Menu

Overkill+Destruction+Flotsam&Jetsam+Rezet 13/14-09-19

Sala Salamandra, Hospitalet del Llobregat
Fotos: Albert Perera

Sense cap mena de dubte una de les cites més interessants de l'arrencada de la temporada de sales és aquest petit festival que regularment els americans Overkill es marquen amb bandes afins. En aquesta ocasió el cartell aglutinava bandes del que podríem anomenar la segona armada de grups clàssics de thrash que van emergir als vuitanta i que sigui pel que sigui no van tenir amb el temps la repercussió dels noms que tots podem tenir al cap. Així doncs, conjuntament amb els caps de cartell un altra banda americana com Flotsam & Jetsam i els dos representants europeus, Destruction i Rezet. Aquests darrers sent una banda contemporània en els seus inicis (2004) i amb una oportunitat única per donar-se a conèixer davant d'un públic ben obert a la seva proposta. A priori l'únic que feia arrugar el nas era el poc temps que tindrien per tocar Flotsam & Jetsam i Destruction, com així va ser, bandes amb potencial i repertori per fer molt més que de comparses avantatjats. En aquesta ocasió no ens estem de res i repassem les dates de Madrid de la mà del nostre home a Madrid Victor M. Lera i Barcelona d'aquesta gira.

La tarda no va començar massa bé per qui subscriu ja que l'excursió cap a la urbs sempre té el risc i els inconvenients del trànsit i tot el que l'envolta així que unes inoportunes i inesperades obres a l'autovia A-2 en dissabte van fer que perdés una estona en retencions per superar-les. Així mateix a l'arribar a Hospitalet del Llobregat les Avingudes i carrers al voltant de la Salamandra presentaven un aspecte més que animat, el bon temps convidava a sortir certamen, i trobar on deixar les quatre rodes també es torna complicat. Així doncs, vaig arribar a la sala ja amb el concert de Rezet finalitzat i començant el primer de Flotsam&Jetsam. La veritat que em va fer molta ràbia ja que tenia ganes de veure els alemanys presentant el seu darrer Deal With It!! però tot i anar amb temps suficient es demostra un cop més que moure's o entrar a les urbs és una odissea.

Mai m'ha agradat massa la sala Salamandra. Ni s'ha revelat amb una gran acústica ni resulta còmoda alhora de tenir una visió prou decent des de la majoria de punts on pots veure el concert. Ni tant sols per moure't. Només de veure que no hi havia espai entre les l'escenari i les primeres files pels fotògrafs poder treure instantànies sense tants problemes encara ho vaig trobar més lamentable. Era trist veure'ls intentar treure bones fotos entre el públic ben estrets, enmig de pogos i mirant de protegir el seu material. Quin mèrit!!! També s'hi afegeix alguns episodis viscuts no massa agradables que inconscientment han contribuït també a aquest posicionament. Això es resumeix en sold outs viscuts a la sala, amb la incomoditat que representa de per sí, que a diferència del d'aquest era evident dies abans i va comportar que molta gent es quedés fora. Recordo que tocava Kreator i també vam haver de viure una apagada general. Mille quan va tornar la llum va "rajar" i de quina manera contra el lloc, el promotor i tothom involucrat en aquell concert. Aquest cop pràcticament el dia de l'actuació es van anunciar les entrades esgotades. Tot plegat forma part del joc, prou difícil d'altra banda, de fer la previsió sobre quanta gent vindrà i el lloguer de l'espai en conseqüència.

Sigui com sigui vaig accedir a la Salamandra quan tot just Flotsam & Jetsam havien començat a tocar el seu primer tema i que obre el darrer disc The End of Chaos, Prisoners of Time. La veritat que hem va fer ràbia, tot i haver sortit amb temps, no poder veure els alemanys Rezet defensant el seu darrer Deal With It!!!, la única banda podríem dir que contemporània de la nit ja que comparat amb la resta que van començar als 80 aquests el 2004. Si més no per veure si saben aprofitar l'oportunitat de tocar davant d'un públic més que afí amb la seva proposta.

