Menu

Prou d'aniversaris!!!

Iron Maiden-No prayer for the dyingS'ha parlat abastament, i fins i tot en aquest humil racó del ciberespai, de la poca o nul·la renovació de l'escena del rock dur i heavy metal. Sobre aquest particular podríem discutir sobre si efectivament és així o no. El cert és que bandes de tots estils n'hi ha, segurament més que mai, però mai arribaran a un nivell de grans arenes i estadis perquè senzillament això vol anys de carrera i una feina constant tant per part dels músics com sobretot d'una indústria que no fa apostes a llarg termini sinó que busca el resultat immediat i no té paciència. O creieu que Iron Maiden, Metallica, Scorpions o AC&DC d'un dia per un altre omplien estadis?

Un exemple. Es considera el directe dels Maiden Liver After Death editat el 1985 com un referent tant de la seva discografia com un dels discos gravats en directe més mítics de metall. Doncs bé, tot i que el grup ja tenia un bon nom en aquells temps i tocava en recintes considerables per exemple al seu pas en aquella gira en tres dates per l'estat espanyol no va omplir en cap dels recintes que va tocar. I avui dia? Tots sabem que ara van d'estadis. Aquestes coses no passen en un dia. Les discogràfiques promocionaven i apostaven, tenien més paciència. Avui dia tot és consum ràpid. No es converteix una banda en tant gran com per omplir aquest indrets gengants amb un disc i poc temps. D'aquí que s'acostumi a dir que l'era dels grans concerts es va acabant per aquesta raó i l'atomització de l'escena.

Potser perquè no hi ha renovació, les bandes s'han quasi d'autopromocionar, amb la limitació que suposa, i hi ha tanta oferta que al final és complicadíssim arribar a la potencial audiència que voldries. Potser, també, per això ja des de fa uns anys és tant habitual que surti a tot arreu i s'hi dediqui articles, podcast, programes de ràdio i vídeos a youtube recordar aniversaris.

Aniversaris de qualsevol cosa i per qualsevol motiu. La veritat ja em cansa i n'estic una mica tip. Algú dirà... senyal que la nostra escena musical té història i grans discos i coses per recordar. Totalment d'acord però està arribant a un nivell malaltís que no té sentit. Recordar que fa 30 anys de l'edició d'un disc important pot tenir sentit però ja no es recorden i celebren dates significatives com els 10, 20, 30, 40 anys sinó sigui quina sigui la efemèride. Per exemple, fa ben poc va sortir en un munt de llocs que feia 32 anys de la mort del mític baixista de Metallica Cliff Burton. Sí, és una figura molt important a recordar en una banda bàsica però cal cada any recordar la data. Quan faci 35 anys o 40 doncs mira, però 32? Fa ben poc s'ha complert els 30 anys de l'edició d'un disc bàsic i imprescindible pel grup i pel thrash com Rust in Peace de Megadeth. Home, 30 anys doncs ja és una data rodona i a tenir en compte. Avui mateix, el dia en què escric això, del No Prayer for the Dying de Iron Maiden que també es compleixen 30 de la seva edició. Això té sentit, no res més.

La cosa ja és malaltissa perquè proveu d'entrar a qualsevol web especialitzada del rock dur i metall i no costarà pas gaire trobar un article d'aquest tipus. Només ha faltat el cony de virus, sí el ditxós Covid-19, provocant la gran aturada de gires i directes que tantes planes omplien per a què el fenòmen hagi augmentat exponencialment. Ara ja és a diari que es publiquen aquests tipus de continguts. Fins i tot hi ha comptes a Twitter que s'anomenen "aquest dia en el metall" dedicats exclusivament a recordar què ha passat tal dia com avui en algun any. I molts cops és totalment lamentable.

Senyors, prou d'aquest color. Clar que hem de recordar allò destacat que ha passat en la nostra música però amb una mica de coherència i sentit. Aviat començarem a saber i ens explicaran quan va ser la primera vegada que James Hetfield es va tirar un pet en gira i la seva intensitat. Al cap d'un any en celebrarem l'aniversari.

Accés

Has oblidat la contrasenya? / Has oblidat el nom d'usuari?