Valdespartera (Saragossa)

1er Cap de Setmana, 19 i 20 de juny

Crónica de Juan Ramon Merler (JRM) i Albert Perera (AP)

Cita ineludible la que es presentava aquest 2009 a l'estat espanyol per tots els seguidors de l'escena del heavy metal ja que el Metalway ens oferia la possibilitat de gaudir d'un cartell envejable amb la novetat de repartir-lo en dos caps de setmanes amb les avantatges i inconvenients que això comporta. En aquestes alçades tots ja estareu al cas de l'àmpliament comentada suspensió del concert d'una de les bandes més esperades, Heaven&Hell. Molt s'ha parlat, especulat, maleït, defensat i teoritzat sobre el tema.

El cert és que al meu parer mai sabrem exactament les raons que van portar a la suspensió. Sembla ser que internament ja se sabia que no tocarien. El grup deu tenir els seus motius i després de tot són els que menys es poden justificar i pitjor parats surten del tema ja que la única raó (i suficientment poderosa) que tenien per sortir a tocar era el públic que s'havia desplaçat i pagat una entrada per veure'ls. El vent, el fred, el pobre muntatge o qualsevol altra cosa haurien de ser secundàries, sobretot respecte als que els han elevat on són ja que resulta sospitós que al cap de dos dies toquin a París sense aparent rastre de la lesió de Tonny Iommi.

La organització del festival és la primera interessada en que la banda toqui i segur que estan ben al cas de les exigències de cada grup per actuar, saben al que s'exposen si no les compleixen i segur que fan l'impossible però estan en el seu dret si alguna banda els perjudica conscientment intentar recuperar-ho via assegurança o fent el que calgui, no oblidem que això és un negoci i s'hi juguen molts diners. El pitjor de tot plegat és que els damnificats de tot plegat sempre són els mateixos, el públic. El fan que ha pagat la seva entrada, i s'ha gastat molts diners en el desplaçament, allotjament i la supervivència durant les diferents jornades. Com en la mateixa vida, a rebre sempre els de baix de tot.

Sobre la ubicació dir que en aquesta ocasió va ser força àmplia, aparcament proper i en bones condicions, el recinte més que suficient pel públic que s'hi va aplegar així com tots els serveis, no ho tinc tant clar si la afluència hagués estat massiva.Això sí, per poc vent que bufi Valdespartera el multiplica i de quina manera. Un any més el temps va ser el pitjor. Sobre la producció i espectacularitat o no del muntatge dir que al meu parer el mateix canvi d'ubicació any rera any fa que no es puguin consolidar un muntatge i manera de treballar en concret que es millori en cada edició quedant encara una mica lluny del que podem veure per Europa. Això sí, poques vegades s'ha vist un escenari tant ferm i sòlid elevat amb quatre grans hidràulics que ni el "cierzo" a 90 km/h va poder amb ell i és que encara es recorden els fets del 2008. (AP)

 Impressionant recinte el que ens esperava el divendres a la capital saragossana. En un barri de recent creació, en plena construcció i allunyadíssim del centre de Saragossa es troba l'espai que des de fa un parell d'anys on s'ubiquen les fires durant les festes del Pilar i que ha servit per ubicar el Metalway.

Un ampli aparcament i un "cierzo" més propi del mes de febrer (vent que ja no ens deixaria en tot el cap de setmana) ens rebien i lluny vèiem tot el muntatge d'escenaris, carpa...etc. Només entrar a la zona de concerts i a les dues bandes hi havia els lavabos, diversos urinaris triples d'home i casetes tancades. A la dreta la carpa disposada com a discoteca i a l'esquerra les parades de merchandise. Uns metres més endavant els llocs de menjar (sis o set) i una carpa amb taules i cadires fent les funcions de restaurant amb diferents menús.

El que és la zona de concerts pròpiament dita una immensa carpa central amb una barra rectangular a l'interior i suficient espai lliure per poder tenir una zona d'ombres. Uns metres més endavant i a les dues bandes de l'escenari dos barres més. A l'esquerra de l'escenari una grada d'unes 400 persones de capacitat mirant a la carpa principal. Diferents casetes per tiquets i una zona especial per comprar tabac completen els serveis.

