Discogràfica: Century Media
Data sortida: 29-03-2019
Nota Simfonia Metàl·lica: 9/10

Tot i tenir algun contacte previ amb aquest geni canadenc, que es limitava a aquell meravellós Sex & Religion del Sr. Vai, la veritat és que no havia escoltat cap dels seus àlbums en solitari. I n’estic penedit. Feia temps que ningú posava tan a prova la meva capacitat d’obrir la ment a experiències innovadores com ho ha fet el bo d’en Devin. I segurament, a qui hagi seguit de prop la carrera d’aquest músic insòlit, no li estaré descobrint res de nou. És per aquest motiu que abordaré aquest Empath des d’una perspectiva totalment diferent, ja que no nombraré cap dels temes que s’inclouen, tret d’alguna excepció, ja que se’m fa realment difícil desgranar-los un per un amb la multitud d’estils, textures i escenaris diversos que s’hi presenten.

Amb l’ajuda del gran Mike Keneally, qui segons el mateix Towsend l’ha ajudat a posar tot el caos musical que atresora, i col·laboracions de luxe, com l’esmentat Steve Vai i Keneally a les guitarres, Chad Kroeger, Elliot Desagnes, Anneke Van Giersbergen, Ché Aimee Dorval, Ryan Dhale, the fabulous Elektra Women’s Choir (si, un cor femení complet) a les veus, Nathan Navarro al baix i tres bateristes, Morgan Ågren, Anup Sastry i Samus Paulicelli. Gravat gairebé en la seva totalitat als Monnow Valley Studios de Gal·les, la producció i mescla han acabat en mans del propis Towsend i Keneally, ja que segons ells mateixos expliquen, van trobar moltes dificultats per transmetre als diferents enginyers i productors prèviament implicats en el projecte, la idea que tenien entre mans.

Exceptuant tres temes que segueixen una estructura “lineal”, tots els demés ens porten un collage que és difícil d’explicar amb paraules. Jazz, òpera, blues, tot el ventall dins del rock dur, del heavy metal clàssic al black metal, punk, i fins i tot grunge, qualssevol estil que sigui digne de ser escoltat per les orelles més exigents es fan realitat en aquest disc, i de la manera més imprevisible. L’estructura de les cançons no deixa de sorprendre, Genesis i Singularity, en són un clar exemple, aquesta última dividida en deu parts. Les influències o similituds que hi he trobat, d’allò mes eclèctiques, Queen, Black Sabbath, molt de Yes, Metallica, King Crimson, Anthrax, Disturbed, Dimmu Borgir, hi són tots. Amb les parts més operístiques o jazzístiques no em ficaré a buscar similituds, no vull ficar la pota. Una agradable sorpresa m’he endut, ja que tot i saber de la capacitat d’aquest extraterrestre, no podria haver fet un treball on més es deixa entreveure la seva concepció privilegiada de la música. No és per a tots els gustos, però doneu-li una oportunitat i el gaudireu d’allò més.