Feia temps que no veia els Flotsam, com molt popularment se'ls anomena entre els seguidors, i tenia molta curiositat per veure l'estat de forma del grup. D'entrada lleugerament estàtics, tampoc és que l'escenari de la Salamandra donés per molt, i encara sonava decent pel que m'esperava. Ben aviat van recórrer als clàssic i com es podia esperar Desecrator d'aquell llunyà Doomsday for the Deceiver va rebre bona reacció. Va seguir una peça del seu disc homònim com Iron Maiden crec que poc coneguda pel personal i és que, per desgràcia, el grup és reconegut i recordat pels seus dos primers treballs que per tota la feina posterior. És en aquest punt que Eric "A.K." Knutson va fer notoris alguns problemes amb el micròfon sense fil que utilitzava adreçant-se constantment al lateral de l'escenari per suposo solucionar el problema deixant algunes estrofes a l'aire. Durant aquest tema i el següent Hammerhead va optar per utilitzar un dels micros de cable dels seus companys. Finalment es va resoldre la cosa. Demolition va ser la següent a sonar de les tres peces del darrer The End of Chaos, rebut fredament i on Eric va posar més èmfasi en la interpretació vocal. De fet, déu-n'hi-do la bona forma que acredita després de tants anys i aquest peculiar "falset" amb el que sempre canta. Suffer the Masses va ser la única representant de When the Storm Comes Down i ja encarant la recta final crec que van errar intercalant una Recover del darrer disc amb dos clàssics amb majúscules com I live you die i No Place for Disgrace. El seu segon disc no té rival en la seva discografia encara avui i d'haver-los deixat caure seguits el personal s'hagués tornat molt més boig. Notables.

Schmier i els seus Destruction feia temps que no visitaven casa nostra. Crec que deu rondar pels cinc anys o més i ara afronten aquesta gira amb importants novetats com és un nou i destacable disc sota el braç com The End of Chaos que vam ressenyar a la nostra web i canvis en la formació presentant-se com a quartet amb la inclusió del suïss Damir Eskic, tot un mestre de les sis cordes que no pot més que aportar aspectes positius als alemanys. Em va sorprendre un inici clavat a aquell Live Without Sense que obrien amb Curse the Gods, la peça del Eternal Devastation. Van sortir amb força i ganes, convençuts del que poden oferir en directe que no és poc. L'actual formació m'atreveixo a dir que fàcilment pot ser una de les millors, o la millor, que ha tingut i han de saber aprofitar-ho. Nailed to the Cross del The Antichrist va ser la següent, Schmier segueix sent un personatge imponent en escena i el dinàmic Damir Eskic aporta mobilitat i virtuosisme així com Randy Black, una autèntica piconadora.

D'altra banda no em va agradar el so de guitarra que van mostrar, no tinc clar si per les afinacions utilitzades, el so de la sala o tot plegat, massa greu i apagat. El que els va perjudicar força va ser la il·luminació, en tot moment molt fosca utilitzant només blaus i vermells des del darrere de l'escenari fent que quasi no els poguéssim veure la cara en tot el seu temps. Suposo que directrius dels caps de cartell per deslluir mínimament a les altres bandes, sempre lleig... Les noves Born to Perish o Inspired by Death no van desentonar gens enbocallant clàssics com Mad Butcher o Eternal Ban així com Betrayal. Anaven per feina i no és per menys ja que amb menys d'una hora calia fer-ho intens. Betrayal va ser la darrera del nou disc i ja fins al final anar a per totes amb The Butcher Strikes Back, Thrash 'Till Death i la final Bestial Invasion.

Mira que el thrash és un estil que sempre va tirat força però no he acabat de trobar el punt als Overkill. Sí que a finals dels vuitanta eren discos habituals al meu reproductor The Years of Decay i a primers dels 90 I Hear Black i sobretot Horrorscope però els he anat perdent la pista progressivament i cada cop que he escoltat un nou disc del grup no m'ha enganxat, per cap raó en concret. Això no és motiu per no donar-los una oportunitat en directe i val a dir que no deceben. Amb lleuger retard sobre l'horari previst apareixen defensant el darrer The Wings of War amb Last Man Standing seguida de Electric Rattlesnake i Hello from the Gutter ja d'entrada recorrent tres discos diferents. Abans de la següent Elimination Bobby Blitz va advertir tothom: "Solo una regla, yo soy el jefe", i la veritat que no se li pot reprotxar res. Amb aquest darrer tema semblava que s'enfonsava la sala ja que es va formar el circle of pit més bèstia del dia. Sonaven prou bé i així es va confirmar amb Deny the Cross, Head of a Pin i Necroshine deixant ja algun coll per anar a urgències. Em vaig fixar que Derek Tailer estava més per fer el pallasso que per la seva guitarra, parlant amb les primeres files, gesticulant, ganyotes... de tot. Vam poder comprovar que la il·luminació de la sala no és tant pèssima com semblava amb Destruction i Under One, una gran Bastard Nation o Mean, Green, Killing Machine van continuar la festa d'un públic més entregat del que m'esperava. Bobby segueix conservant aquesta personal veu i el físic de sangartilla moguda tot i que menys actiu que anys enrere però igual de carismàtic com va demostrar a les següents Feel the Fire, Ironbound i una traca final espectacular amb Overkill, Rotten to the Core i Fuck You intercalant Welcome to the Garden State i reemprenent Fuck You.

