Menu

Destruction - Born to Perish

Discogràfica: Nuclear Blast
Data sortida: 09-08-2019
Nota Simfonia Metàl·lica: 8/10

Destruction-Born To PerishEls alemanys Destruction sempre han estat un nom recurrent alhora de parlar del thrash metal alemany romanent en un segon pla però amb la poteta a punt per ensenyar sempre que ha estat possible. D'aquesta manera sempre han tingut cert prestigi i seguiment entre els seguidors del gènere però mai han arribat al següent nivell com uns Kreator.

En aquest 2019 el grup presenta canvis destacats ja que als veterans Schmier i Mike s'hi han unit sang nova en la figura del bateria canadenc Randy Black i la bèstia suïssa de la guitarra Damir Eskic. Van voler tenir el disc al carrer per el proper tour que faran amb Overkill i això els va posar certa pressió en l'enregistrament als Little Creek Studio on es va enregistrar de gener a març d'aquest 2019.

Queda clar que no volen equívocs i només el primer segon del tema-títol Born To Perish ja ens anticipa un tema contundent, ràpid, sense fissures i en la línia més reconeixible i esperable del grup. La veu d'Schmier et recordarà perfectament clàssics com Mad Butcher. Aquesta intro quasi militar amb els redobles de caixa i les guitarres acompanyant o diuen tot i la velocitat que segueix ho confirma, la doble melodia de guitarra central busca una mica de dinamisme en una peça que senzillament allarguen massa amb aquesta fórmula, acabant en quatre minuts hagués estat millor.

Quan ja em temia seguir així comença a sonar Inspired by Death on trobem una feina de guitarres una mica més treballades amb un riff més melòdic, fins i tot un tractament de la veu diferent sense abusar d'aquests crits tant habituals, salvant la distància un pel més gutural. L'estructura de la peça no té novetat, solo central on començo a pensar que la mà de Damir ha tingut a veure més del que sembla en aquest treball, i final repetint tornada. Betrayal des del primer segon aposta per la velocitat i tornem als Destruction més clàssics i previsibles. Malgrat tot conté un riff incisiu i alguns matisos en les veus en la tornada que conjuntament amb un ràpid solo fa que t'hi enganxis.

Filthy Wealth ja són paraules majors pel que estem acostumats del grup. No deixen la contundència ni la rapidesa però amb toc punk i macarra rascant continuament les cordes amb acords simples. No s'obliden de qui són amb alguns recorreguts per les sis cordes ben ràpids. La part central dona un respir amb un continus jocs i intercanvis entre les guitarres. Tot el contrari que Butchered for life que quan comença penses en una mena de balada a l'estil trash i certament desconcerta perquè no és ni balada ni thrash i sembla una peça més experimental i amb sons macabres però al minut i mig el grup ja torna als marges esperats. Com a mínim sorprèn l'inici... i les parts melòdiques amb bon solo conjuntament amb una tornada que se't clava. S'agraeix l'intent de sortir del camí. Tyrants of The Netheworld és més del de sempre, rapidesa, Schmier amb la seva veu característica, tornada a tot drap, solo ultra veloç i seguim. We Breed Evil no deixa la línia marcada amb un rascat continu de corda i un ritme més pesat basat en el doble bombo però descartant la velocitat per aconseguir el punch adient. La part central ens mostra passatges més elaborats on els solos prenen protagonismes així com els canvis de ritme.

Recta final, dos darrers temes el primer dels quals Fatal Flight 17 que torna als paràmetres clàssics de velocitat amb un riff que vol ser més elaborat i una part central fins i tot que m'ha recordad King Diamond en alguns passatges. Bon intent en un tema que segons ha comenta el mateix Schmier explica una història personal i buscar rendir tribut a un dels seus herois, Gary Moore. Això sí, hem d'acabar marcant paquet no sigui pas el cas... Ratcatcher ataca des del primer segon amb velocitat, doble bombo i una tornada curiosa amb Schmier rebuscant entre la limitació del seu estil vocal. Crida l'atenció també certs tocs i parts progressives on semblen buscar una major complexitat instrumental.

Pel que fa a les lletres es dediquen a donar canya a l'afany de poder dels polítics, l'odi irracional existent en el nostre món i la bogeria general que impera en la societat.

Serà que els havia perdut la pista des de fa un temps i que tampoc m'esperava massa però Destruction encara poden oferir alguns moments interessants si el que busques és thrash de la vella escola, reconeixible però amb tocs que busquen no encasellar-se ni semblar clavats en temps pretèrits. De ben segur la sang nova que té el grup també ha estat important en això.

Accés