Cafè del Teatre, Lleida
Fotos: Albert Perera

Ganes tenia de veure aquesta formació de Bilbao ja que després d'escoltar la seva proposta i haver parlat pel nostre espai radiofònic i canal de Youtube amb un dels seus guitarristes, Jorge, es veia venir un d'aquests "bolos" que et queden a la retina, com així va ser. Si a més sumem el fet que durant els dies i setmanes prèvies amb absolutament tothom que havia parlat sobre la banda no paraven de repetir-me que el seu fort era el directe. El curiós és que no sembla se'ls hagi vist un concert dolent, així que encara la cosa pintava millor.

Tot i així vam estar a punt de quedar-nos sense concert. Això ho vam saber a posteriori de la mateixa boca del guitarra Jorge que, precisament, no l'esperàvem a la cita tal com ens va apuntar a l'entrevista que us hem enllaçat. Ja tenien un substitut per ell però resulta que l'altre guitarra, Felipe, tot just abans d'emprendre marxa cap aquesta mini gira es va posar malalt i amb febre. Jorge estava a la comunitat valenciana i es va arribar a plantejar la possibilitat de suspendre les tres dates que tenien previstes fer. Finalment va ser el mateix Jorge qui va emprendre viatge per fer els concerts no en les millors condicions ja que va haver de tocar amb l'equip de Felipe i executar les parts del seu company amb la falta d'hàbit i pràctica que comporta. Val a dir que poc es va notar la veritat.

Tornant al concert i pel que fa a l'ambient i assistència. Moltes ganes per part dels que coneixien el grup o els havien vist, expectació la resta però en família com de costum. No tornaré a fer esment ni comentar els mateixos arguments que donàvem en la crònica de Rebellion i Pendejo, us convidem a repescar-la. Pocs minuts després de l'hora prevista, doncs, sense teloners i quasi sense adonar-nos-en va pujar a escena el grup.

Des del primer moment vam poder comprovar que a nivell de so no ens podríem queixar pas. Tot a lloc i a un volum acceptable, podies distingir clarament cada instrument, fins i tot el baix que quasi destacava enmig de les dues guitarres. El seu llarga durada de referència encara és Rise of the Serpent del 2018 i precisament van obrir amb Apocalyptic Weapon. El treball era i és notable, eclèctic com pocs i amb influències que van des de l'stoner, al doom o metall clàssic i fins i tot alguns tocs a Maiden ben interessants. Van seguir precisament amb la segona peça del disc Destiny. Ja vam poder comprovar com els intercanvis guitarrers eren a l'ordre del dia, cosa que encara té més mèrit sabent el que vam saber després i explicàvem anteriorment. El grup té tres treballs d'estudi i tot i que d'entrada van donar preeminència a l'editat darrerament no es van quedar fora peces com Avidya del Full Moon in Scorpio entre altres. Els temes s'anaven enllaçant de manera natural i fàcilment es podia comprovar la solidesa del grup i el molt bon nivell instrumental que acrediten.

Però hi ha una cosa que atreu l'atenció sobremanera en el grup, el seu vocalista Ian Mason (aquest és el sobrenom que utilitza). Des del primer moment es posa en el paper. Gesticula, provoca, canta, balla, anima, incita... tot un espectacle que no tots els frontman són capaços de fer. Molts cops l'experìència que tens en un directe passar per l'actitud i el que et transmeten des de l'escenari, no només com i què sona. Amb Mason l'experiència és total ja que busca en tot moment jugar amb el públic assistent i això passar per actuar en el sentit més ampli de la paraula. Vam poder veure tot un repertori que atreia l'atenció constantment. Des de interactuar amb els seus companys a viure la seva interpretació com si fos ell mateix qui toca. No hi havia límits, des de rebolcar-se pel terra a quasi sodomitzar un amplificador, tot integrat dins el moment musical que porta cada tema. Fins i tot baixar enmig del públic i provocar-lo cridant i cantant a l'orella del personal, empenyent-lo fent pogo, estirant de les samarretes... Només per veure aquest personatge val la pena pagar una entrada.

Podríem anar recitant els temes que van tocar però va arribar un moment que era el menys important. La música estava amb comunió perfecta amb l'espectacle ofert, tant sonorament, com l'execució, la interpretació i en definitiva l'experiència. Fins i tot en aquest context la versió de Danzig que van oferir pràcticament semblava un tema propi, certament la veu de Mason és molt propera al Sr. Glenn Danzig. A més, és palpable que és una referència pel grup.

No m'atreveixo ni és necessari afegir res més. Si teniu oportunitat de veure aquesta banda de Bilbao en directe no perdeu oportunitat. Aneu-hi, recolzem propostes honestes, de valor i amb el valor afegir del directe. Així l'escena té futur i recanvi. Així sí.