Logo

Igualada Rock City 2019

Museu de la Pell, Igualada
Fotos: Albert Perera

Cap a finals d'agost tot sembla acabar-se, les vacances, la calor, els festivals... tot i que en aquest darrer sentit queda una darrera bala al carregador i és que cada any al voltant dels vint-i-pocs d'aquest vuitè mes del calendari tenim algunes cites a les que assistir prou interessants de caràcter gratuït. Per si fos poc totes coincidint en el mateix cap de setmana, en aquest cas del 23 al 25. Es tracta del conegut i reconegut Ripollet Rock i l'Igualda Rock City.

Ens centrarem en la cita de la capital de l'Anoia ja que durant la setmana prèvia vam tenir oportunitat de parlar amb el seu màxim responsable Rikki Rokket per comentar sobre la seva història i particularitats, a més de la present edició, en una conversa que encara teniu disponible en àudio a través d'aquest enllaç. No quedava més que assistir per veure com es desenvolupava una cita com aquesta en el marc d'una Festa Major com la de la capital de l'Anoia... ja estaria bé que molts ajuntaments dotessin de pressupost cites amb el rock com a protagonista com és el cas.

Així doncs que cap a la conca d'Òdena que ens vam acostar i, certament, tot just localitzat l'escenari del IRC i veient que encara quedava una estoneta per l'inici un, que no coneix en excés la ciutat i menys la seva Festa Major, decideix donar-se una passejada per comprovar que el centre antic estava ben farcit de gent. El personal majoritàriament es trobava al carrer, en una nit prou càlida, sopant o prenent alguna cosa ja sigui a la plaça de la Creu com una mica més enllà al Carrer Nou on les taules dels locals de restauració envaïen literalment el carrer. Fins i tot la mateixa plaça de l'Ajuntament on, ben plena, es celebrava un dels típics balls de Festa Major amb l'orquestra de torn. Un cop ben passejat toca de tornada cap al Museu de la Pell o tot just davant es trobava ubicat l'escenari del IRC.

L'inici de les actuacions estava anunciat a les 23.00 i tot i començar uns onze minuts per sobre de l'hora prevista tota la nit va gaudir d'una puntualitat quasi extrema amb l'excepció dels madrilenys i caps de cartell Hamlet que van tardar més de vint minuts sobre l'hora prevista que haurien d'haver sortit a escena. L'escenari era modest però suficient, sense grans artificis ni espectaculars il·luminacions, equip sonor dimensionat també en conseqüència tot i que potser una mica just de volum segons el lloc en et trobessis. Suposo que entra dins la lògica al estar enmig d'un entorn urbà i no tothom ha de voler estar de gresca per força.

Els primers a sortir a escena van ser els barcelonins The Capaces. He de reconèixer que no domino en excés la trajectòria de la banda i tret d'una actuació al Kalikenyo Rock 2018 no els tenia gens vistos tot i que m'havien parlat meravelles del seu directe. Poc personal encara va veure sortir el grup però la banda de "Martillo" Fontana em va sorprendre des del primer moment per contundència i actitud. Musicalment barregen Punk, Hardcore i Rock’n’Roll a parts iguals. La seva darrera referència discogràfica és Zootrope d'aquest mateix 2019 tot i que tenen sis treballs més editats i centenars de concerts des dels seus inicis el 1999 destacant fins a set gires europees i una pels Estats Units el 2011. Així doncs saben el que es fan i si algú sap captar l'atenció és "Martillo", tot un espectacle, no ja per la interpretació histriònica plena de moviments volgudament compulsius, provocacions i quasi dramatisme si no per la mateixa actitud i els discursos entre temes. Absent però alhora controlant els moviments dels presents, com passant  de tot i clarivident alhora amb proclames de tot tipus... donava la impressió que era en un escenari de casualitat i deixava anar tot allò que li passava pel cap ja sigui proclames, consells, improperis... tot. Llàstima que el personal o no coneixia el grup o estava encara molt fred per entrar en el joc perquè la canya, l'actitud i el show van estar a l'alçada que es formés un bon sidral tot i que amb uns quaranta minuts de set també era difícil. No us els perdeu en directe.

