Menu

Entrevistes Barcelona Rock Fest, Doro Pesch - Abans viatjar era excitant, ara quasi un malson

Fotos: John-son Mortensson, Tammy Green

Doro-Triumph and AgonyEls veterans continuen volent ser protagonistes. Són molts els artistes que van tenir els seus inicis als 80 que encara avui dia pretenen tenir un lloc a l'escena. Uns diran que el seu temps ja ha passat i que ja no poden aportar res, altres admiraran la seva perseverança i que l'experiència és un grau. Sigui com sigui continuen ben presents i treuen material.

Aquest és el cas de Doro Pesch, absolutament incansable la vocalista alemanya no ha parat mai de girar, treure discos veient com canviaven gustos, modes, corrents musicals, la indústria, la manera de consumir música i ara ja els directes amb la pandèmia. Feia temps que no teníem contacte amb ella després d'uns anys on quasi anualment ens la topàvem a festivals de tot arreu. Després del doble disc del 2018, Forever Warriors, Forever United, ni la pandèmia la va aturar. Va ser dels primers artistes a no tenir cap mena de reticència a actuar en les circumstàncies que ha marcat el virus. Concerts asseguts, amb cotxes o de tantes altres maneres. Ella s'apunta a tot.

Ara torna a l'actualitat discogràfica per l'edició d'un disc en directe, Triump And Agony Live, on rememora aquest conegut treball de la banda que la va donar a conèixer, Warlock, interpretant-lo íntegrament. No sorprèn, des de sempre ha explotat aquest treball i els seus temes han format part dels seus directes i l'ha explotat fins a no poder més. Un gran disc, sens dubte, però mai l'ha deixat de banda, al contrari.

Sigui com sigui no hem volgut perdre l'oportunitat que se'ns ha presentat de poder tornar a parlar amb ella, com marquen els temps a través de videotrucada, per parlar de l'edició d'aquest directe i d'una dilatada carrera. Després de refrescar la memòria amb algunes fotografies i trobades anteriors comencem.

Simfonia Metàl·lica (SM) - Bé, tots sabem en les circumstàncies que ens trobem ara mateix i la veritat que he de dir que ha estat sorprenent com t'hi has adaptat. Pràcticament des del primer moment t'hi vas adaptar i seguir tocant malgrat les dificultats, concerts asseguts amb cotxes o ara festivals. Ni la pandèmia ha pogut amb l'activitat en directe de Doro i ara amb la teva participació a Alcatrazz suposo que va ser tota una satisfacció tornar per un dia a fer un show normal.

Doro Pesch (DP) - I tant! Els fans van estar genials i va ser fantàstic. I sobre això que comentaves tenia tota la confiança en la nostra gent a l’hora de viatjar i demés. Tothom sabia què havia de fer i s'hi van ficar totalment ja sigui amb cotxes, en tancat, asseguts o com calgui. Al final requereix pràctica i l'important és que la gent, els fans, quedaven molt feliços. Era deu vegades més difícil connectar amb la gent per les circumstàncies, la distància. Vaig mirar de donar-ho tot i crec que tothom en sortia satisfet.

SM - Recordo haver vist alguns vídeos del concert amb la gent als cotxes amb tu enmig de tots mirant de fer-ho el més proper possible, era molt estrany!

DP - Si!, el primer que vam fer senzillament volia ser propera a la gent i vaig baixar de l'escenari, per descomptat mantenint la distància ja saps, i tothom es va animar cantant All We Are, saltant dins els cotxes. D'alguna manera em va recordar quan vam fer el vídeo per All We Are on nosaltres estàvem tocant al sostre d'un autocar davant d'un munt de cotxes i amb la màgia del metall tothom sortia a passar-ho bé. Em sentia exactament com llavors, pensava, sembla com el 1987 quan gravàvem el vídeo. Tot va anar bé, calia estar vacunat amb tota la pauta o prova feta per estar segurs, però al final va funcionar.

SM - I ja que dèiem del festival d'Alcatrazz un company va anar-hi i els seus missatges eren d'excitació i felicitat d'estar en un festival com fa dos anys.

