Logo

Rock Fest 2019

Can Zam, Santa Coloma de Gramenet (Barcelona)
Fotos: Rock Fest (Sergi Ramos Ladevesa), Albert Perera

Rock Fest BarcelonaSens dubte una de les cites a tenir en compte del calendari estival de festivals de rock dur i metall a l'estat, és el Rock Fest. Ara que sembla que aquest tema de les grans cites s'ha estabilitzat amb propostes estables i serioses, amb més o menys encerts i inconvenients, els seguidors d'aquest estil musical tenen un bon mal de cap per triar a quina assistir perquè l'oferta és nombrosa i variada.

Una de les que des dels inicis hem donat suport des de Simfonia Metàl·lica és el Rock Fest, el fet que sigui una cita a casa nostra organitzada per una promotora també d'aquí no pot merèixer més que suport per poder tenir un festival de gran nivell sense haver de fer cents o milers de quilòmetres. Mai hem tingut les facilitats per poder cobrir l'esdeveniment tot i haver-ho sol·licitat havent publicat entrevistes amb bandes participants, fins aquest 2019. Aquest any vam parlar amb Imperial Jade, Deldrac, Kilmara o Los Barones centrant-nos en bandes catalanes i l'afegit d'un històric com Sherpa. Sempre ho hem dit, pel que significa la cita no podem deixar de donar-li suport, sabent-nos greu que aquest suport no ens permeti explicar-ho fins ara. Aquest any sí i n'estem contents i agraïts perquè hem perseverat parlant i difonent el que ens agrada, l'escena musical del rock dur i metall.

Són ja sis les edicions que s'han celebrat amb aquesta del 2019 al Parc de Can Zam de Santa Coloma de Gramenet en un festival que s'ha consolidat i tothom té en compte alhora de fer les seves travesses per assistir en alguna cita estival. Bona mostra són aquestes sis edicions i el fet que ja el primer dia de festival s'anunciïn les dates pel 2020 (2,3 i 4 de juliol) amb la primera confirmació, Accept. És més, aquest any era una revàlida important ja que no hi ha un gran cartell rutilant, com es podia considerar l'any passat, de grans noms girant i a mercè dels festivals i es coincideix en dates amb un altre important festival, el Resurrection. L'assistència ha demostrat que el personal va al festival toqui qui toqui encara que s'hagin notat una mica els factors comentats, amb bona presència internacional per cert, i és que el reclam turístic de Barcelona ben segur que fa que molts decideixin passar a la ciutat coincidint amb les dates del festival.

Rock Fest BarcelonaNo descobreixo res al dir que una de les principals peculiaritats és que es celebri en un gran entorn urbà amb els pros i contres que representa. D'entrada tens ja un públic potencial que poc s'haurà de desplaçar per assistir però els inconvenients de la mobilitat i el caos que sempre representa en una gran ciutat no li treu ni als que hi viuen ni als que viatgen. Aquests darrers, i més després que aquest any des de la promotora no s'organitzi una acampada com es feia a Montmeló, tenen l'afegit de buscar-se la vida pel que fa a l'allotjament. Barcelona no es barata, menys en període de vacances i el desplaçament també cal contar-lo amés de l'estada. Tot plegat un dispendi important. D'altra banda, els que poden fer l'opció d'anar i venir diàriament en transport públic al viure als voltants, o fins i tot en cotxe pels una mica més allunyats, han de patir obligatòriament obres i restriccions típiques de l'època estival els primers i embussos a les carreteres d'entrada a la urbs, obres i una odissea per aparcar els segons. Els pàrquings facilitats pel festival aviat estant plens i Santa Coloma no ho té fàcil per poder aparcar. A més calia sumar-hi el tall de la L1 del Metro que encara ho complicava més. Així doncs, cadascú amb aquests factors pot tenir la seva opinió tant vàlida com un altra de la idoneïtat o no d'un festival en una gran ciutat. Molts vam poder comprova el primer dia, dijous 4 de juliol, el monumental embús de trànsit a tota la ronda de dalt, dins la mateixa Santa Coloma i la odissea per aparcar. El mateix pels que van optar per exemple pel metro amb la L1 tancada havent de fer les mil i una.

Rock Fest públicUna cosa són les dificultats per arribar i l'entorn del festival, un altra el recinte. No he estat a Can Zam quan és el gran parc de Santa Coloma i certament he de dir que deu ser agradable un parc tan gran ja que si limitat i ple de restriccions per circular-hi hi caben als voltants de 20.000 persones doncs us podeu fer a la idea. El recinte és ampli però fàcilment abarcable i no has de fer grans distàncies per anar d'una banda a l'altra, ben dimensionat pel que han estat les assistències del festival aquests anys. Quasi sempre es veu prou ple i pots circular còmodament. Dos escenaris principals, un altre en una àmplia carpa i tot un seguit d'atraccions i espais per poder fer la típica foto de postureig. Si hi heu estat bàsicament la distribució ha estat la mateixa d'altres anys amb algunes millores com per exemple obrir el sostre de l'espai de lavabos (sempre sembla que hi ha pocs wc sigui quin sigui el nombre que n'hi hagi) per evitar olors, més punts d'aigua, elements decoratius d'accés a la Motörtent... i la gespa artificial, un gran punt ja que sense seria un desastre de pols i aquesta catifa verda encara que fictícia enganya bé els sentits.

Pel que fa a serveis podies trobar barres a tot arreu per agafar l'imprescindible beguda donada la calor amb preus més que decents pel més bàsic i necessari com és l'aigua a 1€ (això sí, segueix la burrada de treure la tapa de la botella, un arma de destrucció massiva...) i la resta de begudes lúdiques és on s'apreta en el preu, lògic, res a dir. La zona de restauració està concentrada a l'entrar al recinte a l'esquerra i certament es formen excessives cues per exemple entre 21 i 23 del vespre. Els preus podeu imaginar, van a guanyar-se la vida els que treballen sense descans i el tema forma part del joc, si vas en un lloc com aquest toca gastar. Si que vaig trobar a faltar més sensibilitat amb les intoleràncies alimentàries, en el passeig per veure l'oferta només vaig saber veure un cartell que especificava que es preguntés per les intoleràncies alimentàries. Els celíacs per exemple ho tenien ben malament per menjar per citar un dels col·lectius. Des del festival es va anunciar que es tindria en compte, no sembla que ho hagin seguit els inquilins autoritzats en aquesta zona.