Els segons a sortir a escena van ser, com ells mateixos es van encarregar de recordar, els de l'Alt Maresme Imperial Jade. El contrast va ser gran ja que passàvem del Punk-Hardcore-Rock’n’Roll de la banda inicial al rock clàssic dels 70 ara. A Simfonia Metàl·lica no ens són pas una banda desconeguda, els hem vist en directe unes quantes vegades com el 2017, o aquest mateix 2019 a més de mantenir algunes entrevistes també el passat 2017 o aquest mateix any en motiu de la seva participació al Rock Fest Barcelona. Res no ha canviat de les anteriors vegades que els hem pogut veure, molt bones interpretacions en directe dels seus temes d'estudi demostrant que dominen els seus instruments a la perfecció amb un frontman en la figura de Arnau Ventura efectiu però que sempre li trobo a faltar un punt més de passió en directe, dit això buscant alguna cosa a ressenyar per millorar perquè poques se li poden trobar a un grup com aquest. Escoltar peces com High on You, Heatwave, The Call o Fire Burning Sound és tot un plaer i tal com va expressar el mateix Arnau cal seguir estimant aquesta cosa que és la música que tant ens dona a les ànimes que la vulguin acollir. Un plaer breu ja que seguint la tònica de la nit de moment els grups no tocaven ni una hora ja que es semblava voler seguir l'horari estrictament.

Els tercers en saltar a escena eren els barcelonins Blowfuse que aquí sí he de confessar la meva total ignorància pel que fa al grup i tant sols esperava veure què oferien. Vist el directe, i si es té la curiositat de buscar una mica d'informació, cal tenir en compte la banda si t'agrada el punk rock festiu tipus The Toy Dolls o Offspring ja que a més d'un grapat de discos han girat sense parar tocant amb bandes com els mateixos i citats The Toy Dolls, Bad Religion o Sick of It All... poca broma. Des del primer moment van menjar-se l'escenari saltant, animant, movent-se compulsivament i provocant que el personal formés circles of death intensos, més encara quan el vocalista Oscar Puig després de començar el concert amb guitarra al coll se'n va desfer i es va passar la meitat del show només ocupant-se de les veus i de que no defallís la cosa ni un segon. És més, ja va avisar que no es tiraria ell des de l'escenari al públic en aquella ocasió (dedueixo que ho deu fer habitualment) i no van faltar voluntaris per fer un salt que pot ser un divertimento perillós per la distància i els obstacles que et pots trobar. Mirant a l'escenari un grup de punk-rock divertit, mirant al públic semblava un grup de thrascore... La seva legió de seguidors ben presents amb samarretes i demès s'ho va passar en gran i la veritat que costava no estar atent a tant moviment.

Hamlet es van retardar respecte l'horari previst de les dues de la matinada. Escenari totalment net, havia desaparegut la tarima de bateria que havien utilitzat totes les bandes i només quedava la de Paco Sánchez. Ni rastre tampoc de cap amplificador cosa que podia cridar l'atenció als més observadors... una banda com Hamlet i l'estil que practiquen sense ni un sol amplificador de guitarra a l'escenari? Té explicació. Ja fa un temps que el grup ha començat a utilitzar en directe els capçals de guitarra habituals en molts estudis de gravació que emulen la distorsió desitjada i envien la senyal per línia. Poc a poc podria ser que als escenaris o desapareguin els típics amplis microfonats o simplement siguin un atrezzo. El cert és que no sé si per aquest motiu però les guitarres no van sonar en tota l'actuació amb el pes i la contundència que seria desitjable. Van començar fluixes i tot i que es va arreglar una mica no deixava de sorprendre que el so anés una mica passat de greus i alhora les guitarres no fossin el presents que caldria. No li donaria pas la culpa al tema dels amplis ja que els vam poder veure anteriorment utilitzant el mateix i va sonar correctament... Fins i tot Luis Tarraga va estar amb algun membre de la crew mirant i tocant en diferents moments el seu equip.

Van sortir una mica freds, Molly amb una mena de mono de treball que curiosament no es va treure, pensant en com acaba sempre, i amb aquesta actitud entre xulesca i desafiant pròpia del frontman a escena. També és cert que mai m'he acabat de creure el paper que vol representar-hi, ni l'aparent sinceritat en els discursos ni com maneja el públic. Però això ja és dèria personal. Luis Tarraga efectiu com sempre, així com Álvaro Tenorio que porta bona part del pes en directe. Ken HC discret i Paco Sánchez com en segon pla però complint. Berlín va ser un referent per plantejar un set-list irregular on el personal va despertar de veritat amb Tu Medicina, Irracional i Jodido Facha en la part final quan ja tothom esperava la finalització amb tota la carn a la graella amb les peces més reconegudes ens tornen al darrer treball que, ei, és un molt bon disc, però ni per l'elecció del tema i amb el fet d'haver tocat els grans clàssics va deixar el millor regust que es podia esperar. No sé perquè però en les darreres ocasions que veig Hamlet sempre m'agrada però penso que podria haver estat molt millor, i és que crec que poden donar una mica més.

Només queda esperar que l'Igualada Rock City 2020 segueixi mantenint el nivell... i que nosaltres ho puguem veure.

 

 

© 2015 Simfonia Metàl·lica. Tots els drets reservats