Pel que fa a l'escenari, dir que va ser tot el gran que ha estat en altres ocasions però per culpa del vent se li va treure totes les teles i recobriments per evitar l'efecte vela. Les pantalles de vídeo no van poder ser elevades cosa que donava un aspecte pobre. El so era arrossegat pel vent i molts cops donava la sensació que algú jugava amb el comandament del volum. Pel que fa a l'acampada no la vam visitar d'aprop però pel que vam veure i pels comentaris era ampli sense massa assistència i terra dur i sec. Com a nota curiosa la organització va disposar una piscina inflable per rebaixar les calors que no va aparèixer el primer cap de setmana. (JRM)

DIVENDRES 19

No vam poder arribar a Saragossa fins ben entrada la tarda i ens vam perdre actuacions com les de Angelus Apatrida o Bullet que a tenor dels comentaris van ser força destacades. Sí que estava a punt per presenciar Obús i Angeles del Infierno.

És obvi que Obús són història viva del heavy espanyol tot i que es fa una mica estrany veure'ls sense Juan Luis Serrano (ara amb Pepe Bao) i Fernando Sánchez, baixista i bateria respectivament de la formació original. Això sí, van demostrar que tenen unes taules impressionants i amb temes clàssics com Pesadilla Nuclear, Dinero Dinero o El que más o els més contemporanis Que te jodan van animar el personal. Fortu més mesurat en el seu espectacle visual, un personatge que ho ha estat tot i que l'inexorable pas del temps està deixant les seves cordes vocals lluny del que van ser. (JRM)

El mateix podríem dir de Angeles del Infierno pel que fa a ganes, actitud, simpatia o entrega i pel que fa al set-list ja que amb temes del pes de Maldito sea tu nombre, Pensando en ti, Rocker o Con las botas puestas a més d'alguna pinzellada del darrer Todos somos Ángeles no van fallar però el nivell vocal mostrat per Juan Gallardo dista molt del que tots li podíem recordar. Això no treu que sabessin treure el concert endavant i que es comportessin com un bon frontman per començar a gaudir de la festa. (JRM)

DISSABTE 20

Les actuacions de dissabte s'obrien amb sobretot encara l'insistent i fort vent que va rebre uns Sabatan que no van rebre gaire suport del públic amb un recinte pràcticament buït tot i la peculiar decisió de versionar Epidemic d'Slayer, tema poc conegut de la banda. És dur ser la primera banda del dia. (AP)

Els Axxis de Bernhard Weiss no van decebre donant mostres en aquelles hores i amb el temps que es presentava de molt bon humor. Doom of destiny començava a despertar el personal tot i que van despertar més interès Little war, Wind in the night (Shalom), Little look back o Kingdom of the night. Acostumen a ser un valor segur en tot festival. (AP)

Poc públic encara per veure a Samael, tampoc segurament passen per ser de les bandes més seguides a l'estat espanyol, tot i que els presents ja van començar a castigar el coll fent headbanging amb Under one flag. Conscients de l'hora i les inclemències del tempso van suplir amb una actitud lloable fent que els Solar Soul, Slavocrac o Reign Of Light deixés el cos del personal amb unes condicions ja acceptables.

Encara no entenc com però Tom Angelripper és present any rera any a la majoria de festivals europeus ja sigui amb Sodom o Onkel Tom. Dic això perquè un cop més els alemanys van oferir un concert lineal, sense quasi comunicació amb el personal i si habitualment ja sonen malament amb el vent que feia ni us ho dic. És que ni tan sols Agent Orange o Bombenhagel em van fer aixecar la cella!!! (AP)

Un altre que va passar sense massa pena ni glòria va ser Duff Mckagan i els seus Loaded. Ni la seva trajectòria amb Guns'n'Roses l'ha ajudat en la seva carrera en solitari que ha rebut poca atenció dels fans. El semipassotisme mostrat tampoc l'ajuda gaire i el fet que gran part del seu temps el dediqui a versions de Iggy Pop, Rolling Stones, Ac&Dc o Judas Priest no sé diu molt a favor del seu material. Només Paradise City o It's so easy van animar una mica en una estona que el millor a fer era resguardar-se del vent i el sol, o posar-se al sol per mitigar el fred vent... no ho sé... (AP)

La cosa va canviar quan puntualment a les sis de la tarda va aparèixer Riot en la seva anunciada reunió del memorable Thundersteel. Mark Reale segueix lluint perruca i cada cop sembla amagar-se més però això no va treure que gaudíssim d'un bon concert de la banda i comprovar que Tony Moore conserva uns aguts que poc tenen a envejar als enregistrats al disc en qüestió. No van donar treba des de l'inici amb Fight for all i Privilege of power tot i els problemes de so fins la final i aclamada Thundersteel. La nostàlgia segueix convencent. (AP)