Per últim i del més destacat d'aquesta edició el fet que el festival s'allargui quatre dies. Ha resultat una autèntica prova per molts aguantar totes les jornades amb una calor intensa, xafogor i lleugera pluja durant tantes hores. Qui més qui menys ha seleccionat per dosificar una mica. Queda clar que aquest any ha estat per exigències del guió, és a dir, poder encabir algunes bandes que en cas contrari no haguessin pogut tocar, l'exemple més clar Deff Leppard. No ha estat ni serà la tònica habitual, de fet, com dèiem, per l'any vinent s'han anunciat tres dies.

DIJOUS, 4 DE JULIOL

Aquest any obrien uns de casa, Kilmara, no és fàcil a les cinc de la tarda però un gran festival ja no és nou territori pels de John Kilmara que van intentar donar-ho tot. Power de bona factura que no es va veure afavorit pel so encara ni per l'assistència. Sigui com sigui no es van deixar intimidar per res i obrint amb Purging Flames van satisfer els amants del power tècnic i elaborat demostrant que a casa nostra també en sabem d'això fins la final The Break Up passant per End of the World o Out from the Darkness. Van comptar amb la vocalista de Resilence com a col·laboració.

Tot just començar i teníem els primers veterans històrics, això sí, vinguts a menys, Raven. Molta calor per rebre els germans Gallagher i sorpresa al veure a Mark amb una cama pràcticament immobilitzada. La cosa no feia bona pinta i ens esperàvem veure'l assegut tot el concert però va fer de tot menys estar-se quiet. A aquella hora van fer saltar bona part dels presents amb peces com Rock Until Your Drop, Hell Patrol o Wiped Out. Certament van alegrar els presents amb aquestes ganes i passió d'una banda que comença, tota una sorpresa per les hores en que ens trobàvem.

Cada cop els festivals són més estrictes amb els horaris en que han de tocar els grups per això va sobtar que Primal Fear sortissin amb més de deu minuts de retard. Poc a poc van anar sortint a escena sent el darrer Ralf Scheepers. Com sempre massa previsibles, Final Embrace per obrir i repàs als temes més coneguts dels seus treballs com Nuclear Fire o Metal is Forever. Crits sense parar del musculós vocalista, Matt Sinner en el seu paper de "boss" a l'ombra i proclames pel metall que tant agraden a alguns. Fa temps que no els hi veig cap gràcia però tampoc van fer mal concert, les ganes hi van ser. Per cert, el so va millorar i pujar de volum fins a uns límits que mai havíem vist en les edicions anteriors.

Val a dir que al mateix temps que els alemanys teníem a la carpa els nostrats Imperial Jade. Certamen s'allunyen de l'etiqueta metal però cal aportar varietat dins l'escena i en una cita com aquesta. A Simfonia Metàl·lica els coneixem bé, els hem entrevistat en diverses ocasions, la més recent en motiu del mateix festival i aquest mateix any ja hem pogut veure el seu directe. En l'estona de concert que vam poder veure, coincidia amb Primal Fear, van demostrar més ganes que en altres ocasions i certament una classe magistral. Rock molt clàssic, improvisacions i aquest regust als 70 que entra força bé amb peces com You Ain't Seen Nothing Yet del darrer treball.

Udo Rock Fest Udo és un client habitual dels grans festivals. Durant anys ha anat alternant el material clàssic d'Accept i el propi i quasi sempre ha estat aposta segura deixant més o menys content a tothom. Ara que ha "renegat" de tocar les peces que tots tenim al cap al final et dóna la impressió de veure el de sempre però amb un punt menys d'interès. No vull dir que la seva discografia en solitari no tingui valor ni bones peces però en massa ocasions sona tant a la banda que li va donar reconeixement que penses... per això no cal prescindir-ne. Tot i el comentat pocs retrets se li pot fer al concert ofert, bons músics i interpretacions, conserva la veu de sempre i peces com Animal House, Make the Move i Man and Machine són prou bons motius.

Una de les atraccions d'aquest primer dia podria ser Demons & Wizards, aquest projecte de Hansi Kürsch i Jon Schaffer que després de quasi 20 anys de no tocar en directe han donat aquesta alegria als seus seguidors. Seran dates seleccionades, fent-les més exclusives, i després veurem... Els primers compassos van ser dubitatius ja que la veu de Hansi no sonava per PA així com alguna guitarra, tot i això va acabar sonant prou bé i potent. El set va incloure peces com Touched by the Crimson King i The Gunslinger sent la sorpresa que també toquessin I died for you d'Iced Earth i la molt ben rebuda Valhalla de Blind Guardian. No en va tocant al baix teníem Marcus Siepen i el regust a la banda alemanya era per tot arreu. Va saber a poc pels seus seguidors.

King Diamond Rock FestTres anys ha passat només de la presència de King Diamond en el mateix escenari rememorant Abigail, ara sense un motiu tant concret i amb la mateixa banda es va mostrar com un valor segur.  I és que el danès va fer un concert de traca amb unes facultats vocals en plena forma, va obrir amb The Candle seguit de Voodoo en un set diferent del que li hem vist en els darrers temps i en el darrer dvd/blu-ray editat. El so va acompanyar i sent ja entrada la nit encara va lluir més la il·luminació amb la banda sonora de les tenebres. Van caure Halloween, no van deixar de tocar de nou Abigail, amb l'habitual performance, i fins i tot va estrenar una nova peça, Masquerade of Madness del futur nou treball anomenat The Masquerade que sona molt clàssica i encaixa perfectament en el set. Altres joies que no han acostumat a tocar en gira com The Lake. En la part final el grup es va retirar uns minuts, semblava com si no tinguessin clar si tenien temps per una més, per acabar sortint a fer Burn del The Eye.

