Logo

UDO - Game Over

Discogràfica: AFM
Data sortida: 22-10-2021
Nota Simfonia Metàl·lica: 7 /10

UDO-Game OverA UDO Dirkschneider no li ha d'explicar ningú com es fa heavy metal. Serà acusat de repetitiu, utilitzar la mateixa fórmula, no moure's d'un camí marcat però segueix fidel a la seva aposta i ja són més de vint-i-cinc discos de carrera en solitari que han fet que tingui un lloc en l'escena, a més del que tots ja coneixem amb Accept. Així doncs un nou treball d'UDO estrany seria que aportés grans sorpreses.

Anant amb els temes cal dir que, comptant els bonus, tenim fins a divuit temes, un nombre elevat i quasi arriscat per mantenir un nivell homogeni i prou elevat durant un minutatge tant extens. S'inicia amb Fear Detector amb aquest aire d'himne que et pot recordar alguns dels vells clàssics d'Accept però que no arriba a ser ni la meitat de memorable. Tema que passa fàcil a mig temps al que no se li pot retreure res però tampoc apassiona. Holy Invaders és tot un estàndard del palm mute i certament té una melodia de guitarra en el solo a considerar. En directe pot ser una de les més ben rebudes. Prophecy si que ens porta els Accept de tornada amb aquesta cadència de baix i bateria que tant ens hi recorda. Tot i un solo decent quasi cinc minuts es fa una mica repetitiu i vist mil cops. Empty Eyes intenta explorar altres terrenys amb una cadència més lenta i més jocs instrumentals a les guitarres quedant palès en un solo que quasi arriba al minut. I See Red s'acosta més al rock'n'roll clàssic, convenientment metal·litzat sent una d'aquelles peces tant típiques on la veu del petit gran home casa perfectament i el palm mute tant característic et fa moure les cervicals.

Metal Never Dies pot ser tot un himne de futur. Solemne i tota una declaració d'amor a l'escena que sempre ha representat UDO, el heavy metal. Només cal escoltar la lletra com està escrita com un ferm defensor de tot el que comporta aquesta música des del punt de vista d'un dels artistes que només el seu nom quasi és sinònim de l'estil. Kids And Guns és un tema força juganer i que surt una mica de la tònica habitual en una tonalitat menys fosca que de costum i un baix a negres ben present fent de matalàs. Like A Beast recupera la velocitat i el to vocal al que ens té acostumat en un tema típic d'estrofa, pont i tornada enganxosa amb guitarres ben metàl·liques que faran les delícies dels amants dels vuitanta amb algunes parts doblades. Unbroken reprèn la vessant rockera i melòdica en un mig temps que sempre entra bé. Marching Tank té com a protagonista el baix lleugerament distorsionat en un tema lent, melodies de guitarra doblades en l'inici buscant aquell to èpic i cert toc oriental. Fins i tot en alguns moments m'ha recordat aquell cavalcar tant característic dels Maiden, això sí, considerablement rebaixat de velocitat. Thunder Road podríem considerar-lo més un tema per omplir que un altra cosa, al contrari que Mignight Stranger on utilitza un to més net pel que fa a les veus en algunes parts. No deixa de sorprendre'm com un recurs tant trillat com el palm mute a la guitarra sempre ha donat bons temes al vocalista alemany. Metal Damnation és un altre d'aquells temes típics, esperables però que et fan somriure.

Els bonus són Don't Wanna Say Goodbye, una balada on sempre m'ha costat veure un personatge com Udo. No és un terreny on el veig còmode, com a curiositat. En canvi Speed Seeker ja és un tema més esperable amb un solo d'entrada i acords allargats per donar protagonisme a la veu d'UDO. Finalment Time Control busca l'epicitat amb dobles melodies, cors d'aquells que busquen enganxar-se i aquella cadència de baix ben penetrant amb la tornada melòdica.

Res nou a l'horitzó... però el que hi ha aquí està ben fet. No pots demanar a aquestes alçades a UDO que faci el que no sap fer i potser ni cal que faci. Un valor segur que en major o menor mesura sempre dona la talla. Un cop més ho demostra.

© 2015 Simfonia Metàl·lica. Tots els drets reservats