El personal va sortir amb un somriure d'orella a orella després de comprovar que tres bandes de la vella guàrdia del thrash metal dels vuitanta encara poden oferir una vetllada amb totes les de la llei i resultar més que dignes amb unes carreres tant dilatades. Qui digui que la vella guàrdia no té res a fer... Fuck You!!!

La Riviera, Madrid
Text: Víctor M. Lera
Vídeos: Sala Salamandra

La temporada otoñal de conciertos comenzaba muy fuerte este año. Hasta hace unos años era raro que alguna gira parase por nuestros lares en septiembre, pero por suerte, cada vez es más habitual. En este caso nos esperaba un combo de cuatro bandas de Thrash Metal, todas lo suficientemente conocidas para completar una tarde inolvidable.

Los primeros que salieron a escena fueron los alemanes REZET. Una banda a la que parece le está costando sacar la cabeza en esta jungla tan competitiva como es la escena del Heavy Metal. Venían presentando su cuarto disco de estudio, titulado Deal with It!, con lo que tenían motivación suficiente para salir al escenario. Lo cierto es que completaron un concierto correcto, tratando de dar la mayor intensidad posible al mismo. Eran conscientes que luego salían poderosos titanes que le podían pasar por encima, por lo que trataron de minimizar daños dentro de lo posible.

Los siguientes en aparecer en escena fueron los americanos Flotsam and Jetsam. Eterna banda de la escena underground, parece que, como el buen vino, cuanto más viejo más popularidad alcanza. No será por falta de lucha durante su dilatada trayectoria. Tuve la suerte de disfrutar de la banda de Arizona apenas dos meses atrás, en el festival alemán Bang Your Head!!!, donde demostraron que disfrutan de un gran momento en directo. En Madrid volvieron a estar a la altura, disfrutando de un sonido bastante correcto para la sala donde se realizaba el concierto. La banda estuvo desde el primer minuto tratando de conectar con el público, hecho que consiguieron desde los primeros acordes. Eric AK como frontman hizo un trabajo muy profesional, realizando una gran labor a nivel vocal. El resto de la banda, como insisto, dos meses atrás, compacta y sin fisuras. Están disfrutando de un momento de gloria y eso se nota en las actuaciones. Tal es el nivel que hasta Mike Sifringer, guitarrista de Destruction, estaba disfrutando del concierto detrás de los amplificadores.
En cuanto al repertorio, las seis primeras canciones fueron las mismas que en el ya mencionado concierto en tierras alemanas: Prisoner of Time, Desecrator, Iron Maiden, Hammerhead, Demolition Man y Suffer the Masses. Sigue siendo todo un acierto la combinación de clásicos con canciones de su último potente disco, The End of Chaos.Todo rodaba a la perfección hasta que llegó el punto negativo de la noche: comenzaban a interpretar No Place for Disgrace, con lo que se esperaba el final de la actuación. Desconozco los motivos, pero todo me hace pensar que se había acumulado cierto retraso y les tocó a los de Phoenix recortar parte de su actuación para que todo fluyera con normalidad para las grandes estrellas de la noche.

El primer gran nombre en salir a escena eran los alemanes Destruction. Una banda ya más que consolidada que no necesita presentación, pero si contextualización. Desde mi punto de vista, las últimas veces que le he visto sonaban bien, pero estaban lejos de aquella banda de finales de la década pasada, cuando no tenían rival en directo en cuanto a bandas de Thrash Metal se refiere.
Nada más invadir el escenario, me sorprendió la fuerza que ha ganado la banda con la incorporación de un segundo guitarrista. Damir Eskić estuvo excelente toda la noche en cuanto actitud y garra encima del escenario. Siempre apretando los dientes, cumplió con notable alto en su posición. Algún solo tuvo cierta improvisación. Más allá de esos pequeños detalles cumplió y permitió descansar y centrarse en la rítmica a Mike.
El que no descansa es Schmier, el cual sigue paseándose por el escenario de micrófono a micrófono. Le vi bien, muy centrado. Quizás con menos movilidad al haber un miembro más en un espacio reducido. Por último, continuando con el repaso a la actual formación de la banda, en la batería estaba Randy Black, del cual poca palabra negativa se le puede dar.
El concierto fluyó con normalidad, sin tiempo para el descanso como acostumbra la banda germana. Tienen un buen nuevo disco bajo el brazo, Born to Perish, del cual desgranaron tres temas. Antes de ello, comenzaron como acostumbran: con la excelente Curse The Gods. Nailed to the Cross dio paso a la homónima del nuevo disco, antes de pasar por dos de sus clásicos como Mad Butcher y Eternal Ban. La sala tenía una atmósfera perfecta, que se unía al buen juego de luces y humo del que disfrutó la banda. Se acercaba el final, y la banda aún tenía que presentar dos temas de su último disco. Sonaron Inspired by death y Betrayal, que funcionó bastante bien. Todo estaba listo para la fiesta final. Con The Butcher Strikes Back la banda volvió a sus mejores momentos en estudio, claramente acompañados por un público ansioso de clásicos. Thrash Till’ Death fue toda una declaración de intenciones. Lástima que Bestial Invasion nos anunciara el final, como acostumbran, porque el concierto estaba siendo muy bueno. Un concierto que había terminado dejando un gran sabor de boca de la banda alemana, y con la que un servidor se ha reencontrado en directo.

