Logo

MetalCatFest II 02-11-19

Razzmatazz 2, Barcelona
Fotos: Albert Perera

Tot just va ser el passat mes de març quan tenia lloc una iniciativa com a mínim agosarada, tirar endavant un mini-festival on totes les bandes, evidentment dins el paràmetres del rock dur i metall, cantessin en llengua catalana. Certament no són poques avui en dia formant part d'una ben abundant escena la de casa nostra que ens dona més i més alegries en els darrers temps en forma de bons directes i treballs en estudi.

Certament el català té dificultats per ser una llengua normal en molts aspectes i un d'ells aquest estil musical on quasi fins no fa tant era inexistent. Com a mínim un bon grapat de bandes ja hi aposten sense complexos, cosa que no passa amb els mitjans de comunicació que tracten i s'ocupen de difondre l'escena on, humilment, som un oasi. La setmana prèvia al festival vam poder entrevistar totes les bandes participants: Golíat, Noctämbuls, Cultum Mortis i Assot. Així doncs, una bona mostra com en la primera edició, de bandes que aposten per la llengua de Fabra més enllà de les ja clàssiques Foscor o Vidres a la Sang conformant una oportunitat immillorable de recolzar l'escena de casa nostra, més encara quan en aquesta ocasió es tractava de bandes de comarques, ni una sola de l'àrea metropolitana.

Una segona edició tot just nou mesos després, quan potser el format anual seria el que tothom podria imaginar d'entrada, faria veure si es manté l'interès i recolzament d'una primera edició amb bons resultats o va ser flor d'un dia. La data escollida el 2 de novembre, enmig d'un cap de setmana llarg, cosa que d'entrada no ho posava fàcil. Per sort no hi havia excessiva activitat en directe aquell dia a Barcelona quan l'habitual és que es solapin cites.

Arribar d'hora a la sala i veure que el moviment era quasi nul no em va donar moltes esperances, els locals per subministrar beguda propers més habituals tancats i a l'hora d'obrir portes ben poca cua. Sort que no va pas acabar així la cosa. Estava previst que el temps per cada banda fos d'uns 45-50 minuts i certament es va complir. Es van obrir portes puntualment i els horaris ben estrictes.

L'ordre d'actuació de les bandes va ser a sorteig i ja es va donar a conèixer el dia abanNoctämbulss del concert. Els va correspondre la dura tasca a Golíat, dic dura perquè obrir sempre és difícil amb el personal situant-se, accedint molts a la sala i el nombre de persones presents sempre és menor. En la primera part del seu concert vam estar quasi en família. Val a dir que van entrar en lloc dels Ratpenat fa unes setmanes i no van pas desaprofitar l'ocasió. La seva proposta va més enllà dels cànons metàl·lics, cruesa i guitarres ben pesades per un rock més proper al grunge. Ja d'entrada el so era potentíssim amb una única guitarra que semblava un mur. Van començar una mica estàtics, diria que contagiats per l'ambient general. Al tenir encara una discografia prou curta amb el debut homònim i el més recent EP Quimeres vam poder tenir una bona dosi del global de material que acredita la banda. Obrint amb La Vella Fe i seguint amb cops de puny com Artell i Criminar aquest rock més alternatiu ens anava conquerint. Amb Halvdan ja es mostraven més dinàmics i comunicatius, a gust a l'escenari, Invern em va sorprendre, Bilis Negra captivar i Boreal confirmar-me que cal tenir-los en compte. Un darrer bis no esperat pel temps que tenien assignat com Insagnificant em va recordar als Nirvana més violents.

L'estona entre canvi i canvi de banda va ser aprofitada per l'alma màter del MetalCat i agitador de ments Ricard Altadill per disparar a tort i a dret. Sobretot criticar els mitjans generalistes pel nul suport al festival. També va haver temps en aquests interludis per iniciatives lloables com el projecte Rockin’ Ladies que té com a objectiu visibilitzar i normalitzar la presència femenina en la música rock i metall, així com donar no només imatge, si no també veu a aquestes dones i les seves experiències en aquest àmbit tal com detallen a la seva web. A més a més el capgròs i "mascota" del festival, Ratafia L’Hòstia (¡Ratafia o mort!), va sortir en cada canvi a passejar-se per escena i entre el públic podent-se fer el personal fotos per la posteritat amb el personatge.

