Menu

ALICE COOPER + GIRLSCHOOL 30-07-05

Razzmatazz I (Barcelona)

Un cop més, i ja són unes quantes en les darreres ocasions que assisteixo a un concert a Barcelona, vaig accedir a la sala quan el grup teloner enfilaba la part final de la seva actuació. M'hauré de preocupar per aquesta distorsió del meu sentit de la puntualitat?. A més, la promotora no va facilitar la cobertura del concert com altres cops ha fet sense problemes tot i la insistència en dies previs, en fi, són un món apart i no vaig voler perdre'm la segona visita a terres catalanes d'Alice Cooper.

Alice CooperBromes i circumstàncies apart, només vaig tenir temps de veure dos temes de les Girlschool i la impressió que vaig tenir va ser d'una banda un pel estàtica i patint els inconvenients propis dels teloners, i tots sabem que no han estat mai un prodigi de virtuts musicals... En fi, posteriorment m'he pogut assabentar que van començar amb dos clàssics com C'mon Let's Go i Hit And Run juntament amb alguns dels nous temes inclosos al recent Believe. La formació que ens vam trobar fou Enid Williams al baix, alternant la veu amb la guitarrista Kim McAuliffe, Denise Dufort a la bateria i a la guitarra solista Jackie Chambers per conformar trenta breus minuts.

Alice Cooper venia a presentar el darrer Dirty Diamonds en unes cirmstàncies força diferents que el primer cop. Només per l'emplaçament ja resulta notable el que comentava. Del Sant Jordi (reduït això si) a la Razzmatazz, la possibilitat de muntar un bon espectacle se'n ressenteix.

L'inici conté dos clàssics, un més que l'altre, com Department Of Youth i No More Mr Nice Guy empalmant amb el tema-títol del nou disc Dirty Diamonds. En aquest moment ja observem canvis en la formació respecte l'anterior visita amb el recentment arribat Damon Johnson a les guitarres junt al habitual Ryan Roxie, al baix Chuck Garrick i a la bateria Eric Singer que confirmava dubtes previs sobre la seva presència.

 

L'escenari és senzill amb teló de fons amb els ulls sempre maquillats d'Alice ben presents i tant sols amb un taüt que fes preveure alguna cosa més que les interpretacions de temes de la seva llarga carrera. Cal fer referència en aquest punt al so que vam quasi patir durant tot el concert. En els primers compasos em trobava a la part final de la sala i tot es barrejava en un batibull impossible i potser només la veu era intuïda amb claredat. Posteriorment i a la part davantera poca cosa va millorar i algun acoplament ens va anar acompanyant durant tot el concert i poca cosa es va poder fer sembla ser.

La cosa continua amb més alternança de clàssics i material nou amb Billion Dollar Babies, Lost In America, la balada I Never Cry i el nou Woman Of Mass Destruction.

El personal esperava que passés alguna cosa més i encara vam haver d'esperar i escoltar temes com I'm Eighteen, Between High School And Old School, What Do You Want From Me, Is It My Body i Go To Hell perquè en aquest darrer s'obrís la caixa dels trons.

Apareix per primer cop Calico Cooper filla del mestre de cerimónies que en diferents temes balla d'una manera prou elegant i també fAlice Cooperormarà part de les "representacions" que es portarien a terme. Aquí comencen amb una primera desaparició sota la capa de Calico del seu pare. S'obre un impàs amb The Black Widow per posteriorment aguantar, sí aguantar, un solo de bateria. Haurien de prohibir això dels solos, el 99% són tediosos i avorrits.

Sona ara Gimme del Brutal Planet i Feed My Frankenstein amb el clàssic número de col.locar els membres d'un cos al taüt. Amb Welcome To My Nightmare comença la moguda. Alice intenta matar la ballarina (la filla) però ho impedeixen dos espantaocells que li posen una camisa de força amb la que continuarà cantant fins que se'n aconsegueix deslliurar. Llavors es quan decideixen matar-lo a la guillotina i la mateixa ballarina posa el cap al taüt des d'on reviu.

Temps ara per School's Out i aparició dels globus gegants plens de confetti que no van durar gaire rebotant entre el públic en gran part perquè Alice els anava punxant amb una espasa. En aquest punt s'arriba a la fi del show i tots restem esperant els bisos que van començar com era de preveure amb la gran Poison del Trash. Sorpresiva va resultar I Wish I Was Born In Beverly Hills amb el numeret de Calico fent de "pija" amb un ninot que acabaria atacant-la. Under My Wheels posaria el punt final.

Es agradable que algú s'esforci a oferir quelcom més en un concert que la interpretació dels temes, tot i que si es fa bé pot ser més que suficient, presentant una mica d'espectacle. En aquesta ocasió tot i que res del que va fer Alice Cooper va resultar cap novetat en la seva trajectòria va complir perfectament amb les expectatives. Tot i que un comentari per part d'una persona poc o gens fan d'Alice i que va assistir al concert i que va prestar atenció al que veia em deia que era infantil algunes de les "performances" que ens oferien a dalt de l'escenari. La nostra condició de fans de l'escena potser a vegades ens enfosqueix el criteri... o no.

 

Accés

Has oblidat la contrasenya? / Has oblidat el nom d'usuari?