Amb Europe el nombre de públic ja va ser considerable i la veritat que els suecs no es mereixien menys. Gran concert amb un so més que acceptable i una banda en plena forma que des de l'inicial Last look of eden va rebre un bon suport. Un cop més van demostrar que des del seu retorn són un grup molt més sòlid i rocker i saben alternar els grans éxits comercials dels 80 amb les composicions actuals com Love is not the enemy, Always the pretender o Start from the dark. John Norum segueix sent un mestre i et cau la baba de veure'l treure riffs i solos de la seva Les Paul amb aparent facilitat. Com és lògic la millor reacció se la van emportar Rock the night o The final countdown per citar un parell dels clàssics més coneguts tot i que els recuperats com Scream on Anger en aquesta etapa mostren la seva part més dura. Excel·lents. (AP)

Wasp no desperten ni de bon tros les passions dels 80 tot i així encara són un petit referent. Tot i l'equilibri del set-list entre clàssics i temes més recents l'elegància dels Europe va fer que no em cregués la suposada macarraneria de Blackie tot i la temptació de les inicials On your knees i Inside the electric circus. Un altre moment que va pendre la meva atenció va ser The Idol i les finals I wanna be somebody i Blind in Texas. Tot i portar una bona banda Blackie s'esforça i de quina manera per ser el centre i protagonista. Ho aconsegueix en perjudici propi. (AP)

Un dels suposats plats forts havien de ser Blind Guardian i la veritat és que van decebre amb una actuació freda (per si no n'hi hagués prou amb el temps) i no va ajudar el fet de començar amb un tema tant poc conegut com This will never end. Hansi es va mostrar més dinàmic que mai però no va poder aixecar el vol del grup ni amb temes com Valhalla, The script for my requiem o Mirror, mirror. Si a tot plegat li sumem que no van tocar un dels temes més esperats com The Bard song doncs poc s'hi pot fer. (AP)

Déu-n'hi-do l'esperat que era el concert de Children of Bodom. I és que els finesos ja no són aquella promesa de fa uns anys si no una realitat de l'escena extrema amb seguidors fidels. Van oferir una de les actuacions més sòlides del dia que van començar amb Needled 24/7. Alexi Lahio segueix interpretant el paper de xulo macarra intentant provocar i deixant anar "fucks" cada segon i és que amb Hate me!, In Your Face, Blooddrunk o les finals Downfall i Hate Crew Deathroll no pots quedar indiferents. Malgrat tot, i esperant la reunió dels Barons no vaig gaudir de la banda com seria desitjable, i és que el fred havia calat per tot arreu. (AP)

Arribava un dels moments esperats del festival, la reunió de Baron Rojo. Des del concert de Europe s'havia anat acumulant un retard que en aquestes alçades ja era quasi d'una hora i amb el fort vent fent mal feia palès el cansament. La mateixa circumstància feia que la posada en escena no pogués ser més lluïda, tot i així van ser la única banda en gaudir de projeccions en una pantalla central a l'escenari. Va resultar més que entranyable, més encara al comprovar que el grup és força sòlid a l'escenari i que si ja sabíem que els germans De Castro es van mantenint en el cas de Sherpa i José Luis Campuzano m'atreviria a dir que estan en forma. Sherpa especialment es mostra satisfet amb aquesta reunió i no va parar ni un segon de deixar anar frases amb tota la intenció perquè tingués continuitat la cosa. A més, conserva la veu diria que intacta respecte el que recordàvem dels discos.

El concert va ser llarg, no m'hi vaig fixar exactament però diria que va ratllar o fins i tot superar les dues hores i, de fet, els van convidar a finalitzar ja que era tardíssim però semblaven tenir corda per més. Ni en quatre hores hagueren pogut tocar tants clàssics com acrediten però Resistiré, Barón Rojo, El barón vuela sobre Inglaterra, Con botas sucias, Cuerdas de acero, Las flores del mal o Son como hormigas no van faltar a més de Breakthoven, Caso perdido, Herencia letal, El malo, Campo de concentració, Buenos Aires o Incomunicación i és que la llista va ser llarguíssima. Molts d'aquests els hi hem escoltem molts cops en els darrers anys però fer-ho amb la base rítmica original els hi donava un toc molt especial insustituible. Un petit somni complert per molts que veurem si té algun tipus de continuitat. (AP)

DIUMENGE 21

Vaig acabar molt tocat de la jornada de dissabte ja que si al cansament habitual d'aquests sidrals li sumem el fort vent i el fred tot plegat va fer que la jornada matutina de concerts me la prengués una mica més relaxadament arribant al recinte al migdia per veure un dels debuts a l'estat, Lita Ford.

