Segurament alguns de vosaltres us preguntareu què hi pinta una ressenya del Senglarrock en una web com aquesta dedicada al heavy metal, sobretot els que conegueu el festival i la seva filosofia. Doncs bàsicament per la presència de bandes que ens afecten musicalment però, a més, la celebració d'un festival més o menys gran a terres lleidatanes (on ja és difícil veure molts grups i propostes de per si en un concert normal i si deixem de banda aquelles enyorades edicions del Doctor Music festival) i donar suport a un dels festivals més rellevants del país crec que són raons suficients per assistir al Senglar 2006.

Altres factors que personalment em despertaven interès eren la curiositat per la tantes vegades citada idoneïtat del parc de les Basses per esdeveniments com aquest i assistir, desprès de diferents experiències arreu de l'estat i Europa, a un festival “a casa”. És cert, el parc de les Basses és un espai força bo per un festival musical. Més de 70.000 m2 de terreny on l'únic lloc on no tens ombra és a l'esplanada dels dos escenaris principals. La resta, doncs, gespa, arbres i les piscines de les quals una era a disposició dels assistents per refrescar-se, fet inaudit en un festival. A més, els diferents camins i avingudes dividien i distribuïen perfectament els espais. L'únic que se m'acut pensar un cop vist és, com es pot deixar abandonat un espai com aquest? Sort que ara se li ha trobat certa utilitat amb el festival però la veritat que es veia bastant deixat.

Algunes consideracions prèvies sobre el festival en sí. Les xifres parlen d'una assistència de més de 21.000 en els tres dies, no és cap xifra astronòmica i més tenint en compte que parlem dels tres dies, però la sensació anessis on anessis era de poca gent. Suposo que l'amplitud de l'espai la provocava. Serveis suficients pel nombre de públic assistent, zona de premsa infrautilitzada i la nota curiosa dels aglans (moneda del festival).

Els espais es distribuïen en quatre escenaris (Senglar, Lleida, Montblanc i Basses) més l'espai per la música electrònica. La producció dels diferents escenaris era justa en quan a so i llum. Sobretot dels dos principals (Lleida i Senglar) ja que si et posaves a la meitat del recinte quasi parlaves normalment amb qui tinguessis al costat i la qualitat sonora tampoc fou del millor. En fi, això és el Senglar!! no Wacken o Sweden Rock. El que sí va sobrar és la infantil campanya institucional Dóna corda al català!!! que va recórrer el recinte dissabte amb una mena de “cheerledeers ballarines” fent el numeret dalt d'un remolc. Ja es ven cert que el català té dificultats ja...

Divendres 29 de Juny

Musicalment parlant, tot i que sempre respectarem qualsevol proposta musical encara que no la compartim, l'interessant per nosaltres no començava fins divendres al vespre. Tenia interès per veure els Malaspina. Tocaven a l'escenari les Basses, el més petit, i amb ganes i esforç donada la limitació que imposava l'equip van presentar els temes del primer treball 13. En temes com Burning Witches o Mata'm es va poder comprovar la compenetració del trio que encapçala Francesc Güell. El fet que no hi hagués molt públic i la certa passivitat del mateix no els va afectar. Els seguirem amb atenció...

Esperant i passejant l'actuació del proper objectiu, que no era altre que Saratoga, vaig poder veure l'actuació dels Reincidentes que l'únic que em van despertar va ser indiferència per aquest rock urbà tant arrelat a l'estat espanyol. A més, pocs arguments poden oferir en la seva posada en escena si s'han de recolzar en absurds comentaris de bar entre cada tema. Per oblidar.

Arribava el torn dels madrilenys que segurament passaven per ser la proposta més dura del festival. Poc públic, només unes 200 persones sent generosos van presenciar una actuació on la bola sonora va ser considerable i la falta d'una il·luminació competent evident. Van obrir amb A Morir seguida de Contigo Sin Ti i Perro Traidor una bona elecció que no va ajudar a que canviés la impressió que em donen els darrers cops que els he vist. Al meu parer han optat per una fórmula que sembla els dóna bons resultats entre els seguidors més joves del heavy metal basada en la vessant més clàssica i el power recolzats en la veu de Leo, però que es mostra molt limitada. Leo canta sempre al límit d'uns aguts que poden ser un recurs però no una costum. Es van succeint temes com Necrofagus, Maldito Corazón i la final Heavy Metal i la sensació que m'envaeix és cada cop més gran, avorriment.

Tot seguit era el torn de Lagwagon que sí van fer que més gent s'acostés a l'escenari Lleida però el cansament d'un dia laborable i el nul interès de la resta de propostes van aconsellar una retirada prudent.

Dissabte 1 de Juliol

Començava la jornada de dissabte amb els catalans No Way Out que amb una proposta molt similar al que fan bandes com Green Day es veuen força capacitats per assolir rellevància fronteres enllà al cantar en anglès i ser una proposta generalment de l'agrat d'un públic adolescent encara poc fet pel rock amb més cos.

Cris Juanico actuava tot seguit pràcticament en família amb una proposta excessivament intimista i melòdica per un entorn com aquest però amb una qualitat palesa.

Els bascos Ken Zazpi sorprenien amb un pop-rock contundent molt reivindicatiu i sentit, cantat en euskera amb un esforç notable per adaptar i cantar moltes lletres al català, a més de dirigir-se al públic en la llengua de Fabra. Només ens entenen els que pateixen el mateix problema...

Arribem al principal punt d'interès del dia i de tot el festival Bad Religion. Amb força retard sobre l'horari previst apareixien els americans amb una assistència de públic que per primer cop semblava que fossis en un festival. És evident que van sortir perjudicats per la poca contundència del so com la resta de bandes però això es fa molt evident quan parlem de les propostes més contundents. Surten a tot drap interpretant temes un darrere l'altre i quan ens donem compte en la tercera peça ja ofereixen un dels temes més coneguts com 21st Century Digital Boy seguida d'Stranger Than Fiction. No sé ni m'atreveixo a dir la quantitat de temes que van tocar, però en una formació on les seves cançons no acostumen a passar dels tres minuts doncs us ho podeu imaginar.

Es van succeint temes i només els comentaris sobre el mundial de futbol i altres rucades animen una mica la cosa, a més de les reconegudes No control, American Jesus o les finals Infected i Sorrow. Es va trobar a faltar Punk Rock Song. Correctes.

Pel que fa a la resta Lax'n'Busto, Whiskyns, Antònia Font, Marc Parrot... i demés, si només gaudeixes del heavy metal millor oblidar-ho...

Text i fotos: Albert Perera