Menu

Fleshgod Apocalypse - Veleno

Discogràfica: Nuclear Blast
Data sortida: 24-05-2019
Nota Simfonia Metàl·lica: 9/10

Per fi el nou treball dels reis del Symphonic Death Italià!!! Des del 2016 que no editaven nou material, el controvertit King, on ja vàrem poder notar alguns canvis que amb aquest Veleno (verí) és on noten realment, començant per la portada a càrrec de reconegut Travis Smith (Opeth, Overkill entre altres) i pel productor Jacob Hansen dels Hansen Estudios de Dinamarca.

On de debò no han canviat gens ni mica és amb la seva  brutalitat, el seu simfonisme, l’exploració de noves sonoritats, tot plegat amb una  bona dosi d’orquestració, del que és el seu segell particular. Per posar un exemple, és com si als Cannibal Corpse els poses una orquestra de fons i un paio als teclats com el mateix Francesco Ferrini. Molts dirien que aquesta grandiloqüència pot denotar influències de Paganini, Bach o el mateix Mozart, això deixem-ho per als més puristes dels clàssics, el que sens dubte s’aprecia, és que els han escoltat i après molt d’ells.

La producció és impressionant, gran feina d'en Jacob Hansen, han comptat amb un quartet de corda, un percussionista clàssic i un cor barroc així com una munió d’artistes convidats, per donar forma a aquesta obra diguem-ne musico-teatral. El grup cuida molt aquests aspectes, tant a les fotos promocionals com als directes, i tenen un bon assortiment de vestuari i altre atrezzo d’època. Fleshgod Apocalypse actualment són un trio, liderat pel polifacètic Francesco Paoli veu i guitarra també enregistrant la bateria (abans ell només tocava la bateria) Paolo Rossi baix i veus netes (estil Vortex als vells Dimmu Borgir) i Francesco FerrinI als teclats i també amb la col·laboració de la soprano Veronica Bordaccini on la seva veu li dona aquest toc operístic i barroc que tant li escau al grup, a més als directes es fan acompanyar per músics de considerable talent.

Anem a desgranar el disc, que conté onze temes que aporten una variada sonoritat però amb una base de sympho death tècnic de molt nivell. Obren amb Fury, on per començar deixen molt clares les seves intencions i on hi han molts matisos, Carnivorous Lamb, és més folk i melòdica amb un que m'han recordat al Vortex dels Dimmu Borgir més pretèrits i unes de guturals que semblen d’un altre món, demolidores i esfereidores; Sugar té l'avantatge que si has vist el vídeo tens un context on situar-la, on el simfonisme, uns riffs brutals i un piano grandiloqüent fan impossible que no et tornis a posar el vídeo o repetir la peça. The Praying Mantis ‘ Strategy és un tema menys accelerat amb una percussió que sona com el tic tac d’un rellotge amb un cor femení interpretant un passatge que enllaça amb Monalisa, tema més gòtic semblant a uns Moonspell primigenis.

Un canvi força interessant és el següent tall Worship And Forget, on tornen a sac i on el baterista sembla més el de bandes com Monstrosity, després trobem Absinthe on amb uns guturals sobervis i unes veus més melòdiques evoquen tocs gòtics i foscos, i un solo de guitarra impressionant. Entrem a Pissing On The Score, on es nota un death molt tècnic i precís. The Day We’n Be Gone, encara un rèquiem on Veronica sobresurt per damunt de tota la composició espectacularment. Embrace The Oblibion, és el tema més llarg amb quasi vuit minuts on hi ha una barreja de tots els estils abans esmentats. Acaben amb el tema que dona nom al treball, únicament al piano.

Per finalitzar crec que aquest cinquè treball mostra una línia sòlida tenint clar cap on volen anar, encara que estic segur que sempre afegiran noves propostes a la seva particular manera de compondre i parir treballs tant rics i complexes com aquest.

Accés