Logo

Dead Venus - Bird of Paradise

Discogràfica: Autoeditat
Data sortida: 13-09-2020
Nota Simfonia Metàl·lica: 8 /10

Dead Venus - Bird of ParadiseSeraina Telli es va fer un petit nom en l'escena amb la meteòrica pujada que va tenir Burning Witches amb els seus dos primers discos. Treballs adreçats als seguidors del heavy metal més clàssic i tradicional i que van tenir molt bona acollida. Cert és que la seva inquietud musical anava més enllà ja que no va ser pas la única experiència musical que acreditava ja que per exemple va estar al capdavant d'una formació anomenada Surrillium practicant un neo-prog molt més arriscat i divers.

Aquestes inquietuds i influències externes al citat grup van fer que arribés un moment en que deixés els clixés del metall clàssic per encarar nous camins. Queda el dubte de si hagués pogut, o volgut, compatibilitzar les dues vessants ja que la banda va perdre un molt bon actiu. En aquest projecte ha agafat les regnes component pràcticament totes les peces fent totes les parts vocals, pianos, teclats i guitarres acústiques. L'han acompanyat en l'aventura André Gärtner al baix, veus sintetitzadors i programació i Mike Malloth a la bateria i percussió. Ja d'entrada crida l'atenció el fet que el disc presenti en el seu precinte un adhesiu ben present on diu que no s'han utilitzat ni hi trobaràs guitarres elèctriques, auto-tune ni bateries samplejades. Queda clar que volen apostar per la música en majúscules.

Ja fa uns mesos que el disc va sortir de manera autoeditada i quina millor raó que parlar-ne quan la mateixa interessada ens ha fet arribar una còpia d'aquest treball autoeditat. Gràcies per fer-lo arribar, un detall.

Ja ho aviso d'entrada, qui busqui aquí metall pur i dur ja pot girar cua, tot i que trobarem parts ben intenses. Això sí, queden ben paleses les dots vocals de Seraina i compositives, déu-n'hi-do. El treball s'obre amb Latitudinarian, una esotèrica i evocadora peça de piano a mode com d'intro per tot el que ha de venir. I el que ve és Bird of Paradise, un tema on el fil principal el porta el piano i notem en l'inici molts tocs de progressiu i fins i tot de jazz. Sensual i evocadora veu la que ens hi trobem lluny del to habitual que ens tenia acostumat. En moltes parts resulta quasi atmosfèrica amb una deliciosa tornada, intensa, on la lletra recrea les pors, inseguretats i esperances del naixement d'una nova relació.

La cosa creix, Miss of the Muse ens porta més de 7 minuts d'efluvis que m'han recordat influències en les melodies dels 60 tot i que cap al minut 2 la cosa s'endureix amb el que sembla i no són guitarres elèctriques, una cosa que el disc deixa clar ja que no se n'ha utilitzat ni una. Una mena de peculiar distorsió imprimeix aquesta duresa on tant còmode se sent la veu de Seraina. En aquest tema li veiem tot el potencial, sense ser una proesa la sap fer treballar de manera més que eficient. La part central és més progressiva i fins i tot té un toc gutural. Molt intensa. La darrera peça és The Flying Soul on la veu és omnipresent amb tot just l'acompanyament necessari. Una peça força sensual.

La veritat que si això és el que volia fer Seraina Telli realment s'entén que optés per deixar la formació que la va donar a conèixer en un gènere tant conservador com el heavy metal. És un disc variat i de molta qualitat en un projecte que entenc molt personal en una manera d'entendre la música. Certament també quedarà per cercles força reduïts i no deixa de ser una aposta valenta, veurem quin recorregut té. La meva pregunta és, no ho podia compaginar? Perquè personalment trobo a faltar la seva en el marc de les bruixes... o aquí ja hi havia altres coses que desconeixem. Alone passaria per un tema més en l'estil del disc si no fos per aquest sobtat canvi que ens hi trobem a la meitat amb aquests tocs de Deep Purple enmig del que semblen teclats samplejats electrònicament i una poderosíssima veu de Seraina.

Dark Sea contrasta en la melodia més inquietant de piano i la veu que ens calma i condueix. Tocs de jazz i interessants melodies vocals i cors. Human Nature de nou és extensa amb acústica i veu d'entrada que es manté en la més pura ona Led Zeppelin fins que poc menys que a la meitat de la peça entra la bateria ben integrada en el que ja és el cos del tema. De nou la veu de Seraina mostra les seves principals virtuts en un in crescendo constant fins el final, un espiral intens de música a que ja voldrien arribar molts grups de metal.

El piano de nou és el referent, Valediction podria ser una peça clàssica, d'una banda sonora, d'una solista... el que calgui. The Beauty també busca camins foscos amb teclats de fons per generar una atmosfera inquietant i fosca tot i que no treu que la vena jazzística aparegui. La cosa és que dona de temps de tot en quasi nou minuts. Des de jazz a ambient passant per rock, pop o parts dures. Memorables els jocs que fa amb la seva veu quadrant amb el baix.

Certament he de dir que poques vegades he escoltat un treball que sense apostar per la velocitat, rudesa, sons greus i altres històries típiques del metal m'hagi transmès tanta intensitat i alhora duresa. Redemptionless n'és una bona mostra i un cop més aquesta veu explicant aquest cop la història de dos amants i el pertorbador desig d'estar junts fins la fi dels temps... Dear God és un tema molt més íntim, introspectiu diria, buscant molt més les melodies però dins d'aquest prog-rock que ens està oferint el grup des d'un bon inici. El mateix passa amb The Siren Call que ens mostra a parts iguals tot el que és el treball, intens però íntim alhora, ple d'històries que se'ns volen fer arribar d'una manera poc habitual. Sigui com sigui si et vols enfrontar a aquest disc oblida prejudicis metàl·lics i obre bé la ment, intensitat en trobaràs a cabassos.

 

© 2015 Simfonia Metàl·lica. Tots els drets reservats