Logo

The Tip 6-4-19

Cafè del Teatre, Lleida
Fotos: Albert Perera

Déu-n'hi do el que vam poder presenciar la nit del dissabte 6 de març!, i val a dir que sembla que la providència m'hi va portar ja que a priori el més fàcil, com va fer la gran majoria de personal, era quedar-se a casa o fer qualsevol cosa abans que anar al Cafè Teatre un dissabte mig plujós d'abril. He de confessar que tot just un parell de setmanes abans de la celebració d'aquest directe vaig prestar una mínima atenció al cartell i la veritat que alguna cosa me'n va cridar l'atenció i no puc dir què. No coneixia el grup, The Tip??!!, vaig pensar, ni idea... La imatge del cartell feia pensar en una banda de rock'n'roll clàssic, contundent i amb mala llet però no en tenia cap referència. L'amic i benefactor de la nostra ànima Jaume Sanuy el dia anterior em comentava, "demà es prepara grossa", i ja no vaig dubtar.

Una cosa em va quedar clara, si gaudeixes d'estils com el rock, blues, punk, stoner, sleazy o fins i tot metall et vas perdre un concert dels que fan època al costat de casa perquè val a dir que han fet dos dates a casa nostra, Barcelona i Lleida. Per posar-nos en situació val a dir que The Tip són una banda de Nashville, Tenesse que té els seus inicis l'estiu del 2014. Sense perdre massa temps el grup va començar a fer quilòmetres i treure el seu debut homònim el 2015. No van parar de tocar per incomptables ciutats dels Estats Units i el 2016 van treure el seu segon disc anomenat Sailor's Grave que els va portar a obrir per bandes com The Darkness, Buckcherry, Sebastian Bach o Geoff Tate's Operation Mindcrime a més d'aparicions en festivals com el Rocklahoma. El 2017 continuen fent carretera al seu país i treuen el segon disc a Europa a través d'un segell alemany i comença a cridar l'atenció de mitjans especialitzats i aquest 2019 porten a terme la seva primera gira europea amb la intenció de treure un nou treball.

Així doncs en el marc de nou d'un Cafè Teatre amb una baixa afluència pocs minuts després de l'horari anunciat van aparèixer a escena Benny Carl (veu, guitarra i harmònica), Myles Baker (guitarra), Robby Bote (baix) i Dixie Carl (bateria). Actitud, molta actitud des de l'inici anant a per totes des de la primera peça que va fer que els presents sintonitzessin ràpidament amb el grup. Se'm fa difícil detallar les peces i possiblement cometi algun error al citar-les però repeteixo que no coneixia el grup fins aquella nit i tampoc es van dedicar a presentar-les massa si no a fer bromes amb el personal. Consultant amb posterioritat la seva discografia m'atreviria a dir que van interpretar la pràctica totalitat del segon disc i bona part del primer amb la inclusió d'algunes versions i parts de temes més coneguts adaptats al seu estil. Això sí, no van parar ni un segon de provocar, moure's i, el més important, interpretar els temes amb una execució actitud i ganes com feia temps que no veia. Rock macarra, desgarrat, brut i sense aturador.

Outta Control, del primer disc, és una obertura ideal amb un rascat de cordes d'aquell rock brut que tant ens agrada, veuen del rock, del blues, del punk amb la virtuositat del heavy i la barreja resulta més que atractiva. All I Need va ser també de les primeres a sonar que en el final van enllaçar amb el Whole Lotta Rosie dels AC&DC (un altra influència). More, more, more comença tranquil·la per de cop mostrar-se com una peça més que enèrgica sense cap mena de treva. Ben aviat vam tenir bona mostra de totes les influències citades amb Corner Bag Blues una peça lenta a mode de blues on Benny mostra que es coneix bé l'harmònica i on té més llibertat per seguir amb el seu particular espectacle pujant per un pilar de l'estructura del sostre proper a l'escenari i quasi volant per sobre del personal. Favorite Sin és un mig temps guitarrer ple de puntejos i detalls.

Segueixen les bromes amb la beguda fent esment a la beguda anomenant-la com Jackie Cola i comencen a sonar les notes del My Sharona dels Knack que enllacen amb una peça força punk, o més aviat directament recordant als Motörhead com va recordar el mateix Benny. Tot seguit el que va semblar una particular versió dels Led Zeppelin i una petita aturada on Benny, per sorpresa de tots, se'n va cap al piano present i apartat en un lateral de l'escenari i ens deixa anar "ja que tenim un piano anem a utilitzar-lo" i comença a interpretar unes notes que ens porten a l'era més clàssica del rock'n'roll per seguir amb Bad Karma del segon Sailor's Grave. Tornen a posar tota la carn a la graella amb Ride Tonight del primer disc que va donar inici a un trio de peces força heavy en tonalitats greu i riffs potents. Pur rock macarra, brut i sense treva.

Aquí es va acabar el concert, o almenys semblava que ho volia el grup, però els crits de tots els presents va obligar a sortir la banda per fer encara un altre tema que va ser Rock N Roll Heaven. Semblava que no havia passat ni un minut des que van començar i ens van deixar amb un somriure d'orella a orella. L'underground si grates una mica té grans coses per oferir, llàstima que en aquesta era de superficialitat, internet, streaming pudent i gustos dirigits tinguin tant difícil les bandes emergir i poder donar-se a conèixer. Al final la vella fórmula de carretera i suar a sobre dels escenaris es revela com la més efectiva... sort que encara uns pocs acudeixen a aquestes cites per poder mantenir l'esperança.

© 2015 Simfonia Metàl·lica. Tots els drets reservats