a viure una temporada i coneixen i es relacionen prou estretament amb els Sex Pistols fins al punt d'intimar amb Paul Cook. Poc després que tornessin als US saben de la mort de Sid Vicious i la seva companya Nancy. En aquest punt les relacions dins el grup són impossibles i es veu la fi de les Runaways.

Els inicis de la seva carrera en solitari no són fàcils i mentre coneix i comparteix experiències amb Glenn Tipton (recurrent en moltes èpoques de la seva vida), Eddie Van Halen o Nikki Sixx (molt més que un amic) arriba a treballar en feines normals per poder gravar un disc i pagar les despeses de tirar endavant una banda fins que edita el '83 Out for Blood. És en aquest punt que una de les icones de la guitarra del heavy metal com Tony Iommi rep per tot arreu ja que comencen una relació amb Lita que al llarg del temps rebel·la la seva impotència sexual per l'abús de drogues o la violència masclista que li va infringir. No estalvia mals qualificatius per Iommi i la veritat que no surt molt ben parat.

Un punt important és quan Sharon Osbourne comença a fer-li de mànager i arriben els punt àlgids de la seva carrera amb grans gires i hits com aquell Close my eyes forever amb Ozzy. És en aquest període quan coneix Chris Holmes que es converteix en el seu marit. Gran tema aquest ja que mai es casa convençuda en un pas tant important...i ho fa dues vegades. I tot d'una el primer cop dur en la seva vida, la mort del seu pare. És curiós i perfectament lògic veure com totes les circumstàncies de la seva vida es veuen reflectides en la seva música, peces com Lisa dedicada a la seva mare ho demostren tot just abans que morís i poc després es separés de Holmes. És ara quan es pot dir que comença la baixada tot i moments com un programa de TV amb el saxo d'Springsteen Clarence Clemmons o el fet que pràcticament s'unís a la banda de directe de Michael Jackson i que el mateix Jackson finalment ho vetés al ser una artista amb nom, carrera i personalitat pròpia.

Un dels passatges de la vida de Ford que segurament resultaria més interessants per la introspecció personal que representaria i les raons que van fer que s'anés deixant portar avall va ser el matrimoni amb Jim Gillette, personatge amb el que es va casar a les dos setmanes de conèixer-lo. De fet, no vol ni esmentar (no ho fa en cap moment) el seu nom i mostra en tot moment el seu ressentiment. En aquells anys no paren de traslladar-se fins que acaben vivint en una illa remota de les bermudes on es dedica en cor i ànima als seus dos fills, els educa i cria sent la seva principal raó de viure però absolutament retirada de tot. No és fins més endavant quan encara amb la influència de Gillette treu Wicked Wonderland, disc del que renega, i es produeix un primer intent de reunió de les Runaways el '99.

És curiós veure com si un revisa entrevistes d'aquella època, jo mateix en vaig fer una amb un so horrible des de les citades illes, un no pot ni tant sols imaginar tot el que ara explica en el llibre. Més encara quan encaraven el projecte d'un reality a la TV com els Osbourne. Explica uns sentiments de desesperació, ansietat i pèrdua molt profunds que no comença a deixar fins que decideix separar-se i tornar a la seva vida anterior. Tornant a escoltar aquesta entrevista m'he quedat completament sorprès del que explicava llavors i el que relata en el llibre. És com la nit i el dia, escoltar un altra persona. El que no fa és explicar perquè es deixa arrossegar durant disset anys, una dona que havia plantat cara a tothom a finals dels 70 quan ningú creia que una guitarrista podria ser tant bona com qualsevol home. Sobre el divorci tampoc no dóna detalls tot i descriure'l com un dels pitjors episodis que ha viscut. Més encara quan va perdre la custòdia dels dos fills que fins i tot no volien saber d'ella i estant immersos en una mena d'entrenament d'una lluita greco-romana i boxa. Una llàstima que no intenti fer una reflexió de les raons i ja que ha escrit un llibre relatar-ho tot, ja que s'hi posa fem-ho bé!!, i limitar-se a explicar sentiments buscant una commoció que en certs moments aconsegueix.

Quan torna a ser ella, segons es defineix a sí mateixa, i treu Living Like a Runaway les gires amb bandes com Deff Leppard o Poison la tornen als vells temps, fins i tot reconnecta amb Cherie Curie i Kim Fowley escrivint noves cançons amb els dos abans que traspassés en un nou intent de reunir el grup. Aquest podríem dir que és el punt on es troba, tot un cercle per arribar al mateix lloc sense voler aclarir ni explicar les raons de deixar-se arrossegar durant disset anys. Tampoc hi ha detalls del procés de divorci ni perquè la custòdia queda en mans del pare. De fet, critica durament els estaments judicials i les lleis vigents per permetre la situació. Precisament de les raons i de tot el procés de divorci i custòdia no en diu res i ho omet completament, no caldria entrar en temes legals i explicar-nos les lleis americanes però ja que es lamenta tant de la situació dir què és el que va permetre que no pogués tenir la custòdia quan normalment s'acostuma a donar a les mares.

Malgrat tot no deixa de ser una interessant lectura d'una dona que va obrir camí on no n'hi havia en un món plenament dominat per homes i completament masclista... tot i que molts cops penso que moltes dones dins la nostra escena tenen certa tendència al masclisme o com a mínim adopten aquest rol, no creieu?

 

© 2015 Simfonia Metàl·lica. Tots els drets reservats