Ja amb molt més públic la proposta més clàssica d'aquesta edició, Noctämbuls, va sortir a l'escenari de la Razzmatazz 2. No és cap secret que el grup va començar com un tribut a Sangtraït, tampoc se n'amaguen, i amb el temps han volgut ser una banda com a tal amb material propi però les influències són òbvies. Un dels trets característics del grup és l'ús de l'harmònica en la persona de Xiscu Rubio que per motius de salut no va poder estar present. Sigui com sigui ho van saber suplir amb ganes i la motivació extra que els va donar presentar el seu segon disc, Terres d'Ivori, en el que van centrar bona part del seu repertori com la inicial Murga. Van anar caient Terra de Llibertat, Tiracanyes (oda a la cervesa en tota regla) o Em Crida. Del darrer treball també vam escoltar Negra Foscor i les dues darreres van ser Escorpí Blanc i Trenca Cadenes. No va faltar la referència a la situació actual del país amb dedicatòria inclosa al jutge Llarena. L'únic que em va tirar enrere va ser la interpretació vocal d'en Pep però tampoc va fer ombra sobre el conjunt general.

Cultum Mortis MetalCatFest 2Torn pel black metal dels Cultum Mortis que, a diferència de la resta de grups, van ser els únics que van voler cuidar la posada en escena. Un faristol per la missa que anàvem a presenciar, cadires per cada membre menys per la vocalista, Germana Rona, i telons. El grup té tant de concepte i teatralitat com música i ho saben explotar. D'entrada sorprèn veure que toquen asseguts i això potenciava l'atenció sobre les veus. Tantes referències a tort i a dret al maligne, l'atrezzo, i actitud no pot ser pres de cap altra manera que com part de l'espectacle, cuidat fins al punt de posar el nom a cada cadira. El Pare Quàntic és l'ànima del grup, esquerrà, crida poderosament l'atenció amb la destresa que toca la seva guitarra i alhora sap provocar tot i que potser tampoc calia reclamar l'atenció del personal a crits i amb renecs...

Des de la inicial Moharabeh em va deixar totalment de pedra el tros de veu en gutural de la cantant Judit Pons, quin poder!!! Tanta seriositat satànica en peces com Sota la Volta del Molí tenia el contrapunt amb una versió de l'avern del Joan Petit. Els Músics Morts va ser un homenatge peculiar als que no hi són entre nosaltres (físicament és clar) o Corpus de Sang i Per la Mort de Déu ens van demostrar la part més teatral del grup. Guaita el Dimoni va ser la darrera invocació d'un sorprenent concert que ofert pel qualsevol banda guiri es valoraria molt més.

Assot al MetalCatFest 2Només quedaven els del Maresme Assot. Una proposta totalment diferent basada en el death'n'roll que va posar en boca de tothom una banda, Entombed. I és que definitivament són els Entombed catalans, els recorden poderosament i saben emanar des de l'escenari aquest poder i mala llet. Ja ens van confessar en l'entrevista i també van explicar-ho als presents que portaven una temporada aturats i que el seu retorn era en l'immillorable marc del MetalCatFest 2. Van sonar amb un poder inusitat sent la gran protagonista la guitarra d'Òscar Montero tot un mur de formigó que ho penetrava tot. Les primeres peces com Espasa de Virtut, Serp de Montsoriu i Cap d'Estopes ja van provocar força moviment més que curiositat i atenció que amb els Cultum Mortis per exemple.

Val a dir que també van ser els més posicionats i reivindicatius políticament fent esment al moment que viu el país i tenint a escena una estelada amb la inscripció "República Metàl·lica". L'Home Mort, Setge de Llops, La Penitenta o Gat Mesquer van ser les següents sense donar descans i la traca final amb El Senyor de la Foscor, Territori Hostil, la molt ben rebuda 1714 i 13 Bruixes van posar un final brillant a la nit.

Caldrà veure ara cap on tira el MetalCatFest. És sostenible i pot comptar amb resposta per part del públic dos edicions per any? Es pot mantenir aquesta periodicitat sense repetir en excés les bandes al cap de poques edicions? Es localitzarà sempre a la capital catalana? És evident que el potencial de públic sempre serà major però la gent de comarques no tenen la mateixa oferta de directes i potser s'hi notaria en la resposta, a més que és on més té implantació el català per poder ser un factor de convocatòria al contrari de Barcelona on el castellà és en cada racó i omnipresent arreu.

Són qüestions a plantejar que caldria fer-se, i moltes altres, ja que tot i que no va pas punxar de públic sí que va ser lleugerament menor l'assistència que al març on el factor novetat suposo que va jugar i ajudar. Les més interessades haurien de ser les mateixes bandes perquè representa una oportunitat de poder tocar en bones millors condicions a escena amb de ben segur major quantitat de públic que en concerts en solitari. Sigui com sigui ho seguirem i donarem suport.

© 2015 Simfonia Metàl·lica. Tots els drets reservats