DP - Tothom se sentia així. Els grups, els treballadors, els fans i va ser genial. Però mira ahir mateix (NOTA - tenint en compte la data de la conversa) vaig rebre el missatge que al final el Wacken Bullhead City del setembre no es farà. Teníem ganes, però sembla que els contagis s'incrementen. De tota manera tenim alguns festivals a Anglaterra, a Sheffield, a l'11 de setembre, la setmana vinent un parell més un a Àustria i posteriorment la gira anglesa amb Michael Schenker a l'octubre i una gran gira al novembre, però tampoc sabem si es podrà fer.

SM - Res és segur en aquests temps...

DP - Aquest any tenim un parell de festivals a Espanya, el Rock Fest Barcelona i Rock Imperium a Cartagena...

SM - Ja que menciones el Rock Fest veig que deus tenir confirmació perquè s'ha parlat molt aquí sobre si es faria a causa dels problemes econòmics de la promotora del festival tot i que bandes com tu i Manowar han confirmat presència.

DP - No ho sé... només puc dir que... estem preparats per venir! Aquest any estàvem al cartell i com que tot s'ha mogut al proper crec que tocarem al Rock Fest Barcelona. Creuem els dits!! M'encantaria així com poder fer el Rock Imperium amb Scorpions, Whitesnake, Black Label Society, Jinjer i totes aquestes grans bandes. Esperem el millor.

SM - Anem al que ens ocupa. Aquest directe tocant tot el Triump And Agony. Normalment quan les bandes fan això amb un disc icònic de la seva discografia el toquen en el mateix ordre i vosaltres no ho heu fet així. Tinc clar que All We Are és excel·lent per tancar un concert, però potser perd l'essència de fer això. Què en penses?

DP - Vam fer el que ens semblava millor pel directe. La veritat que quan vam fer Triump and Agony no podia pensar que All We Are es convertiria en el nostre gran himne. Era un tema que ens agradava que vam decidir que fos el primer single i vídeo fent-se molt gran. Certament no veig que All we Are pugui obrir un concert, com pots seguir després si ja comences a dalt de tot!!! Així que vam dir, mirem de mantenir l'interès i obrim amb Touch of Evil que té poder també, energia, una mica de misteri i des d'aquí anar in crescendo cap al final amb All we AreUna altra com Für Immer sempre està al mig del set-list ja durant la primera part es tracta que la gent faci heabanging i tingui canya i llavors un petit descans amb un tema com aquest més tranquil i reposat amb parts per cantar i fer participar la gent en una part que sempre em fa venir llàgrimes als ulls.

Quan ens vam plantejar tocar tot el disc vam voler fer-ho de la manera que millor crèiem que podia funcionar. Vam fer la gira a Espanya, Amèrica i alguns altres. Llavors el Sweden Rock que va ser el primer amb les condicions adients per gravar-ho. Suficients càmeres, totes les pistes separades, bona mescla etc. La veritat que en un primer moment va ser com, ei, anem a celebrar els trenta-cinc anys del disc, sense cap intenció d'editar-ho i fer-ho només en algunes dates. Llavors va sortir la possibilitat de girar i també vaig entrar a l'estudi a gravar el Magic Diamonds, un best of de balades on vaig rescatar material que tenia guardat i moltes coses més i escoltant tot el que tenia del Triump And Agony vaig pensar: uuhhh, això és genial! Una cosa va portar a l'altra i al final veient que hi havia bon material es va decidir editar aquest setembre en vinil i cassette també a més dels formats més habituals.

SM - I el vinil amb la gran portada!! Mida persona quasi!

DP - Si, si!!!! Va sortir al 87, està al llibre Guinness dels rècords, però aquesta vam dir de fer-la encara més gran així que és el doble, mida natural amb el vinil al darrere en marbre. És molt especial tot i que hi ha altres edicions amb cassettes, pegats, adhesius, botons i tota mena de material de col·leccionista a més del que dèiem amb la gran portada.

SM - Per gent com jo que encara comprem discos és una bogeria amb tot aquest material...

DP - I tant, i mira t'ensenyaré més (s'aixeca i apareix de nou en pantalla amb una figureta de la portada de Triump and Agony) està pintat a l'oli i a mà, molt exclusiu per col·leccionista. Fa uns dies va haver un petit accident i se'n van fer malbé un grapat, però encara n'hi ha prou perquè puguin circular.