De Wasp ja no n'espero res de bo. La primera vegada que els vaig veure, encara amb Chris Holmes, va ser penós, veure'l begut a escena lamentable. Posteriorment quasi sempre en festivals és el típic grup que per història li dones una oportunitat i sempre et deixa fred. Volen agradar des de l'inici amb un reguitzell de clàssics com On Your Knees, Love Machine o Electric Circus i només aquests temes mítics et criden l'atenció perquè els fan sense força aparent. Blackie no manté la veu, sonen fluixos i sense cos i la formació que presenten no sembla estar per la feina... ni tant sols Mike Duda. Que el frontman es mostri més que distant sense ni dirigir-se als presents tampoc ajuda i si ni les finals Wild Child o I wanna be somebody o remunten millor mireu un vídeo dels 80. Ja no vam poder més, tocava descansar que quedaven tres jornades maratonianes.

DIVENDRES, 5 DE JULIOL

Quarts de tres de la tarda amb una calor sufocant no sembla el millor dels escenaris per un concert de power metal, Beast in Black s'hi van haver d'afrontar. El passat desembre ja els vam poder veure amb Nightwish i sembla que poc a poc van fent-se un lloc en la complicada escena d'aquest estil a Europa. Poca gent encara amb la que estava caient per escoltar Cry Out for a hero, Eternal Fire, Born Again, Sweet True Lies o la final End of the World però també és cert que s'hi van posar amb ganes i van acabar fent acostar-se a l'escenari al personal que havia repartit pel recinte per comprovar de primera mà les bones sensacions que transmetien. Això sí, si no t'agrada mínimament el power oblidat del grup, qüestió de gustos...

Amb Thunder es produeix el típic comentari de: "com pot ser que un grup com aquest toqui en aquestes hores". Evidentment tots els grups voldrien tocar en la franja entre les 19.30 a les 0.00 en un festival però cal fer alguna distribució i el criteri mai serà a gust de tothom. Certament veterania i ofici no els falta i amb el sol de cara no es van amagar ni un moment per defensar el seu llegat demostrant el perquè de la seva posició en alguns moments de la seva carrera. El personal va participar responent en peces com The Devil Made Me Do It i més d'un va cantar a ple pulmó. Tota una assegurança comptar amb aquesta banda.

Rage Rock FestFa temps que no li trobo el punt a Rage. Cada cop que em creuo amb ells em dono una oportunitat però no aconsegueixen enganxar-me. A més, ja ha deixat de cridar-me l'atenció que es vengui com atractiu que qualsevol grup aglutini esforços amb una orquestra ja que en més d'una ocasió el resultat ha estat lamentable. Era obvi que el repertori havia de ser seleccionat i peces com la mil vegades vista en directe From the Cradle to the Grave casa prou bé amb la versió orquestral. La interpretació va ser impecable i la feina de la Barcelona Rock Orquestra dirigida per Pepe Herrero de Stravaganzza fou de nivell. Peavy continua sent un tros d'home amb tota la bona intenció del món i anima i està amb la gent, intenta que no decaigui en peces com Sign of Heaven, Turn the Page, Over and Over, Immortal Sin o la final i esperada Higher Than the Sky. Estic igual que al començar i per donar-me una nova oportunitat segurament em vaig perdre quelcom millor a la carpa amb King King.

No sé vosaltres però jo amb les diferents nomenclatures, anades i vingudes de Luca Turilli i Fabio Lione amb Rhapsody ja m'he perdut. Fa temps que els vaig perdre la pista, si mai l'he seguit, i aquest power tant carregós volent portar tot a l'extrem resulta còmic en força ocasions. Doncs ves per on que ara presenten nou treball que certament va ser rebut amb fredor pel personal i els artificis que mostrava. Només amb Dawn of Victory la gent es va animar i donar mostres d'entusiasme que sorprenentment van continuar tot i que es notava que molts dels presents no coneixien en excés el grup. Alguns problemes de so van deslluir el seu concert i el fet que Fabio Lione va perdre massa temps xerrant i fent bromes amb el públic al més pur estil Manowar. Qui més qui menys esperava Emerald Sword i es va quedar amb un pam de nas.

Tot seguit calia escollir entre els madrilenys Obús o les llegendes doom Candlemass. Vaig dubtar poc, cap a la carpa, em podia la curiositat de veure el retorn de Johan Langquist i no vaig ser l'únic ja que l'escenari més humil de Rock Fest presentava un bon ple, a més, Leif Ending (autèntica ànima del grup) també ha estat absent i era el moment de veure el seu retorn. Les comparacions entre els diferents vocalistes del grup sempre estaran presents ja que són ben peculiars i marcades les particularitat de cadascú però també cal dir que tots han sabut portar temes d'altres èpoques al seu terreny de manera encertada com va ser el cas. Temes com Nightfall o Ancient Dreams van sonar fins i tot renovades conjuntament amb vells clàssics com Mirror Mirror, Bewitched o Solitude. De traca.

Amb Böhse Onkelz es va notar la presència de públic internacional ja que van ser els que més van gaudir del seu concert. La veritat que me'l vaig mirar de lluny ja que aquest punk rock no em va enganxar, no vaig ser l'únic, un bon grapat de gent va aprofitar per descansar, menjar, xerrar... menys els alemanys presents per suposat que s'ho van passar en gran. Una aposta que per la gran popularitat del grup al seu país natal es justifica. A destacar que van ser la única banda que es va quedar sense so si estaves allunyat era curiós veure com durant uns minuts el grup seguia tocant per no senties res. La providència??

Gamma Ray Rock FestNova ocasió per dividir-se. En primer terme per poder veure l'estat de forma de Gamma Ray després que el grup semblés més que aparcat amb Hansen girant i més centrat en la reunió de Helloween. Només amb l'inici encarnat amb Heaven Can Wait ja es van guanyar el personal. Somrient, constants gestos de complicitat  i un set que va tenir bona part dels imprescindibles ja que les següents van ser Gardens of the Sinner i Man on a Mission. Res descobreixo dient que la veu de Kai Hansen ha tingut èpoques millors però sembla que amb l'alemany això ja fa molt temps que està perdonat, el que en altres vocalistes seria motiu per posar-se amb ell amb el d'Hamburg senzillament es tolera. La part final amb Rebellion in a Dreamland, Land of the Free i Send Me a Sign va deixar clar encara conserven bona part d'allò que els va fer un altre dels referents del power europeu.

Durant la part central del set de Gamma Ray no vaig voler deixar de veure alguns temes de Entombed, en una de les seves encarnacions anomenada AD amb L. G. Petrov al capdavant. Aquests segueixen actius i no paren cosa que no podem dir ara per ara dels seus homònims. El mal so va deslluir el seu concert, per Living Dead, Out of Hand o Chaos Breed vaig haver de pensar-m'ho dos cops. Això sí, el personal s'ho passava la mar de bé amb moshpits i demés "moviments" típics de qualsevol festival de metall... espero que un altre dia estiguin millor.

