Menu

Hamlet - Berlín

Discogràfica: Maldito Records
Data sortida: 16-11-2018
Nota Simfonia Metàl·lica: 8/10

Sense cap mena de dubte, Hamlet és una de les bandes més constants i pencaires del panorama estatal, amb una reputació guanyada a base de picar molta pedra i mastegar molta sorra. És per això, que quan presenten un nou treball, podem estar segurs de que hi han posat tota l’ànima en la seva elaboració. I aquest Berlín no defrauda, almenys en quantitat de ràbia plasmada en les cançons, sobretot a nivell de lletres.

Des d’un primer moment, la cançó que obre el disc, Persiste, insiste, repite, ja ens mostra que no faran gaires concessions. Dura i directa, amb un so polit que fa que escoltar-la sigui agradable, tot i la seva contundència, fet que esdevé una constant en aquest enregistrament. Tu destino ens ensenya la seva part més comercial, ja que va ser l’escollida per presentar el disc, encara que Molly endureixi la estrofa. Amb Eclipse trobem si fa o no fa la mateixa formula, la part melòdica queda violentada per la part vocal. I és que el senyor Molly torna a esgarrar la veu en totes les cançons, i fa que tot plegat guanyi potència.

Menció a part mereix la producció. El fet de continuar treballant amb Carlos Santos, el mateix productor des de Amnesia (2011), és un encert, doncs es nota l’entesa que hi ha entre ambdues parts. El so és d’agrair, les guitarres, tot i jugar amb afinacions baixes, estan molt definides, i la base rítmica és una piconadora.

Tornant als temes, El principio de un comienzo dona molta canya a l’inici però compta amb un canvi “dolç” a la meitat, que conjuntament amb uns samplers fan que la cosa quedi equilibrada, com si no volguessin descontentar a ningú. A No sé decir adiós hi apareixen els Hamlet de la vella escola, estrofa amb melodia hipnòtica i a la vegada  comercial que deixa pas a la tornada visceral a la que ens tenen acostumats, si a això li sumem les programacions, haguéssim trobat el single uns anys enrere. Libertad és un dels punts forts de l’àlbum, molt agressiva i amb un canvi final a l’estil Dave Lombardo que farà les delícies del personal.

De fet, i permeteu-me que em salti l’ordre de les cançons, aquest tipus de ritmes més pesats predominen de la meitat del disc cap endavant, com per exemple en l’efímer Abandonáis (el tall més curt de l’obra), i a la vegada  fan que temes com Héroe, amb la col·laboració de Laura Rubio (Garage Jack), o Salvajes quedin contundents tot i tenir parts melòdiques musicals i de veu. A Cada día un día más li donen un caire diferent a l’estrofa que no encaixa del tot amb la resta del disc, no és un terreny estrany per ells però fa temps que van deixar de fer riffs hard-rockers. Vulgar també aporta variació, en aquest cas pel tempo de la cançó però no deixa de ser un final que fa honor al seu nom per un àlbum amb punts molt àlgids.

En definitiva, “Berlín” es deixa escoltar i molt, la banda està en plena forma (el bateria Paco Sánchez està sublim com sempre), i si a sobre sabem del cert com se les gasten en directe, només ens queda esperar que el dia 1 de febrer a La Boite de Lleida i el 2 a la Razzmatazz de Barcelona  hi hagi lloc per tothom.

Accés

Has oblidat la contrasenya? / Has oblidat el nom d'usuari?