SM - Ja veig que en la millor tradició dels Kiss amb figuretes i demés!!

DP - Siiii, en aquest sentit som de la vella escola!

SM - Ja m'has contestat una de les coses que et volia comentar i és que em suposava que les millors condicions per enregistrar aquest directe les has trobat al Sweden Rock sent la raó de fer-ho allà. Ahir el vaig estar mirant i sempre fa molta patxoca un festival així ple i sona molt bé, però vaig voler prestar atenció al documental que va amb el llançament que en podem parlar després. Sí que crec que heu aconseguit un bon balanç entre els tres guitarristes que no és fàcil encara que molts grups avui dia tinguin tres sis cordes.

DP - Si, els guitarristes sempre volen protagonisme, el solo el volen per ells! Hem tingut cura que en la mescla tot sonés per igual. En el seu moment vam dir... tres guitarristes? Perquè no? Pot ser una bogeria, però ha estat divertit. Tommy Bolan ja va estar amb mi el '87 i li vaig trucar quan s'acostava l'aniversari per proposar-li de tocar tot el disc i mai s'havia fet. Hi ha diverses cançons que mai han sonat en directe i li va encantar la idea. A la gira per Espanya va ser el primer cop i peces com Make Time for Love van sonar genials, però al final vam haver d'utilitzar tot el material del Sweden per diverses qüestions tècniques i perquè no utilitzem claqueta i llavors quedaria diferent si utilitzes gravacions diferents.

SM - Ja que parles de qüestions més tècniques, havent-t’he vist en diferents ocasions i el concert del Sweden diria que mai has utilitzat In Ears. És així?

DP - És correcte. Tothom em diu que ho de d'utilitzar, provar més i jo prefereixo més fer-ho a la vella escola, amb els monitors d'escenari a bon volum i deixar-me d'històries. És cert que és més complicat quan hi ha una tarima cap al públic per exemple i t'allunyes de la banda que llavors tens una mica de retard i t'arriba diferent, són només mil·lisegons però cal moure alguns monitors a vegades. Això fa que el bateria vagi més ràpid que el que jo canto, una mica boig. En tinc de In Ears, uns de bons, la companyia me'ls ha donat ben macos i sonen bé però sóc de la vella escola, no m'agraden.

SM - La veritat no sé què és pitjor ja que tot té els seus pros i contres, amb uns In Ears pots arribar a danyar-te la oïda ja que ho portes dins teu pràcticament i perds molt feedback del públic però els monitors a escenari a tot volum...

DP - Exactament però amb els In Ears no sents els fans quasi gens i per mi l'audiència quan crida i l'atmosfera que es crea és el més important. Amb els In Ears perds tot això i només et quedes amb la mescla de la banda. Els de monitors sempre em diuen que em posen una mica de so ambient pels In Ears però no és mateix, necessito els fans. Així que prefereixo monitors tot i que tinc clar que per exemple en shows televisius i actualment en molts concerts els monitors van a la baixa però sempre ho demano si és possible posar-ne. Hi ha de tot, molta gent n'utilitza i moltes bandes potser més de la vella escola no en volen sentir a parlar.

SM - Parlant de la banda des de sempre has tingut formacions estables com artista en solitari, han durat molts anys, i encara em té meravellat la teva relació amb en Johnny i Nick, són tants anys que quasi sou com germans.

DP - Si si!!! I ara per girar estem vacunats. Per exemple per la gira anglesa amb Michael Schenker necessitem el pass que ho acredita i el visat de treball, que no et donen si no t'has vacunat. La cosa és que en Nick no es vol vacunar, és un problema per poder girar. En algunes païses a les sales ja no deixen ni entrar si no estàs vacunat i cada cop és més complicat. Al festival d'Alcatrazz aquest estiu va volar-hi un divendres i el diumenge va aparèixer una nova norma dient que si no estaves vacunat havies de fer quarentena de deu dies. Vam tenir sort ja que va viatjar abans que entrés la nova norma. Em posa trista ja que vull al Nick al grup, són ja 31 anys junts, però no es vol punxar. Hi hem parlat per dir-li que ho ha de fer per poder viatjar, tenim una gira a sud amèrica i no ho vol fer. Espero que canviï de pensament perquè si no serà difícil continuar amb aquest line-up.

