Logo

Whitesnake - Flesh & Blood

Discogràfica: Frontiers Records
Data sortida: 10-05-2019
Nota Simfonia Metàl·lica: 5,5/10

La serp blanca és un llegenda dins del hard-rock, no hi ha dubte. Des del 1978, any de formació de la banda, el Sr. Coverdale ha sabut acompanyar-se dels millors músics i explorar estils, purpelians en els primers anys, dignificant i donant potència al AOR en la segona etapa, o fer àlbums amb el blues com a buc insígnia, com l’injustament defenestrat Restless Heart de 1997. Amb un més que digne retorn a l’estudi l’any 2008, amb Good To Be Bad, en David i els seus mercenaris no han parat de fer gires arreu del mon des d’aleshores. I ara ens arriba aquest Flesh & Blood, i la veritat, no sé com agafar-lo.

M’explico, no deixa de ser un disc de Whitesnake, però l’enfocament que li han donat, intentant agrupar el millor dels tres estils abans esmentats, seria avantatjós de no ser per la poc encertada i previsible composició d’algun dels seus temes. És com si volguessin tornar a dalt de les llistes i, no ens enganyem, aquest status ja fa dies que va expirar. Comencem amb Good To See You Again, amb tocs glam i tan poc punch que només podem ressaltar-hi la guitarra slide. A Gonna Be Alright , la veu de l’estrofa té una tessitura estranya, un riff tipus Coverdale & Page i altre cop la guitarra slide al solo. Aquesta la salvem.

Shut Up And Kiss Me i comença el despropòsit. Torna el pitjor hair metal en el que sembla un himne juvenil, amb un pont amb reminiscències del seu aclamat 1987 i un solo que és l’únic que se’n salva. Hey You (You Make Me Rock) treu a passejar Slip Of The Tongue o el mateix 1987 i un solo bestial, en el que segurament és el millor tall de tot l’àlbum. Hem remarcat molt els solos, i és que l’execució tècnica brilla per sobre de la composició, no sé quan hi té a veure en tot plegat Joel Hoekstra, un guitarrista magnífic però que en solitari ha demostrat ser molt millor tocant que component. Always Forever un altra sobredosi d’insulina, amb uns riffs massa alegres i un cor de vergonya aliena per la seva comercialitat. When I Think Of You (Color Me Blue) no deixa de ser un Is This Love més bluesy i enganxifós si és que això pot ser possible. Torna la canya amb Trouble Is Your Middle Name i només per aquest fet la cosa millora, amb uns bons solos de Beach i Hoekstra. Flesh & Blood és de les millors, tot i que en altres temps no hagués passat de la cara B d’un single per la seva poca originalitat. Will I Never arranca malament, desprès un riff revival i una millor estrofa pugen el nivell fins a la tornada, que sent el mateix del principi però instrumentalitzat, fa que no vulguis arrencar-te els cabells a aquestes alçades. Heart Of Stone és un blues marca de la casa que no està gens malament. Una altra que salvem. Get Up ens porta una mica de canya coberta de caramel melòdic. After All, una balada èpica que si ens haguessin fet volar com en temps pretèrits tindria molt més mèrit. Sands Of Time amb inici de banda sonora de pèplum i melodies aràbigues no seria un mal final si l’obra hagués estat més rodona.

Hem considero parcial donant l’opinió de la que crec que és una de les grans bandes del Rock, perquè cap treball seu m’ha desagradat, però desconec que els ha portat a fer un producte de tan poca qualitat com el que tenim entre les mans. Execucions impecables i males composicions. No és suficient.

© 2015 Simfonia Metàl·lica. Tots els drets reservats