Menu

Possessed - Revelations of Oblivion

Discogràfica: Nuclear Blast
Data sortida: 10-05-2019
Nota Simfonia Metàl·lica: 5/10

Possessed - Revelations of OblivionVagi per davant que no he estat mai un seguidor de la carrera dels Possessed. Tot i això cal no treure cap mèrit i reconèixer la seva aportació i influència a primers dels vuitanta quan des d'aquell Seven Churches van potenciar que posteriorment personatges com el gran Chuck Schuldiner reconeguessin que van ser una influència. El quasi llegendari Jeff Becerra continua al capdavant com a membre fundador i principal compositor en aquest 2019 on la formació es completa amb Daniel Gonzalez a la guitarra (Nailshitter, Gruesome), Claudeous Creamer també a les sis cordes (Dragonlord, Serpent, Girth),  Robert Cardenas al baix (Coffin Texts, Masters of Metal, Agent Steel, Malice, Engrave), i Emilio Marquez (Brainstorm, Sadistic Intent, Engrave, Brujeria) a la bateria.

La composició del treball com deia ha recaigut principalment en Becerra i Daniel González que també ha co-produït el disc enregistrat als NRG studios on han confiat en l'experta mà de Peter Tätgren que ha mesclat i masteritzat els temes als seus Abyss a Suècia. Llàstima que aquesta ajuda no ha estat suficient per oferir un treball notable i és que es repeteixen esquemes vistos no tant sols en l'escena o altres bandes pretèrites i actuals si no en el mateix disc.

Chant of Oblivion se'ns presenta com a Intro a mode de peli de por amb pretesa magnificència, quasi ratllant l’exageració gratuïta i «cutre» enganxant ràpidament amb No More Room in Hell que no dóna ni un segon de treva a tota velocitat amb una volguda voluntat de buscar un so brut, embarbussat i poc polit. Musicalment poc a dir amb un riff a tota velocitat solo central, que sort en tenim per buscar la mínima variació a la peça.

Dominion no varia pas en les seves pretensions, riffs a tort i dret buscant la velocitat i només la part central ens ofereix uns dibuixos una mica més treballats on el doble bombo i la feina de guitarres demostren que poden fer més del que acrediten. Tot i això, que no sigui dit, el solo es mostra tot just al cap d’uns segons d’haver tornat a la rapidesa. Mal camí portem. Damned ens mostra la versatilitat a la que poden arribar actualment. Una peça amb més canvis on fins i tot la veu de Jeff Becerra mostra la seva millor cara. En aquest punt i sent el tercer tema que escolto em ve a la ment tota l’estona Schmier i els seus Destruction... La crida a l’avern de Demon és efectiva amb interessants canvis ideals pels directes alternant la velocitat i els mitjos temps més pesats amb uns dibuixos a les sis cordes molt clàssics. Sembla que anem arreglant les coses amb aquesta peça i l’anterior.

Abandoned ens torna als temes més monòtons on sembla que la velocitat és l’únic argument per mostrar-se contundent i d’alguna manera agressiu i brutal. Avorrit i sense res a aportar. Shadowcult baixa el tempo però en aquestes alçades ja han canviat de pua un parell de cop ja que tant de rascar una de dos, o s’han quedat sense ungles o han agafat una perforadora al més pur estil Mr. Big. De nou en la meitat del tema recolzem l’estructura amb un doble bombo i riff a mig temps que ens porta amb el solo de nou a la velocitat. Això es fa difícil. Poques vegades un riff m’ha semblat tant avorrit i simple com el de Omen, si quan baixem la velocitat i intentem fer altres coses no passem d’aquest nivell doncs no arribarem massa enlloc. Ens aporta una mica de llum un solo que sobresurt enmig de la monotonia general.

No hem fet encara esment a la temàtica general del disc en la que majoritàriament es toquen temes de caire religiós i les seves febleses i contradiccions com és el cas de Ritual que musicalment segueix l’estela de velocitat, dues pues més han perdut la vida... The Word aprofundeix encara més en els ideals menys tangibles del clero en un món on es planteja que no existís la «paraula» de Déu. Musicalment segurament és el tema més progressiu per dir-ho així, on trobem més matisos i les estructures busquen anar més enllà de la velocitat, fins i tot en un solo que va sobrevolant el riff principal de manera notable.

Graven busca de nou destrossar totes les pues possibles, i és que no es pot parlar, segons Becerra and co., del binomi odi-religió sense fer-ho a tota llet. Com sempre una part més reposada on alguns efectes a la veu la volen fer més malèfica abans d’un senzill solo.

Temple of Samael és una outro típica d'un disc que no m'ha despertat cap instint assassí ni la voluntat, ara per ara, de tornar-lo a escoltar.

Accés

Has oblidat la contrasenya? / Has oblidat el nom d'usuari?