SM - En la vostra professió viatjant continuament i demés el més assenyat és vacunar-se.

DP - Si, i en països com Anglaterra no et donen ni el visat de treball per molt que et facis proves. Allà en Harry tocarà el baix que normalment fa els teclats i veurem més endavant. Potser canviaran les coses però la veritat que s'ha fet molt complicat girar amb tot això, més en llocs com Anglaterra amb el Brexit. Als vuitanta anaves i punt, ara hi ha molta burocràcia a fer.

SM - Ara que esmentes els vuitanta i tornant al disc, he estat mirant el documental i és interessant conèixer les històries al darrere d'algunes cançons. Per exemple, East Meets West, que explicava d'alguna manera la situació política llavors amb la guerra freda i demés. Ara la situació mundial no és molt millor, fins i tot sembla que el món està molt més boig que mai.

DP - Tens raó. Quan veus el que està passant darrerament fa por, viatjar i volar era excitant i ara quasi un malson. Quan vivia a Manhattan i va passar tot l'atac a les Torres el món sencer va canviar, llavors vaig anar a viure a Long Island. La cosa és que va haer-hi dos huracans i els dos apartaments que tenia van quedar destruïts, ho vaig perdre tot, sort que tenia un lloc a Alemanya on estar-me i poder dormir en algun lloc. El temps és una mostra de com va tot, vaig guardar tota la meva col·lecció de cds, revistes... etc a casa de la meva mare i va haver-hi inundacions. Tres cops he patit coses així...

SM - Ara que ho dius recordo que quan a Alemanya patíeu aquestes inundacions a Catalunya patíem una onada de calor que ens va fer arribar a 43 graus!

DP - Oh mare meva! Increïble! Sort que no hi tocàvem en algun festival obert doncs jaja. Recordo una vegada que Lemmy va deixar Wacken perquè no estava massa bé que feia una calor terrible, a Alemanya! Va ser fa uns anys perooò... guau! 43 graus, ho sento per vosaltres.

SM - Ara s'ha arreglat però durant uns dies era com un infern diari.

DP - Doncs mira, he estat viatjant una mica però a Alemanya no hi ha hagut quasi estiu. Ha fet força fresca, tres dies han estat de bon temps però ha fet fred.

SM - Tornant al documental crec que per la gent a Espanya serà interessant saber la història de la frase en castellà que inclou i que allà expliques, la història d'aquest tipus llatinoamericà que no parlava anglès ni vosaltres espanyol... Em puc imaginar una situació ben divertida intentant que hi hagués entesa.

DP - Vaig estar a Espanya per primer cop quan vam girar amb Judas Priest el 1986 i va ser impressionant la reacció dels fans espanyols. Em van deixar una forta impressió em va encantar. Vaig voler posar una frase en castellà per mostrar el meu apreci i amor per ells però ningú parlava espanyol a l'estudi menys un noi que estava a càrrec de la cura dels amplis Marshall. Un d'aquests típics que no diuen res i s'ocupen de tasques tècniques com els informàtics, fan lo seu i no xerren. Vam parlar amb ell, crec que era de sud-amèrica, li vam explicar que teníem una cançó en alemany que parlava d'amistat profunda que és per sempre... i no entenia res. Ho vaig fer gesticulant i de mil maneres fins que el final fa fer: ah!!!, i es va posar a escriure alguna cosa que va ser "hay una promesa en el sonido". Jo li vaig dir que què volia dir i la resposta tant sols va ser, has de dir això, és bo. Semblava una persona en qui confiar així que ho vaig fer i al saber exactament el significat, això de "hi ha una promesa en el so" vaig pensar que era perfecte.

SM - Crec que pot resultar molt interessant pels fans escoltar aquestes històries sobre aquestes cançons.

DP - Doncs mira que en primer terme la intenció era editar només el concert, llavors vam pensar de posar-hi algunes d'aquestes històries i la veritat que quan ho vam fer el noi que ho havia de muntar em va dir que no teníem uns quinze o vint minutets, si no que en teníem quaranta-cinc? Vam decidir deixar-ho així i treure-ho.

SM - S'hi troba a faltar una mica més de material en viu d'aquella época però entenc que no existeixen gravacions de concerts d'aquells anys.