Powerwolf formen part dels referents metàl·lics entre els seguidors més joves de l'escena, no hi ha dubte. Ells conjuntament amb Sabaton o Beast in Black poder formar part d'un ventall de bandes que puguin liderar una escena que tot i així no podrien sustentar amb tot el seu pes com els clàssics dels 80 que tots podem tenir al cap. Sigui com sigui benvinguda renovació. No es pot negar que al llarg del temps han fet feina de formigueta tocant i tocant, telonejant a bandes i ara ja de caps de cartell com en la seva anterior vinguda a Barcelona, que també us vam fer avinent, i ara en posició de privilegi al Rock Fest. Els alemanys cada cop han anat podent accedir a produccions més notables i es va poder comprovar. D'altra banda Attila Dorn en un primer contacte fa quasi pot amb l'aspecte que presenta en escena, tot i així durant el show pots comprovar que es mostra afable i té ganes de comunicar-se amb el personal, si a això li sumem la mobilitat de la banda que no paren quiets amunt i avall el conjunt resulta força dinàmic. Van obrir amb Fire and Forgive seguit de Army of the Night, molt ben rebuts per cert. No va haver grans artificis, la música va ser la protagonista amb una banda que es veia a gust i dominant el terreny. Demons are a Girl's Best Friend, Armata Strigoi, Blessed&Possessed, Resurrection by Erection, Werewolves of Armenia i la final We Drink Your Blood van deixar la rejovenida audiència satisfeta amb els llops.

ZZ Top Rock FestVa costar canviar el xip. Tot el dia de sons més contundents i clarament encarats al metall per ara de cop anar a les arrels de tot, retrocedir a 1969 per encara el show de ZZ Top. Allà teníem a Billy Gibbons, Dusty Hill i Frank Beard amb aquesta imatge tant pròpia i alhora peculiar amb les barbes, ulleres de sol i demés. No he seguit mai en excés la formació però cal reconèixer el seu mèrit, són uns mestres en el terrenys del blues-rock i es van encarregar de demostrar-ho amb un set ple de clàssics obrint amb Got me under Pressure i ja una versió com I thank you. Se'ls considera una pioners i referents però ells tenen clar d'on venen i les seves influències i ho van mostrar amb la citada versió de Sam&Dave a altres que van tocar com Sixteen Tons de Merle Travis o la final Jailhouse Rock d'Elvis Presley passant per la resta com Waitin' for the Bus, Gimme all your Lovin', Pearl Necklace, My Head's in Mississippi, Just Got Paid o Legs per citar-ne un grapat. Era curiós veure com del headbanging que es pot veure en la majoria de concerts el públic restava impassible, o fins i tot ballant!!! Potser no calia el típic numeret de posar-se la samarreta del Barça però no va deixar de ser una anècdota davant del bon fer amb un so notable per ser en formació de trío. Potser no me'ls posi a casa però no estar de més veure'ls en directe.

Déu-n'hi-do la gent que va marxar i que tenien clar que no veurien Michael Schenker Fest!! La veritat no crec que sigui una decisió molt encertada. D'acord, si has estat al festival des de la seva obertura a les 14.30 amb una calor notable igual ja no pots més però tampoc no crec que justifiqui perdre's tot un clàssic responsable d'alguns dels temes més memorables del rock dur. I després del vist van fer mal fet. La formació presentada per aquesta ocasió era amb Gary Barden, Robin McAuley i Doogie White en substitució de Graham Bonnet. Va fer bé d'arrancar amb Doctor Doctor per posar-nos les piles en aquelles hores conjuntament amb Into the Arena. Alguna cosa d'Scorpions havia de sonar i va ser Coast to Coast enmig de totes les peces pròpies com Save Yourself, Vigilante Man, Take me to the Church o les imprescindibles d'UFO com Rock Bottom i Lights Out. Bona forma de Gary Barden i especialment de Robin McAuley en un concert entretingut i que demostra que els veterans tenen moltes coses per mostrar encara, i és que els referents són els referents. Hora ja de descansar, em van arribar molt bones impressions dels que van assistir al concert de Napalm Death a la carpa, es veu que es va liar bona, però és el que tenen els solapes, cal escollir.

DISSABTE, 6 DE JULIOL

Tercera jornada de festival ja amb les cames que començaven a acusar eRock Fest Leol tema. L'alegria del dia va ser poder-se moure per la urbs amb comoditat després de dos dies laborables on havia estat poc menys que un caos. Sembla que el cap de setmana va fer que la gent deixés d'anar amunt i avall sent la circulació i arribada al festival fluïda i sense problema.

Papereta no fàcil per Leo Jiménez que va ser confirmat poques dates abans de l'inici del festival degut a la cancel·lació del concert dels americans Sacred Reich (sembla que el grup la va pifiar amb la seva agenda i, de fet, l'organització del festival va ser molt dura en un comunicat amb el grup). Més encara si tenim en compte que obrien a quarts de dues del migdia però jo ja començo a pensar que aquest horari teòricament difícil, certament per la calor i el sol, fa que les bandes donin un plus sabedors que han de cridar l'atenció dels presents dispersos pel recinte i deixar palès que no els tira enrere cap circumstància. La banda de Leo ho va fer, ganes, actitud i un set molt escollit per no deixar-te respirar amb peces com La Era de la Individualidad o Con Razón o Sin Razón. Et despertarà més o menys simpatia el personatge, jo mateix penso que és portentós en determinats tons de veu però limitat en aquests, ara, treballador i amb una gran passió pel metall no es pot discutir. Tant amb Saratoga, com en solitari o Stravaganzza ho ha deixat clar. Fins i tot va tenir convidats durant el concert i es va mostrar sorneguer al donar les gràcies a Sacred Reich per no tocar i així ho va fer ell...

