Menu

Sami Yaffa + Lozano y los Frentes Abiertos 5-5-22

Cafè del Teatre, Lleida
Foto: Albert Perera

Sami YaffaEl nom de Sami Yaffa cridarà l'atenció dels més iniciats i experts en tota l'escena de rock-sleazy-glam europeu relacionat amb bandes com Pelle Miljoona Oy, Hanoi Rocks, Jetboy, Demolition 23, Joan Jett & The Blackhearts, New York Dolls i The Hellacopters. A més, ha estat en la banda del cantant principal de Hanoi Rocks, Michael Monroe, des de principis de 2010. Només amb aquestes credencials un ja veu que aquest finès com a mínim una trajectòria respectable té. Un altra cosa és que per la majoria de públic seguidor de l'escena rock només això sigui motiu per moure's un dia laborable a veure'l en directe presentant bàsicament material en solitari.

La cosa és que estem davant d'un home, almenys, polifacètic ja que no només ha tingut inquietuds musicals. A la tardor de 2014, la sèrie de televisió Sami Yaffa – Sound Tracker va debutar en la Televisió Nacional de Finlàndia, YLE. El programa s'ha vist a Netflix, Amazon Prime arribant doncs a una audiència més gran. En el programa, Yaffa va recòrrer el món i va conèixer els estils musicals i músics de diferents cultures en 18 països. La sèrie va guanyar el millor programa musical Golden Venla (equivalent als Emmy a Finlàndia) dos cops el 2014 i 2015 produïnt tres temporades fins ara.

Així doncs, amb tot plegat que un tipus amb aquesta trajectòria visiti la teva ciutat, més en el cas de l'abandonat oest de Catalunya, cal no desaprofitar-ho per molt que sigui un laborable. He de confessar que tant la gira com el treball en solitari que ha editat Sami, The Innermost Journey to Your Outermost Mind editat a finals del passat 2021, m'han agafat per sorpresa. Desconeixia l'edició del disc i la gira conseqüent, més encara que hi hagués una data tant propera fins que es va anunciar, res se n'havia sentit rumorejar, així que calia fer els deures.

La setmana prèvia al concert un es va posar a la feina i calia escoltar el disc. He de dir que hem va deixar a parts iguals sorprès i confós. Sorprès per trobar-me un disc tant eclèctic, fins a uns extrems que poques vegades havia vist. Confós perquè no tinc clar a quin tipus de públic pot interessar aquest material ja que tinc els meus dubtes que molts seguidors habituals de la nostra escena tinguin una obertura de ment tal i un eclecticisme suficientment gran com per abraçar la proposta. Des de rock més clàssic i ortodox a temes quasi punk, passant pel reggae, rockabilly o sureny... per citar els més evidents. Per més detalls entraríem en la ressenya del disc i aquest no és el motiu d'aquestes ratlles.

Calia veure com es plasmava això en directe al Cafè del Teatre de Lleida on els escollits per obrir van ser Lozano y los Frentes Abiertos. A veure, cert és que una proposta com aquesta dista molt de ser l'adient per un cap de cartell com Sami Yaffa. Això sí, les coses com sigui, estils a banda, Lozano és un músic honest, amb bon material i molt estimat a la ciutat. Només calia veure com més d'un a mesura que anaven sonant peces com Después de San Juan, En Blanco, Flores de Invierno, Ficción, Caramelos de Ron o Entre Tus Manos només per citar-ne alguns, recitava les lletres de memòria i sense dubtar. Tot plegat en el marc d'un pop rock amable, sense estridències que mai pot molestar a qui l'escolta.

Amb deu minuts de retard Sami Yaffa entrava a la sala amb actitud d'aquell que va a la feina i sense alterar-se el més mínim. En pocs minuts més pujava a escena i amb uns companys de viatge com Janne Haavisto a la bateria, Mikko Viljami Lindström més conegut com Linde a la guitarra (conegut per ser la mà dreta de Ville Valo a HIM) i Burton als teclats la veritat que formen una banda sòlida, sense cap fissura i plenament conjuntada. La tasca més eclèctica la va tenir Burton ja que d'ell provenien els sons més inesperats que inclou el material en solitari de Yaffa. Els seus teclats van cridar l'atenció a més d'un amb tots els pedals i dispositius que tenia a disposició.

L'inici va ser potent amb Armageddon Together, del seu disc en solitari com fins a onze de les disset peces que van sonar. Riffs a l'aire de hard rock potent. No podia ser d'un altra manera però quan tens oportunitat d'escoltar un instrument tant menyspreat en el rock dur i metall com el baix amb un notable protagonisme en el meu cas m'omple l'escena sonora i li dona un cos que no ho fa cap altre instrument. Evidentment que estem parlant d'un estil musical on predominen les guitarres però crec que ambdós instruments poden tenir el seu espai sense menjar-se un a l'altre. Encara van pujar-se més les revolucions amb Selling Me Shit, un cop de punk en tota la cara a tota velocitat i on si et trobaves a les primeres files fins i tot podies escoltar els cops de pua de Sami a les cordes del seu baix. Actitud impecable així com execució. Fortunate One barreja a parts iguals actitud rockera i punk amb un preeminent baix que condueix la peça. Amb Rotten Roots tens la primera "sorpresa", un tema quasi melancòlic amb una base de reggae que tot just després de la canya inicial et deixa mig perdut. Però aquesta era la dinàmica del concert ja que Germinator ens torna la ràbia més punk contrastant amb Down at St.Joe's i les seves guitarres acústiques.

Segueix la muntanya russa amb I can't stand it i un rock més clàssic per tot seguit un reggae quasi pur amb You Gimme Fever. Més d'un va comentar que tenia ganes de treure alguna cosa per fumar... De nou el rock va aparèixer amb The Last Time per anar a parar a Look Ahead on em va semblar estar escoltant tonades típiques romaneses. El final del set pròpiament dit va ser amb Cancel the End of the World acabant així de forma suau i una mica fred.

La cosa no podia deixar-se així i la tornada va fer somriure més d'un ja que si esperava marxar cap a casa sense escoltar algun tema de les bandes per on ha passat Yaffa finalment es va poder escoltar peces de New York Dolls, The Heartbreakers i Hanoi Rocks en un primer bis. Respectivament Temptation to Exist, I Wanna Be Loved i Lost in the City. Però no va ser tot, el personal no en va tenir prou i la banda de Yaffa va voler satisfer els crits amb un tema que no vaig arribar a identificar i que sembla vaig poder esbrinar era una versió d'un músic finès tot i que no hi posaria la mà al foc i el I Wanna Be Your Dog dels Stooges.

Concert impecable però amb una selecció i ordre del set-list que despista i atura el personal. Sigui com sigui veure una banda conjuntada, experta i amb les coses clares tot i que crec no els resultarà fàcil enganxar un gran nombre d'audiència. El motiu? Repeteixo, tendeixo a pensar que dins de l'escena rock falta eclecticisme i respecte per altres estils musicals que puguin ser incorporats a l'estil i aprofitar-ne la riquesa.

Accés

Has oblidat la contrasenya? / Has oblidat el nom d'usuari?