DP - Exacte, només existeixen alguns bootlegs de la gira amb Megadeth del All we Are el 1988. No hi ha material professional d'aquells anys i pel que fa als bootlegs quan en un lloc es veia una càmera ràpidament la seguretat, mànagers i demés anaven per la persona i li prenien la cita o directament destrossaven la càmera. Així que només hi ha algun bootleg, res professional.

SM - Quin canvi. Hi ha gires i concerts llegendàris dels vuitanta que no n'ha quedat testimoni per l'excessiu cel amb la gent que volia gravar i avui dia tothom ho grava tot amb el seu mòbil i no es fa res. Quina paradoxa, igualment un concert en directe i abans tant durs i ara tant laxes.

DP - Fins al punt que tú intentes fer participar la gent cantant per exemple i veus tota la primera fila mirant el seu mòbil, ei que estic intentant fer-vos cantar!! N'hi ha que fins i tot porten les seves tauletes i els veus gravant amb aquella pantalla tant gran per anar aguantant-la. Anyoro els temps quan tothom anava amb els encenedors, hi havia més fumadors, i senzillament escoltant i més pendents del que passava a l'escenari. El dolent és que no hi ha filmacions dels vuitanta.

SM - Personalment crec que el que la tecnologia ens ha portat és fantàstic però és l'ús que en facis. Ara mateix estem parlant per videotrucada veient-nos tu a Alemanya i jo a Catalunya, és genial! Un gran avenç i ús d'aquesta tecnologia però aquesta mania de fer fotos, gravar i pujar a les xarxes que fa la gent continuament als concerts la trobo penosa. Acaben veien el concert a través de la pantalla del mòbil.

DP - No paren atenció i només graven per pujar-ho a Facebook o enviar-ho als amics. És el que hi ha i el que em fa feliç de tota manera és que encara venen als shows i disfruten del rock. N'hi ha força de joves com al Alcatrazz festival, no sé si vas veure l'streaming que es va fer, on una noia va aconseguir pujar a l'escenari, fent tornar bojos als de seguretat que no la podien atrapar, perquè volia cantar el All we Are amb mi i això et fa feliç pensant en les noves generacions. Tenia quinze o setze anys i em va dir fins i tot a l'orella que era bateria. Això em fa sentir feliç!

Doro-Triumph and AgonySM - Hi ha esperança!

DP - Si si, hi ha esperança!!

SM - Canviant de tema. Recordo com al documental ensenyaves aquella portada de la revista RIP on apareixies amb Lita Ford i ara tinc entés que has treballat amb ella recentment. Què ens pots explicar?

DP - A veure, què puc dir... es tracta d'un llarga durada en el que està treballant i que encara no ha sortit. No puc dir massa. Ens vam conèixer als vuitanta i sempre hem estat amigues. En aquell temps vam fer una gran sessió de fotos per RIP però sovint sortien portades i material a moltes revistes ja que n'hi havia unes 150 a tots els EEUU i ara en queden dues. Ha desaparegut tot. Vam fer moltes sessions i quasi totes les feia un fotògraf anomenat Mark Wise. Més endavant vaig tenir aquell reconeixement del Hall of Heavy Metal History d'una col·laboració entre gent americana i anglesa que van venir a Wacken a donar-me'l. Va ser el 2018 al nostre show d'aniversari. Al cap d'un any aquestes mateixes persones em van preguntar si voldria fer l'acte pel mateix per la Lita i allà vam passar molt bons moments i vam plantejar-nos que en tants anys de coneixença i no havíem treballat mai. Així que un any després Lita em va dir si voldria cantar en un tema que estava fent així que vaig agafar un avió i ho vaig fer. Això encara ens va fer més properes fins al punt que vam dir de girar juntes però llavors la pandèmia ho ha aturat tot. Quan surti el disc veurem. M'agrada fer col·laboracions i duets, el primer cop va ser amb Lemmy, UDO, Mago de Oz, Pete Steele, Tarja o Floor Jansen quan estava a After Forever i precisament allà vaig trobar el meu guitarra Baas Baas. Sempre passa que fas amistats i penses en fer coses. El darrer duet que vaig fer va ser amb Johan Hegg dels Amon Amarth. M'encanta fer-ho, ara amb la Lita...