Tot el comentat anteriorment per Powerwolf valdria per Avatar. Es prenen seriosament la part més teatral i tot el que l'envolta dels seus shows i amb feina de formigueta a través de festivals i sales van escalant posicions. Encara costava que la gens s'acostés a Can Zam a quarts de tres de la tarda però els presents van poder gaudir dels suecs i la seva barreja de rock més tradicional per dir-ho així amb tots que ratllen quasi l'extrem. Van saltar, animar, canviar-se de roba i fent tota una representació durant The King Welcomes You To Avatar Country. He de reconèixer que aquestes formacions em costen però si ho segueixen intentant amb aquests arguments no sé jo...

El rock més clàssic arribava de la mà dels anglesos Gun, una d'aquestes formacions que va tenir un moment àlgid fruit de la coincidència espai-temps i un tema que va sonar arreu i que no diré que hagin caigut en l'oblit però sí que han hagut de tastar en pròpia carn com n'és de cruel el món de la música després d'haver tingut un pic prou destacat. Els escocesos van anar per feina amb un dels seus hits quasi d'entrada Don't Say it's Over així com la versió que els va donar tot allò que comentàvem Word Up seguit de Favourite Pleasures, Taking of the World o Take me Down. Bons riffs, suant de valent amb jaqueta posada el seu vocalista Dante Gizzi i mostrant bona forma vocal. Hagués preferit deixar la versió final de Bestie Boys per un altra ocasió per això... En meitat del concert vaig decidir anar a veure què oferien una formació desconeguda per mi com Combichrist a la carpa i vaig descobrir que bona part del públic es va anar a refugiar allà del sol tot i que encara hi fes més calor. La formació alemanya practiquen metall industrial i es presenten a escena amb la cara pintada i la veritat que no van parar. Pistes electròniques i riffs en una combinació molt habitual de l'escena actual.

Rock Fest Cradle of FilthCradle of Filth no van voler deixar de banda tota la imatgeria que els ha caracteritzat tot i l'horari tenint el sol de cara. Amb la vestimenta de cuir negre llarga va aparèixer Dani Filth que va donar bona mostra durant tot el seu show que la seva capacitat de fer aquests crits tant seus no ha minvat. Van sortir rememorant Cruelty and the Beast amb Thirteen Autumns and a Widow seguit de Cruelty Brought Thee Orchids. No ens movem de discos clàssics per escoltar Malice Through the looking Glass del Dusk and her Embrace. La banda es mostra compacta i especialment destaca Lindsay Schoolcraft als teclats i les veus en total contrast amb Filth. També vam poder escoltar peces més pausades i "mainstream" com Nymphetamine (on va col·laborar Liv Kristine) finalitzant amb Her Ghost in the Fog i From the Cradle to Enslave. Van ser només 7 temes donada la seva durada i el temps que disposava d'actuació. Estan en bona forma.

Def Con Dos són una d'aquelles formacions que sempre porten converses sobre la idoneïtat o no de la seva presència en el festival i ja inclosos en el cartell sobre quin horari hauria de tocar. Els més puristes que si no pinten res, els més oberts o per portar la contrària que perquè no. Sigui com sigui tocar a les sis de la tarda en un escenari com Rock Fest no és poca cosa i els de Madrid no es van fer enrere. Són dinàmics, no paren d'animar i moure's (són tants que un o altre està enredant) amb aquestes màscares que han fet seves. Fin de Siglo i La culpa de todo la tiene Yoko Ono van ser les primeres. No van deixar, com és habitual, d'expressar les seves idees més encara després que el canvi de govern a Madrid els hagi suspès un concert. Això els va cabrejar més encara amb un César Strawberry especialment motivat deixant anar al·legats a favor de la llibertat d'expressió i rient-se de l'estat on vivim. Com era d'espera El día de la bestia va arribar provocant la bona reacció, no seria la bèstia el sol?

Sense perdre temps vaig encaminar-me cap a la carpa per veure què ens oferien els Deldrac. La formació amb l'ex-Legion Quimi Montañés a les seves files, a qui vam entrevistar en motiu de la seva participació al Rock Fest, comptava amb un bon horari a la carpa amb l'anunci de fer un set basat en peces dels enyorats Legion, almenys així es va vendre per part del festival i ho semblava amb les primeres notes de Lethal Liberty (truncades per un canvi de guitarra sobtat que va tallar la aquells genial intro del tema) però ben aviat ens vam adonar que no seria així. El grup té un primer treball anomenat One Day More, One Day Less del que van caure unes quantes peces i cal tenir en compte que tot just acaben de gravar un nou treball que cal anar rodant en directe i s'ha donat a conèixer Headshot. Bon so, temes en una línia heavy-thrash i el grup amb ganes. Legion només va aparèixer amb I'm Possessed i Mili KK, aquesta darrera no va ser ni el tema final si no True Stories Last Forever. Bon concert dels catalans però qui esperes un repàs més ampli dels tres discos de Legion va sortir ben decebut.

Hammerfall van coincidir amb Deldrac tenint els dos el mateix horari d'actuacions. Vaig mirar de treure el cap una mica per veure com s'ho feien els suecs, per cert amb ells van començar a arribar uns núvols molt ben rebuts per tothom. Per molt que toquessin al Rock Fest no van deixar de tocar el tema que han dedicat al Sweden Rock (We Make) Sweden Rock en els primers compassos del concert, també vaig poder veure peces com Last Man Standing, Let the Hammerfall o la final Hearts of Fire enmig de discursos de Joacim intentant jugar amb el personal, fent-lo cantar i altres passatemps. La veritat que ja vaig pensar que això d'estar en posició estratègica per poder seguir d'alguna manera dos concerts no estava sent massa productiu i acabes sense ja ni distingir els temes. Millor d'un en un...

Per fi!!! Finalment em vaig treure l'espina que tenia clavada amb Angelus Apatrida. Sempre que els he vist ha estat en cites tipus Kalikenyo Rock, escenaris on no es pot dir que fos el seu públic i m'han deixat decebut per al meu criteri no entregar-se com podrien davant de poc públic o horaris complicats. Encara em feia més ràbia llegint cròniques de concerts seus on s'explicaven grans concerts. Em semblen una banda collonuda i cada cop que hem parlat amb ells, la darrera en motiu del Kalikenyo 2018, Guillermo m'ha semblat un tipus genial i amb els peus a terra. En un excel·lent horari en una cita com Rock Fest no van fallar demostrant la gran banda que són. Actitud, ganes, bones interpretacions... una autèntica màquina ben engrassada que va repassar des del seu darrer Cabaret de la Guillotine amb peces com Downfall of the nation passant pel llunyà Give' em War a aquell Immortal que obria Hidden Evolution. Vaig trobar a faltar Farewell però res a dir, impecables.