És evident que Lita Ford va tenir els seus millors anys als 80 i a molts ens va sorprendre el retorn d'una de les icones femenines d'aquells temps per aquest fet i havia expectació per veure-la tot i que no fos massiu el seu concert. Sortia puntualment a les 14.30 amb una indumentària plenament roquera de cuir obrint amb Can't catch me. Encara manté aquell encant i actitud "sexy" per dir-ho així mostrant-se molt afable i comunicativa. L'acompanyava una banda solvent amb l'impacte d'un personatge enorme, Jim Gillette, que resultava ser el marit de Lita que va participar en alguns temes vocalment i que no es va estar de fotre mà en directe a la seva doneta. Tot i això Black widow, Gotta let go o Back to the cave es van deixar sentir de grat. El moment àlgid final bé amb la gran balada Close my eyes forever i Kiss me deadly. Una recuperació notable i estarem al cas de com sonarà el seu nou disc. (AP)

Paradise Lost sempre m'han despertat interès des d'aquell gran Icon. Han tingut lògics alts i baixos però s'han mantingut coherents com a precursors dels gothic metal. Malgrat tot, i sabent que mai acostumen a ser gaire efusius en escena, no van tenir el seu millor dia. Nick Holmes semblava més emprenyat de l'habitual amb el vent i van tenir problemes havent d'aturar-se a Never for the damned tornant-la a començar desprès d'haver obert amb Hallowed Land. Malgrat tot van donar mostra del seu gran darrer disc In requiem i protagonisme a les peces esperades per tots com As I die, Erased o Embers fire que em van fer oblidar per alguns moments el fort vent i submergir-me en la boira de Yorkshire. (AP)

És habitual que tots els músics explotin les etapes i temes que més reconeixement els han donat i Jon Oliva no és una excepció, sap que juga a cavall guanyador i ho aprofito. Comença a ser preocupant d'altra banda l'obesitat que mostra el personatge cada cop més notòria i que fa que no pugui estar de peu molta estona a l'escenari, tot i això el seu estat vocal és més que notable i ho vam poder comprovar en temes com Chance, Sirens o Gutter ballet. La banda que l'acompanya no desmereix en absolut tot i que ara que les reunions estan tant de boga no estaria de menys, ja deu ser de les poques que queden... amb el permís de Sepultura.

Reconec la vàlua d'una banda com Opeth. Han obert un camí que molts han seguit i crec que no es pot negar la seva mestria com a músics i la seva originalitat. Tot i això no m'acaben d'entrar, en disc una mica més però en directe tenen alguna cosa que no m'acaba d'enganxar i compartir els elogis que reben constantment. Ho tenen tot i ho veig però sóc conscient que és personal i que els The Lotus Eater, Closure o The Leper Affinity continuen deixant-me força fred, si això li sumem les ratxes huracanades que patíem millor oblidar-ho. (AP)

Posició excessivament elevada al meu parer en el cartell dels Warcry però és evident que tenen força seguidors, els més joves de l'escena m'atreviria a dir, que els han portat a obtenir un reconeixement notable. Per aquesta cita calia tenir en compte que es presentaven amb només un guitarrista cosa que era evident però van poder dissimular tot i el mal so que van patir en gran part pel fort vent. Tot i les ganes que hi van ficar, especialment Víctor García, no vaig poder resistir tot el concert i el resguard a la carpa de merchandising ja era un imperatiu per un castigat cos a l'espera del que havia de venir. (AP)

Un cop s'havien calmat els ànims mínimament després de les suspensions de Heaven&Hell i Fear Factory van sortir a escena Saxon que no paren d'actuar any rere any a tots els festivals d'Europa. Era evident que no podrien utilitzar l'àguila anunciada en les condicions meteorològiques regnants però ho van poder suplir amb l'habitual saber fer del grup. El set-list no va desentonar obrint amb Battalions of steel seguint amb peces com Motorcycle man, Strong arm of the law o And the bands played on. Biff Byford continua mostrant un bon nivell vocal tot i que el respectable encara tenia forces per corejar el Princess of the night, però, no us cansa trobar-los en tots els festivals? (AP)

Esgotador cap de setmana en aquest inhabitual format de festival en dos setmanes consecutives, només calia en aquest punt intentar reposar per encarar el següent amb força.