SM - Serà interessant escoltar-ho, dues veus carismàtiques de l'escena. Fèiem esment al canvi dels temps i bona mostra n'és que als vuitanta pràcticament vosaltres dues éreu la representació femenina a l'escena. Per sort, ara la cosa no és així quan penso que la veu femenina casa perfectament amb un estil com el heavy metal, fins i tot millor que els homes!

DP - Jajajajaj, segurament tindràs comentaris quan vegin això ajaj. Estic d'acord. El metall és per tothom, no importa si és un home o una dona o diferents països. El metall és al teu cor, a la teva personalitat. Llavors només has de ser tú mateix. Recordo com la meva primera portada a Amèrica va haver-hi moltes discussions i opinions sobre si era convenient o calia quan per mi no hi havia més problema. Era amb Warlock el 1987 i jo no entenia tanta història però ja veus... Encara recordo aquella sessió, al mig del desert.

SM - Molta gent et coneix i recorda com la cantant de Warlock però com a artista en solitari has tret molts bons treballs als 90 com l'homònim Doro, produït per Gene Simmons i tants altres.

DP - Si, Angels Never Die també va ser un bon disc i True at Heart. Contenen temes únics. Love Me in Black també trobo que és bon disc però era un temps difícil ja que quan el grunge es va fer gran va ser difícil sobreviure per les bandes de rock i metal "normals". Vaig gravar força discos que al entregar-los a la companyia senzillament no volien editar-los a Amèrica perquè no sonaven a grunge. Jo ja podia dir-los que havia provat de fer coses noves, nous sons, que eren frescos i demés, volien que sonés a grunge. Era difícil. El primer disc que va sortir globalment de nou va ser Calling the Wild i després vaig anar de gira amb Dio, va ser genial. Però aquells deu anys... Déu Meu!

SM - Precisament amb Calling the Wild va ser quan vas tornar a girar per Espanya després d'un grapat d'anys...

DP - Clar, quan els discos no surten en tots els territoris sembla que no estiguis fent res i els promotors no et contracten, ni els festivals et tenen en compte. Sabia que els fans hi eren i la veritat que no podia fer-hi gran cosa però vaig estar activa. Segurament coneixeràs un disc en directe que vaig treure anomenat Doro Live...

SM - Si el conec? Mare meva, tinc el VHS encara i déu-n'hi-do les vegades que va sonar a casa! I precisament tinc una pregunta sobre això ja que has tret el tema, des de sempre que s'han reeditat directes de l'era analògica en dvd primer i ara en Blu-Ray, com és que aquest mai ha sortit en format digital?

DP - Des de sempre que ho estic preguntant i insistint a la companyia perquè ho podria treure a través d'un petit segell que tinc jo mateixa anomenat Rare Diamonds Productions on puc treure coses com ara el directe, re-edicions i coses menys habituals que en un segell gran potser no voldrien. Sempre m'han dit que no.

SM - No fotis! Renoi amb el segell...

DP - Fa temps que els ho estic plantejant de treure-ho en dvd i reeditar-ho però la resposta és no. Continuaré insistint perquè seria genial ja que sona bé, és un gran concert amb una gran atmosfera. No tinc les cintes originals així que no ho puc fer, no en sóc la propietària. Ho he preguntat moltes vegades.

SM - Quasi que et demanaria que segueixis insistint perquè estaria molt bé veure una reedició d'aquest material en digital. Jo fins i tot me'n vaig arribar a fer una còpia en digital per no malmetre més el VHS.

DP - Ben fet. Quelcom similar vaig haver de fer pel documental del directe. No tenia les cintes del vídeo d'All We Are i vaig comprar a Ebay el VHS per poder utilitzar-lo i la veritat que va ser un problema perquè no tenia massa qualitat però al final surt al documental.

No vam tenir temps per massa més, quaranta minuts de conversa que van acabar ensenyant-nos material rar com el citat VHS de Doro Live i algunes cintes dels vuitanta on apareix amb Warlock. Doro tenia més entrevistes. Com sempre l'alemanya irradiant simpatia, amabilitat en una carrera mai prou valorada en una treballadora incansable del heavy metal.

 

Accés

Has oblidat la contrasenya? / Has oblidat el nom d'usuari?