Finalizado el concierto de Destruction, y tras el correspondiente tiempo de espera para el cambio de escenario para el artista principal, comenzaba a sonar la intro para Overkill. Puede que esté muy manido el dicho de “nunca fallan”, pero es la pura realidad. No recuerdo el elevado número de veces que les he visto. Lo que sí recuerdo es su fiabilidad encima de las tablas. La noche del viernes 13 no solo volvieron a demostrarlo, sino que nos brindaron el candidato a concierto del año en sala.

Como era de esperar, el arranque se produjo con Last Man Standing, tema que abre el disco que venían presentando, titulado The Wings of War. Continuaron con Electric Rattlesnake, siguiendo con la intensidad del inicio. Lo bueno que tienen los cinco últimos lanzamientos de la banda neoyorkina es que muchos de sus temas están a la altura de sus clásicos, tanto en calidad como en popularidad. De esta forma, pueden interpretarlos libremente a lo largo de la actuación siendo garantía para conservar la intensidad del mismo, y, a su vez, garantía de buena acogida por parte del público. Con Hello From The Gutter tuvimos el primer clásico. Fue continuada con la manida Elimination, que, tras la reacción de los asistentes, parece que no pueden quitar de los repertorios. Esos repertorios que la banda va actualizando poco a poco y que deberían hacer más, acorde a la cantidad de buenos discos que poseen. Aún así pueden recordar sus discos de los ochenta (lo hicieron con Deny the Cross), regresar al siglo actual (Head of a Pin) e incluso quedarse en los mal afamados noventa, interpretando Necroshine, Under One y la excelente Bastard Nation. Creo que la banda no necesita presentación a estas alturas de la vida. Sin embargo, quiero destacar dos nombres. Por un lado, esa bestia que apenas lleva dos años en la banda, llamada Jason Bittner, y que desde el primer día que le vi me quedé alucinado por su excelente trabajo en la batería. Muy técnico y de pegada potente, encaja en la banda como anillo al dedo.

Por otro lado, siempre que veo a OVERKILL disfruto como un enano con la presencia de Derek Tailer. Su aspecto de pandillero junto a su actitud mitad fiestera mitad barriobajera me trae a la mente a esas bandas espontáneas que surgían décadas atrás, y que muchas de ellas demuestran estar prefabricadas a día de hoy. Autenticidad pura, actitud punk que luego queda reflejada en los últimos discos de estudio. Y sí, cumple muy bien como guitarrista rítmico. Como decía unas líneas más arriba, los últimos discos de estudio tienen canciones ya clásicas de la banda como Mean, Green, Killing Machine o Ironbound. De esta forma tan contundente los americanos abandonaron por primera vez el escenario. Y como era de esperar, aparecieron de nuevo para destrozar lo poco que quedaba en pie. Para ello tiraron de clásicos. Primero su homónima, que sorprendió a muchos de los asistentes. Después Rotten to the Core, con la que terminaron de ganarse al público. Lo habían hecho. Habían arrasado una vez más un escenario. Quedaba la peineta del pastel. Tras la habitual petición de colaboración de Bobby Blitz, comenzó a sonar la versión de The Subhumans, con sorpresa. En este caso una sorpresa enorme, ya que, en vez de buscar algún clásico baqueteado hasta la saciedad, incluyeron la genial Welcome to the Garden State, la cual encajó a la perfección. Tras su electrizante ejecución, regreso para el final de Fuck You y todo terminó.

La temporada otoñal de conciertos vuelve a tener un cartel excelente, como en los últimos años. Vendrás artistas de todos los tamaños y pelajes, en recintos grandes o pequeños, con mayor o menor asistencia de público, pero siempre con ganas de hacer vibrar a la gente de la ciudad en la que actúan. Algunos son nombres míticos con reputada fama en directo. Otros están camino de ello. Todos se dejarán la piel sobre los escenarios de la península en los próximos meses, pero tengo muchas dudas que alguno se a capaz a superar la excelente descarga de OVERKILL el viernes pasado. Estaremos expectantes para ver si alguien lo consigue.

 

Accés

Has oblidat la contrasenya? / Has oblidat el nom d'usuari?