Fotos: Juan Ramon Merler, Bolita, Miguel Egun, Metalway.com

2on Cap de Setmana, 26 i 27 de juny

Crónica de Juan Ramon Merler (JRM) i Albert Perera (AP), fotos de Francesc Perez (Bolita)

Divendres 26

Idèntic recinte al del cap de setmana anterior el que ens esperava al Parc del Llibre de la Selva del barri saragossà de Valdespartera. Només una petita diferència, l'escenari, encara que sent el mateix que la setmana prèvia, presentava com a novetat que aquest cop tenia totes les teles frontals i laterals perfectament col·locades cosa que el feia molt més atractiu a la vista. I és que afortunadament la previsió meteorològica indicava poc o inexistent vent a la capital de l'Ebre. La cosa es presentava molt millor (JRM)

Matinar sempre és complicat encara que sigui per presenciar concerts en directe i les primeres bandes en actuar saben que sempre resulten damnificades, en aquesta ocasió van ser Black Stone Cherry i Prong qui comencessin a partir aquest extrem. També Epica, banda amb un status suficient com per no tocar en aquestes hores però resulta difícil confeccionar uns bons horaris per totes les bandes d'aquest Metalway. Així doncs la banda de Simone Simmons donava bona mostra de la gran forma que encara tenen fent passar al personal una estona més que entretinguda amb peces com Sensorium, Cry for the moon o Consign to oblivion per citar els més destacats. Molta complicitat entre els membres del grup i la seva vocalista que a mesura que anaven passant els moments encenia més el personal present, no sigueu malpensats, per la seva gran veu (AP)

Vam poder arribar just quan començava la intro dels suecs Amon Amarth, impressionants sobre l'escenari, els és igual una sala plena que un festival a les tres de la tarda. Van sonar temes del seu darrer Twilight of the Thunder Gods, com l'homònim al disc, amb la que van començar o Guardians of Asgard barrejats amb clàssics com Runes to my Memory o Death in Fire amb la que van finalitzar un concert pletòric de ràbia i potència. (JRM)

La següent banda a saltar a les taules van ser els estadounidencs Tesla. Uns veterans del hard rock americà que van demostrar que la seva tornada a l'escena no ha estat quelcom banal. Venien de presentar el seu Forever me en dos concerts a Madrid i Barcelona i a Saragossa van començar amb la peça que dóna títol al disc. No van faltar els clàssics Modern day cowboy o Heaven's trail (no way out) barrejades amb noves peces com I wanna live o la semi balada Song&Emotion. Senzillament un deu el concert que ens van oferir.

Amb una formació espectacular, que compta entre altres amb Mike Terrana a la bateria o Kiko Loureiro en una de les guitarres a més de Doug Wimbish baixista de Living Colour y un dels membres d'Apocaliptyca, la majestuosa Tarja Turunen ens va portar al món dels sons més dolços. Va repassar el seu únic disc en solitari, peces clàssiques de la seva ex-banda Nightwish com Wishmaster o Nemo amb especial menció per la versió del Poison del mestre Alice Cooper. Un bon concert encara que un so espatllat pel vent a ratxes que a estones feia inaudible el teclat i fins i tot algun punteig de la guitarra de Loureiro. (JRM)

Tot i les habituals visites que han fet a l'estat espanyol i la seva presència en tots els festivals que els demanden els finesos Apocalyptica continuen tenint força atractiu i sent una proposta prou original i espectacular en l'escena que prou li convé. Des de ja fa un temps han perdut un dels chellos quedant en tres i malgrat tot no han perdut força. Com no podia ser d'altra manera van jugar amb les cartes marcades amb les versions de Wherever I may roam, Fight Fire with Fire o Refuse/Resist i temes de collita pròpia com Last Hope i Life Burns. Destacar el gir que ha donat el grup des que inclouen un cantant que al meu parer li ha fet perdre una mica l'originalitat. El final amb Hall of the mountain king memorable. (AP)

