Logo

Blindpoint - Through the ashes of life

Discogràfica: Autoeditat
Data sortida: 13-07-2019
Nota Simfonia Metàl·lica: 8/10

BlindPoint-Through the ashes of lifeHi havia ganes d'escoltar aquesta posada de llarg discogràficament dels lleidatans Blindpoint ja que el grup es va formar ja fa uns anys i sabíem de la seva feina a l'ombra donant forma a composicions pròpies. Finalment en Pep (bateria), Jota (guitarra), Albert "Berto" (guitarra), Javi (veus) i Txema (baix), tots veterans de l'escena lleidatana havent estat en formacions com per antics membres Acero Negro, Plowshare o Noisedrome es van acostar als ja quasi llegendaris Nomad Studios per donar forma a aquestes set peces que ens ofereixen.

Per posar en antecedents als que desconeixen el grup, Blindpoint es va formar al 2014 a Lleida i no és fins a finals de 2018 que entren a l'estudi de gravació per presentar el juliol de 2019 el seu primer àlbum: Through The Ashes Of Life que conté 7 temes nous que, com deia, s’han enregistrat a Nomad Studios de Lleida i masteritzat a Hansen Studios de Dinamarca a mans de Jacob Hansen. La presentació en directe es preveu per la tardor de 2019. Pel que fa a l'estil que practiquen el fàcil seria posar-los en el sac de l'anomenat "metall modern" però aporten tocs de les arrels més clàssiques que fan una barreja interessant.

Voldria fer esment al so i la producció del treball. Impecable, res a dir... des del punt de vista en que avui dia es treballa en l'estil. És a dir, totes les bandes, productors, responsables de mastering... etc volen que les seves gravacions sonin més poderoses que ningú, aconseguir que amb només la primera nota et tiri enrere, precisament al meu criteri aquest continua sent el problema (si es pot qualificar així). En parlàvem fa un temps en aquest article fent referència a la guerra del volum que ja no tinc clar si ha acabat o ja ha passat a un nivell desconegut. Portar tots els volums tant al límit i aquest ús de les compressions no sé on acabarà.

Un cop posats en antecedents anem al que interessa, la música. He de reconèixer que no sent molt amant de l'estil que practiquen en una primera escolta em va deixar fred però algunes escoltes més i deixant passar una mica el temps el disc convenç. Impactant inici amb tota la força de la que són capaços a Last Breath, riff molt pesat amb bons canvis, veus netes en la tornada en contrast amb les guturals de quasi tot el tema, i un solo central molt clàssic i melòdic. Tot plegat sobre un coixí en la tornada d'uns teclats donant una ambientació quasi tètrica. We don't care es mou en uns paràmetres molt més clàssics, l'entrada amb aquests recorreguts per les sis cordes et recordaran els pilars del gènere. Veus netes d'acord amb el tema i una tornada enganxosa on curiosament trobem les úniques guturals del tema. La part central és una delícia melòdica amb piano que després segueix la guitarra incloent fins i tot la veu de Pau Casals i un bon i extens solo. Més de set minuts que no es fan llargs en absolut. No està de més destacar un ús certament encertat i buscant enriquir moltes de les peces dels teclats ja sigui en forma més clàssica o buscant ambientacions segons requereixi la peça, tot plegat en la col·laboració d'Oscar González.

Rain of Ashes deixa de banda la velocitat per buscar la contundència a través del groove i una bona bateria d'en Pep. No sé si sóc jo però totes les influències que denota el treball en general de l'anomenat "metall modern" es desfan generalment les parts centrals de cada tema a través de melodies més treballades i solos on estic segur que aflora el passat més purament heavy dels components. Un exemple d'un tema molt encarat a bandes com Parkway Drive o els In Flames contemporanis podria ser Time-Space Paradigm, sobretot en el tractament de les veus i la inclusió d'una tornada molt més melòdica i corejable. Thrive segueix per aquest camí però en un to més reposat, combinant de neu les veus quasi guturals amb les tornades netes. De nou afloren les influències clàssiques amb les melodies de guitarra i fins i tot unes guitarres doblades evocant els 80. No sé la raó però és un dels temes on més notable he trobat el duel de guitarres en els solos i melodies.

Encarant les dues darreres peces del disc ens trobem amb The Ancient Track que tot i la seva òbvia semblança estilística amb la resta de temes ens porta un ritme que recorda poderosament a les cavalcades de Iron Maiden en les estrofes dels seus temes. Part central més lenta i melòdica amb un bon solo. Destacar que les lletres en aquesta ocasió tenen el seu origen en l'escriptor estatunidenc de relats de por, fantasia i ciència-ficció, considerat un dels pares de l'anomenat "terror còsmic", H.P. Lovecraft. La darrera Drifet és una de les millors peces del treball. Multitud de matisos, la inclusió de veus femenines en la persona de Andrea Menal (Bruixa Express), parts més melòdiques, altres amb la contundència habitual ideals pel headbanging com tot just en la meitat del tema aflorant tot seguit una part progressiva i instrumentalment força treballada.

Molt bon debut amb una barreja poc habitual dels sons més "moderns" dins l'escena metall però amb gust per una instrumentació molt més treballada i picades d'ull al heavy més clàssic.

© 2015 Simfonia Metàl·lica. Tots els drets reservats