Si un convidat no era esperat durant aquest Rock Fest va ser la pluja que va fer aparició tímidament durant el concert de Krokus. La gent va espantar amb un xàfec una mica intens però va durar poc i es va tornar a recuperar posicions. Gran so dels de Marc Storace que tenen on escollir amb 40 anys de carrera. No tindran grans hits de la història del rock però l'inici amb Headhunter o Long Stick Goes Boom va encantar els seguidors. Riffs sense descans amb Fernando Von Arb en molt bona forma i la resta de banda acompanyant i sonant a gran nivell. Curiós que ens hagin visitat més en el darrer lustre que no past en 35 anys, coses dels festivals...

Rock Fest VenomEnmig d'una bona conversa amb companys d'altres mitjans em va agafar les primeres notes del Black Metal de Venom. Sorpresa ja que si el seu major hit ja el cremen a l'inici és que van amb molta confiança. Acostant-me a l'escenari també va deixar-me una mica fora de lloc la prolífica utilització de foc en forma de flames vermelles i taronges així com pirotècnia durant tot el show. No hi ha dubte que han volgut deixar bon regust tenint tant bona posició en el cartell. Tot i això el so no va acompanyar, si sempre els ha acompanyat el mite de ser un grup poc polit amb els instruments i amb so gens polit sembla que ho volguessin confirmar. Cronos va fer tots els numerets possibles per complir el paper enmig de Welcome To Hell, Don’t Burn the Witch o In Nomine Satanas. No va ser un show mític però dignes.

Tot i haver-me promés no anar vagant entre dos concerts vaig tornar a caure i no vaig poder resistir anar a veure també bona part de Los Barones. Primera sorpresa, la carpa petada, diuen que unes 5000 persones, no sé si tantes però plena. Els temes de Barón Rojo formen i formaran part, m'atreviria a dir que sempre, de la història del rock dur a l'estat. Era d'esperar, els temes de la mítica formació van formar el set. Què dir de Son como hormigas, Breakthoven, Siempre estáis allí, Concierto para ellos, Larga vida al rock'n'roll, Hijos de Caín... totes corejades paraula per paraula pel públic i tocades a un tempo més lent del que ens tenien acostumats els germans que encara les feia més intenses. El final es prevei antològic amb Los Rockeros van al infierno pero quan tothom esperava Resistiré no va sonar. Sherpa va voler treure importància a la seva figura en favor del grup i remarcar la feina dels dos guitarres que l'acompanyen conjuntament amb Hermes, tal com ens va comentar en una recent entrevista, notables interpretacions respectant aquests superbs temes.

Rock Fest SaxonSincerament crec que Saxon estant vivint un dels moments més notoris de la seva carrera. Potser no tant creativament però a nivell de reconeixement i presències en grans escenaris mai com en els darrers anys han estat tant presents en els cartells dels festivals i cada cop en millors posicions. El fet que habitualment hagin format part de Wacken, sent com és el un dels seus promotors fan incondicional del grup, amb grans produccions els ha donat una visibilitat que no han tingut mai i fer-ho en aquelles condicions enlluerna els fans de sempre i en porta de nou. A Barcelona eren un dels caps de cartell importants i ho van demostrar tant per actitud, com so i posada en escena amb una àguila que va volar més alt que mai. Per escalfar sonant a bon volum el It's a long way to the Top (If you wanna rock'n'roll) i ja salta el grup a escena amb el primer clàssic, Motorcycle Man. Enllacen amb la més contemporània Battering Ram, Wheels of Steel, Strong Arm of the Law i Denim and Leather. Wow quin inici!!. D'altra banda em trec el barret davant Biff Byford que als seus 68 anys manté la veu impecable a més d'una presència i vigorositat que ja voldríem molts. Fa headbanging, interactúa amb el públic, es posa les jaquetes que li tiren... en fi, un espectacle. L'àguila prenia diferents posicions i iluminacions planejant sobre l'escenari i seguien caien peces com The eagle has landed, Dogs of War, Power and the Glory o Heavy Metal Thunder amb que van finalitzar el set. Pels bisos van deixar cops com Crusader, 747 (Strangers in the Night) i Princess of the Night. Mai he estat un fidel a Saxon però m'estic convertint.

Per finalitzar el dia no hi havia dubte, Arch Enemy. Els de Michael Amott són uns habituals del circuit de festivals i sempre arrosseguen fans i curiosos. L'efecte Alissa encara dura i s'ha convertit en la cara visible del grup sense que quasi ningú es recordi d'Angela Gossow tot i que segueix en les ombres del grup. Continuo pensant que la vocalista sobreinterpreta el seu paper una mica però fa participar el públic, anima, interactúa amb els companys de grup i no para quieta. A més, té una indubtable presència escènica que sap explotar. Què dir de la banda... són quasi virtuosos al servei de sons extrems, ja sigui Amott, Erlandsson, d'Angelo o Loomis. Pequen de repetitius en els sets i vam tornar a escoltar peces com No Gods, No masters, Dead Eyes See No Future o Nemesis a més de The world is yours o War Eternal. Llàstima d'un horari que no els fa justícia al meu criteri.

DIUMENGE, 7 DE JULIOL

Darrera i quarta jornada on es mesurarien les nostres forces després ja de tres jornades.Era el dia on teníem més noms de pes seguits conformant potser, ja se sap que amb això dels gustos i criteris musicals com els colors cadascú té diferents preferències, el dia més atractiu de Rock Fest 2019.

Per començar Big Mouthers, formació en trío que normalment fa versions de temes per tots coneguts però que també en té de propis. Àmpliament coneguts en l'escena barcelonina van tenir mitja hora on oferir rock melòdic on fins i tot vam veure un saxofon, no us els perdeu si en teniu oportunitat. No fa massa els vam entrevistar, aquí ho podeu recuperar.