Freda actuació la que va córrer a càrrec dels americans Queensryche, amb els coneguts i nombrosos canvis de formació i un Geoff Tate que ja no està pels excessos vocals que oferia antigament. Va sorprendre la inclusió de Walk in the Shadows i el seu també clàssic Jet City Boy d'igual manera que va decebre les més actuals Men down! o A dead Man Word's per finalitzar amb la pretèrita Take Hold of the Flame i no regalar-nos Queen of the Ryche. (JRM)

Amb la nit ja pràcticament al damunt sortien a menjar-se el món els Twisted Sister, pràcticament sense treva i en el mateix ordre del disc van caure un darrera l'altre tots els talls del mític Stay Hungry, des del tema que dóna títol al disc fins Smf que el tanca. Això va fer que el concert durés al voltant d'uns 45 minuts i que ens quedéssim ganes d'almenys el doble, però és que ens van oferir. Si haguessin afegit algun altre dels seus hits clàssics hagués estat fantàstic. Malgrat tot, impressionants els americans en actitud i en la seva interpretació. (JRM)

Motorhead són aquella banda que quan la veus en el cartell d'un festival al que assistiràs no li dones la menor importància, fins i tot penses: "un altre cop?", però quan arriba el moment et trobes davant de Lemmy i companyia disfrutant del directe. I, de fet, res canvia amb els anys en el show del grup, Lemmy i Phil Campbell impassibles i Mikkey Dee demostrant un cop més que té un estil únic. A més, que es pot dir començant amb Stay Clean i Iron Fist?, res, callar i gaudir. Killed by Death va comptar amb la presència de Dee Snider i el final amb Ace of Spades i Overkill no van deixar cap dubte que continuen sent un valor segur en un festival. (AP)

L'esperada reunió de Warlock en terres espanyoles (recordem que ja ho van fer al Woa 2004 i en la celebració dels 25 anys de carrera de Doro) es presentava amb l'ànsia de molts dels assistents per veure a la mítica formació dels 80, que per edat o per altres circumstàncies molts no vam podem veure al seu moment. L'escenografia i presentació mínimament espectacular va ser poc menys que inexistent, només algunes flamerades a l'inici del concert van adornar la posada en escena del teutons. Doro va estar perfecta en la interpretació i a estones fins i tot semblava emocionada. La resta de la banda va sonar consistent i potent però caldria fer esment que el baixista va ser Nick Douglas que acompanya Doro des dels seus inicis en solitari. Va repassar els quatre treballs del grup on no va faltar la corejadíssima Fur Immer que Doro va composar pensant en els fans espanyols fa més de 20 anys i l'himne All we are. Per tancar el show una versió de Judas Priest, Breaking the law que va fer les delícies del respetable. Bon concert encara que sense oferir res molt distant del que Doro va fer servir en solitari amb la seva banda. (JRM)

Dissabte 27

Si com deia al començar aquesta crònica matinar sempre és complicat fer-ho després d'una llarga jornada de concerts "festivaleros" encara més i de nou no s'arriba a veure la primera banda que en aquest cas van ser els apadrinats de Manowar, Holyhell.

Si alguna banda li perjudicava especialment l'horari matinal era Candlemass. Tot i que la sortida de Messiah Marcoli és una baixa més que notable Robert Lowe ha fet una tasca vocal excel·lent en notables discos com Death Magic Doom i no desmereix en absolut clàssics com At the Gallows End, Samarithan o Solitude.Tot i ser ben d'hora van tenir bon so i quasi fan que es torni a fer de nit. Si teniu oportunitat no us els perdeu en una sala ben fosca. (AP)

Va arribar un punt que fa uns anys vaig acabar fins al capdamunt dels Primal Fear que a més de ser habituals als escenaris estatals, si a això li afegim que eren presents a tots els festivals i que la proposta era i és força plana i monòtona musicalment ho tenien tot vaja. En aquesta ocasió potser el temps ha curat ferides i tot i que no entusiasmen ja que temes com Angel in Black no deixa de ser massa similar al Painkiller dels Judas Priest si que almenys van resultar potables els crits de Ralph Scheepers. Això sí, no vull saber res d'ells fins al 2013!!!!

