Logo

Dream Theater - A View from the Top of the World

Discogràfica: Inside Out Music
Data sortida: 22-10-2021
Nota Simfonia Metàl·lica: 9 /10

Dream Theater - A View From the Top of the WorldSí, ja sé que el darrer disc dels Dream Theater fa uns mesos que s'ha publicat i que molts poden creure que no té sentit en aquestes alçades una ressenya. Discrepo, i cada cop em ve més de gust sortir d'aquesta voràgine de les novetats, el constant impacte d'allò més recent, i si cal també saber mirar enrere. A més, sempre podem trobar un motiu per parlar d'un gran disc, en aquest cas per exemple la propera vinguda del grup a Europa amb dos dates a l'estat, tot i que aquest cop la que sempre ens queda més propera com és Barcelona ha caigut en favor de Bilbao.

Amb Dream Theater sempre em passa el mateix. De bon inici no vaig entrar al grup, em semblava una música aliena i enrevessada que no em transmetia res fins que un dia per ves a saber quin motiu amb algunes escoltes d'aquella meravella anomenada Images and Words (possiblement només superat per Metropolis 2) vaig anar caient a les seves xarxes. Tot un torrent de força, melodia, destresa instrumental i una manera de fer música "diferent" que t'atrapa. El  primer cop que els vaig veure en directe va ser en la gira del Falling Into Infinity, disc poc estimat i del que ni en toquen mai res en directe, però en viu ja em van semblar un espectacle.

Des de llavors els he pogut veure un grapat de cops, fins i tot entrevistat el mateix John Petrucci, i mai han decebut. Discos millors pitjors però amb un comú denominador, mai els pots descartar totalment. Sempre trobaràs un tema, un passatge, una melodia... alguna cosa que t'atraparà sense remissió i, almenys en el meu cas, mai a la primera. Sempre calen diverses escoltes i paciència per anar entrant en l'univers dels americans i trobar matisos diferents en cada escolta. Com ha estat executat cada instrument dins el conjunt i les diferents capes de so.

A View from the Top of the World no ha estat diferent. Quan l'agost del 2021 es va donar a conèixer aquell primer The Alien em va deixar fred. Quasi ni li vaig prestar atenció. És més, en aquesta voràgine de singles previs als discos per anar fent bullir l'olla i bandes que editen un sol tema cada pocs mesos el vaig posar a la pila. No acabo d'entrar en això del consum a base de cançons soltes, esperarem al disc. I un cop ben digerit tota l'obra val a dir que aquest treball és del millor que han fet en anys. Caldria repassar una trajectòria plena de discos que ens ocuparia pàgines i pàgines per no parlar d'un canvi de formació que va afectar al grup, encara se'n parla i se'n parlarà sempre. La sortida de Mike Portnoy encara ara és recordada. Fa poc va assistir per primer cop a un concert del grup a Nova York i va ser notícia a totes les pàgines especialitzades així com es van reproduir arreu fotos amb tots els seus ex-companys. Mike Mangini és una màquina, una bèstia com instrumentista i ja no sembla tant aquell robot dels primers temps amb el grup però mai se li ha vist la passió de Portnoy, sobretot en directe.

Anant als set temes del disc, sí només set però el més curt de més de sis minuts, no se'n pot descuidar cap. Des de la comentada inicial The Alien sent una autèntica orgia instrumental on l'inici plenament progressiu dona pas a una impressionant melodia de solo on Petrucci ja ens deixa clavats. De fet, crec que és un dels punt distintius del treball, les parts melòdiques tenen un sentiment impressionant, senzilles però alhora complexes, transmetent... que és el que compta. Bona mostra d'això crec que és la segona peça Answering The Call on l'equilibri entre la instrumentació progressiva i la melodia arriba a unes cotes difícilment assumibles per gaires bandes. Jordan Rudess té molt a dir en el tema sense fer res nou però tot a lloc i on toca. Sona a Dream Theater pels quatre costats.

Sleeping Giant pot ser una definició aplicable al progressiu, tots els elements que en podem esperar. I el millor és que sembla que és fàcil tocar i composar música d'aquesta manera! Com sempre molts detalls i tocs a discos anteriors més progressius però en aquesta ocasió amb la mesura justa, per exemple en la tornada, per fins i tot enganxar oients poc avesats a tal orgia instrumental. Atenció al solo de pianola de Rudess!! Si parlem de temes més assequibles podríem parlar de Trascending Time. Una peça que sense deixar d'estar al nivell potser no és de les que més destaca. El tema més contundent i rude és Awaken The Master amb llargs desenvolupaments instrumentals que a falta d'un tema d'aquestes característiques pels amants d'aquest tipus de peces de ben segur que agrairan.

Finalment el tema-títol, A View from the Top of the World, una autèntica orgia que no deixa un segon de respir. Quina meravella de 20 minuts! Com resumir una carrera de 35 anys en un tema? Aquí ho teniu! Inici in crescendo enllaçant amb el que hauria de ser la bíblia del progressiu quan de cop cap al minut nou i durant cinc majestuosos minuts tenim una aturada on la veu de Labrie, el que sembla un cello i guitarres netes ens submergeixen en una calma immensa, majestuosa, reconfortant. Un passatge que et posa la pell de gallina al que poc a poc es van sumant tots els músics. De sobte es torna a transformar per mostrar tot el poder progressiu del que són capaços.. que no és poc. Són tres peces en una.

Pràcticament impossible superar un Images and Words o Metropolist Pt2, però amb un Mangini més dins la dinàmica del grup i un Petrucci que ha recuperat la seva millor part compositiva els Dream Theater del 2022 encara regnen i mostren qui mana en això del metal progressiu amb tota contundència. Només cal veure si en directe James Labrie pot defensar el catàleg del grup en un aspecte que ja ha portat alguna polèmica en la seva gira americana... en disc sempre ho fa bé.

© 2015 Simfonia Metàl·lica. Tots els drets reservats