Rock Fest MonroeMichael Monroe va fer un manual de com posar-ho tot damunt davall a quarts de dues del migdia, quin home!!! Des del primer One Man Gang va sortir disposat a que ningú es quedés passiu i ho va aconseguir. Va fer de tot, tocar harmònica, saxo, donar puntades als peus de micro, pujar per l'estructura de l'escenari i tota mena de gamberrades. Tot amb la música com a protagonista amb peces de totes les èpoques que ha tingut amb especial bona acollida de les de Hanoi Rocks com per exemple Taxi Driver en un temps de set prou curt pel que mereix. L'actitud i el rock és Michael Monroe!!

Therion no es deixen intimidar pel sol. Ells fan el que creuen que han de fer. Si a les 14.20 d'un migdia de juliol ja surts per començar el teu set amb una ballarina oriental al so de The Rise Sodom and Gomorrah imagineu-vos..., no la vam veure més però va fer el seu efecte. Cors grandiloqüents, lirisme i aquest to distingit i elegant de moltes de les seves composicions. Christofer Jhonson segueix mantenint la seva visió del que és Therion més enllà de formacions i diria que quasi estils. No van faltar Lemuria o The Mega Therion per satisfer la major part dels presents.

En tot moviment sempre hi ha referents de primer nivell i els que van al darrera intentant aprofitar la cua. Això és el que sempre m'han transmès Sonata Arctica. Van sorgir en aquell boom de bandes de power metal europeu dels 90 i senzillament es van apuntar a la història. Al meu criteri no van aportar gran cosa, ni Tony Kakko ha estat mai un gran vocalista ni les composicions del grup cap referent i ho van demostrar amb un concert mediocre. Temes més coneguts com Fullmoon animen una mica però tampoc van tenir massa reacció. En breu presentaran nou disc i han confirmat noves dates a casa nostra, espero que millorin...

Rock fest BachTenia ganes de veure el que podia oferir Sebastian Bach. Sempre vivint a l'ombra d'Skid Row és el primer interessat en que la banda es reuneixi però no ho aconsegueix. Mentrestant doncs a seguir apel·lant a la nostàlgia que és el que va oferir a Rock Fest. Salta a escena amb Slave to the Grind i encara definint-se el so i situant-nos tenim una breu esperança. Ben aviat veus que Bach està en baixa forma, tant vocal com físicament. Lluny queden aquelles corredisses per l'escenari, el constant headbanging i si que vam poder veure els vols de micròfon però ja no tenen el mateix efecte. Rememorar Here I am, 18 and life, Piece of Me o I remember you fa que mantingui l'atenció més quan entre temes no para de bromejar i intentar comunicar-se amb el públic... en català!!! Quasi totes les presentacions i parlaments ho consultava en una xuleta i ho intentava en la llengua de Fabra, un 10 des d'aquí per la voluntat. Certament continua sent aquell tipus bromista, sorneguer i foteta però no n'hi ha prou per donar un bon concert. Només va faltar veure com en les parts que calia forçar la veu li aplicaven efectes de taula per allargar, era massa evident l'enganyifa. Els temes de la seva etapa en solitari són rebuts de forma passiva i les finals Monkey Business i Youth Gone Wild ens recorden el que va ser i podria haver estat una de les grans bandes del rock si hagués seguit endavant.

Definitivament vaig decidir que apostava a concert únic i no em dividia en els solapes. Així doncs no vaig poder presenciar el concert de Elvenllon a la carpa però m'en van arribar bones opinions en una banda jove que caldrà seguir. Alexi Lahio i els seus Children of Bodom saltaven tot seguit presentant un excel·lent darrer treball, Hexed, del que no van tocar massa per cert. Es troben a gust en els festivals, de fet, ja van nèixer com a grup en un d'ells, Wacken, i al llarg de la seva carrera no han deixat de participar habitualment en un munt de cites. Es notava el pes d'una banda com els finesos ja que en aquell horari no es comptava tant públic en jornades anteriors. En els primers compassos de Are you Dead Yet no sonaven els teclats però poc a poc es va anar arreglant aquest problema. Alexi es va mostrar no passiu però tampoc entusiasta, com si tingués un dia regular però suficient com per tocar amb mestria. Arguments com Angels don't Kill, Hate Me!, Bodom Beach Terror o Hate Crew Deathroll ens van convèncer i es que necessiten poc per fer un bon concert.

Rock Fest TestamentTestament ho van petar i de quina manera. Sembla increïble com una banda tan veterana pot posar cap per avall un festival. Des del primer moment que van sortir a escena es va veure com les gasten Chuck Billy i companyia. Amb la primera nota de Brotherhood of the Snake es va veure una actitud de llibre i peces com les següents The Pale King, More than meets the Eye o Do Not Resuscitate no van fer més que elevar la nostra adrenalina. Bon so, potser una mica passat de volum en greus tot i que no va enfosquir ni un segon del gran concert. A partir de la meitat del concert amb clàssics com Low, Into the Pit, Practice What you Preach o Electric Crown ja es va liar entre el personal. Circle Pit constants, mosh pits i només va faltar un wall of death però en cap concert havia vist el públic comportar-se així durant el festival. Fins i tot el mateix Chuck es sorprenia amb gestos i senyalant al no aturar-se durant tots aquests temes. Només van faltar Over the Wall, Disciples of the Watch i The Formation of damnation per rematar. Eric Peterson continua sent aquesta guitarra rítmica tant solvent i eficaç, el virtuosisme d'Alex Skolnick amb els complements de luxe d'Steve Digiorgio i el metrònom que és Gene Hoglan no acostumen a fallar i la veritat va saber a molt poc. Increïbles!!!

El contrast va ser brutal. De concerts com Children of Bodom i Testament a Dream Theater amb tot el que representa. Música més pausada, reflexiva, per gaudir de l'escolta més que la festa i diversitat de melodies i estils. Feia molt temps que no veia als americans, crec que fins i tot des de l'era Portnoy, i tenia curiositat. El seu darrer Distance Over Time és un molt bon treball a l'alçada del que s'espera i cal veure l'estat de forma actual del grup en directe. El primer que cridava l'atenció mentre sonava la intro és el kit de bateria de Mike Mangini, grandiloqüent i exagerat com pocs. Surten a escena amb Untethered Angel i és que el grup sempre que treu disc confia en ell en directe i no deixar de tocar-ne força temes, encara que sigui en un festival. Només vam poder escoltar 8 peces, ja se sap que les seves cançons són llargues i és el que dona en una hora. As I am va ser la següent recordant aquell més dur Train of Through seguida de Fall Into the Light tornant al darrer disc. So cristal·lí acompanyat de continues animacions i imatges buscant el relat de cada tema en la pantalla que tenien al darrera i una nova demostració de virtuosisme de cada membre, continuen sent una passada! Durant Peruvian Skies no parava de mirar a Mangini i és que em semblava fins i tot incòmoda la manera de tocar havent d'aixecar tant els braços per tocar qualsevol plat, charles o algunes timbales. Un altra cosa és que Mangini és un impressionant intèrpret i músic però en carisma en escena Portnoy no té rival. Sigui com sigui el set va tenir com a protagonista la darrera referència com van deixar palès amb dos peces més com Barstool Warrior i Pale Blue Dot per citar-ne un parell més. Només pots quedar-te mirant embobat tal demostració. Brutals.