Pretty Maids ja són habituals en l'horari de migdia o primera hora de la tarda als festivals i semblen plenament acostumats a aquest horari ja que no van decebre. Ronni Attkins no perd la forma i es pot comprovar des de la inicial Future World. També és cert que no es una banda que arrossegui grans masses de seguidors i molts opten per reposar, menjar, beure o vés a saber què mentre sonen Back to Back o Please don't Leave me. La millor manera de passar una migdiada ben distreta. (AP)

El primer grup que vam poder veure el dissabte van ser els suecs Dark Tranquility, una llastima que el grup hagi de tocar en un festival a plena llum del dia, les seves actuacions guanyen molt amb la llum dels focus. Correctíssims en tot moment no van faltar Lost to Apathy o Punish my Heaven per completar una tremenda posada en escena. (JRM)

El que dèiem per Dark Tranquility es podria aplicar a Moonspell, un breu repàs a la seva ja dilatada trajectòria musical que va incloure temes com Alma Mater, Vampiria, Finisterra o la que dóna títol al seu darrer Night Eternal (motius amb els que estava decorat el fons d'escenari) per finalitzar amb la dedicada, en paraules del mateix Fernando Ribeiro "als seus fans verdaders" amb Full Moon Madness. (JRM)

Els suïssos Gotthard es presentaven sent potser la proposta més "light" del dia, amb el seu hard rock fresc i desenfadat fent les delícies dels moltíssims seguidors amb els que contaven entre els presents. Van caure grans temes com Gone Too Far, Master of Illusion o la balada The Call. A més, ens van regalar una versió del Purple amb Hush. Dir que Anytime Anywere la van interpretar amb la seva versió original en anglès i no El Traidor, com van anomenar al seva versió en castellà. (JRM)

En horari estelar van aparèixer Stratovarius que des de les anades i vingudes de Timo Tolkki ni molt menys són la banda que va impressionar al món del metall als 90. Freds i apàtics, van repassar la seva extensa discografia amb els ja clàssics Black Diamond, Kiss of Judas o Haunting High and Low i la inclusió de temes com Deep Unknow o Higher We Go del que serà el seu nou llarga durada Polaris. Des de el nostre punt de vista ni els canvis de formació ni la veu de Kotipelto estan a l'alçada de temps pretèrits. (JRM)

Immortal van sortir a atemorir a tothom i redéu si ho van aconseguir. Amb una tècnica i un so atronador van fer les delicies dels amants dels sons extrems. Un inici una mica dubitatiu per part del tècnic de llums, jugant amb colors molt clars, però quan va passar als tons vermells va ser impressionant. Van caure els clàssics One by One o Tyrants entre altres, adornats amb flamerades i explosions per completar una hora de pur black metal noruec. (JRM)

Amb una mica de retard van sortir a escena els esperadíssims Manowar, no en va el recinte estava ben ple de samarretes del grup. Amb un inici que entre la intro i el primer tema, Manowar, van durar més de 10 minuts, feia tèmer un concert de solos i distorsions eterner però aviat es van esvair els mals presagis. Dos hores de show, amb un únic solo, Joey di Maio i el seu baix ens va oferir un petit discurs de no més de tres o quatre minuts i un solo totalment prescindible, i la invitació a un fan del grup a tocar la guitarra a l'escenari. Dir que el personatge en qüestió, des de la nostra posició no semblava molt més gran de vint anys, apuntava bones maneres a les sis cordes, tant que fins i tot el van deixar compartir un tema complert, The Gods Made Heavy Metal, amb tot el grup i posteriorment li van firmar i regalar una guitarra. La resta va ser un repàs als grans temes del grup i com a nota curiosa la interpretació completa de la intro de Hail and Kill i el final amb Battle Hymn the Crown and The Ring mentre la nit de saragossa s'omplia de focs artificials, que alguns encara encesos van caure als nostres caps. (JRM)

Afegir que no vam poder ser presents a les actuacions de l'escenari anomenat Disco Metal o Carpa Metàl·lica en el que van tocar Destruction el dissabte a les quatre de la tarda i la Highway To Hell Band els dos dies als voltans de les tres de la matinada pero a tenor de l'afluència de públic van ser tot un èxit.

En definitiva, un bon cap de setmana musicalment parlant, en un bon recinte preparat per acollir moltes més de les 10 o 11 mil persones que calculem van ser-hi el dissabte però que si bufa el vent del nord (cierzo a l'Aragó o tramuntana a Girona) el converteixen en un lloc incòmode per la pols si no per no poder refugiar-te enlloc. Com a part negativa, la zona d'acampada era excessivament dura segons els campistes pero és el que hi ha als voltants de la capital manya.

Llarga vida al Metalway!! (JRM)