Rock Fest DeeTot i haver tocat en 4 ocasions, tres amb Twisted Sister i la que ens ocupa, tinc els meus dubtes que Dee Snider hagi d'ocupar en solitari una posició tant privilegiada en el cartell. Cert que s'ha establert vincle amb els promotors amb tants cops però la carrera en solitari del personatge fora de Twisted Sister no crec que sigui tant destacable, encara... Sigui com sigui al bo de Dee no se li pot retreure que no ho doni tot en un concert, mare meva!!! Pocs joves poden tenir aquesta intensitat amb els 64 anys que acredita. En directe és tot un showman i va voler sortir més que intens amb Lies are a Business del seu darrer For the Love of Metal, una peça a l'estil Painkiller per entendre'ns que va fer que en els primers compassos tinguessim un so embarbussat i poc clar. Es va aclarir lleugerament per la següent Tomorrow's no Concern, de fet, en solitari el material que proposa Dee és molt metàl·lic comparat els Twisted i van adaptar el vell material a aquest so amb una endurida versió del You Can't Stop Rock'n'Roll per exemple. Era evident que tindríem més temes del seu grup de tota la vida i es van poder escoltar Under the Blade, Burn in hell i l'esperat I Wanna Rock. I un cop més la infumable adaptació a l'espanyol, per dir-ho així, del We're Not Gonna Take it amb allò de Huevos con Aceite, sempre ho he trobat ridícul. Sigui com sigui entre els clàssics i algunes bones altres peces de material en solitari com I am the Hurricane o Become the Storm no pots deixar de passar una estona entretinguda amb tot un showman en majúscules.

Europe ja fa temps que van a la seva. Treuen profit del gran boom dels 80 i segueixen endavant amb les propostes que creuen convenients avui dia. Cert és que les dues darreres propostes discogràfiques no estant a l'alçada de tot l'ofert des del seu llunyà ja retorn però en directe són un valor que no acostuma a fallar i ho van demostrar. Van oferir un set força equilibrat entre present i passat obrint amb Walk the Earth i The Siege del mateix Walk the Earth per enllaçar amb Rock the Night i Scream of Anger. Quatre peces i equilibri perfecte. La banda en directe és impecable, sona com un rellotge i Joey Tempest té el seu propi show. Es mou amb soltura amb certa provocació al sentir-se el protagonista de les mirades i cert aire de "divo", ara, la veu l'acompanya encara i de quina manera. Last Look of Eden segueix i l'únic que molesta és la pluja que ja fa estona que cau lleugerament i que durant el seu show va guanyar en intensitat en alguns moments. La comercialitat de Ready or Not no desentona entre la citada Last Look of Eden i War of Kings a la que va seguir una quasi desconeguda Carrie a la que han afegit nous arranjaments, especialment de teclat, que li dona una nova vida i dimensió. Nothin' to Ya va precedir el trío final de clàssics amb Supertitious, Cherokee i The Final Countdown. Cada cop que els veig surto satisfet, el rock està segur amb ells.

Rock Fest Deff LepardTorn pels caps de cartell absoluts d'aquesta edició de Rock Fest, Deff Leppard. Els anglesos tenen un lloc destacat sense discusió en el món del rock però tampoc no trobo estrany que sempre generin discrepàncies entre els seguidors de l'escena i és que s'han apropat tant a sons netament pop fora del que els va veure crèixer que els ha fet perdre molts fans en aquest sentit. Sigui com sigui sabien on eren i van arrencar amb material clàssic guitarrer com Rocket, Animal, Let if Go, Let's Get Rocked o Armageddon It. Fins aquí tots contents. La cosa sonava perfecta, potser massa i tot, es recolzaven en els seus èxits més contundents. A partir d'aquí, temes lents, balades i algunes peces poc adients per directes d'aquest tipus com Man Enough que van baixar la intensitat. Sap greu veure com algun efecte emmascara i vol lluir més la veu de Joe Elliott, al més pur estil Sebastian Bach, quan crec podria arribar a fer el que li és requerit pel grup sense artificis. En la part final Hysteria i Pour Some Sugar on Me a més de als bisos Rock of Ages van deixar satisfets la majoria. I jo que segueixo veien Vivian Campbell totalment desaprofitat en aquesta banda...

Els més avispats haureu notat que no s'ha fet referència a FM, Helix o Cannibal Corpse. Cert, aquestes bandes que van tocar a la carpa van coincidir totalment en horaris amb Children of Bodom, Dream Theater i Europe respectivament i calia escollir. Abans comentava que intentar dividir-se per estar al cas de dos concerts acaba sent quasi contraproduent i en aquesta darrera jornada vaig optar per escollir i crec que les citades bandes poden suscitar més interès que les que tocaven a la carpa per tots aquells no hagin pogut anar al festival i volen saber com ha anat. I no és cap novetat, els solapes és un dels aspectes dels festivals amb els que lidiar.

Edició maratoniana de Rock Fest aquest 2019 amb aquestes quatre jornades que ha portat grans concerts al recinte de Can Zam. Havent anunciat ja, com comentàvem a l'inici d'aquesta crònica l'edició del 2020 no passarà tant temps que es començaran a fer travesses per veure qui ve i tothom començarà a dir la seva, com cada any. L'únic que ens cal desitjar des d'aquí és que duri molts anys i poguem continuar tenint una cita d'aquestes característiques i nivell a casa nostra. Fins el 2020!!!

 

© 2015 Simfonia Metàl·lica. Tots els drets reservats