Menu

Slash - Living the Dream

Discogràfica: Roadrunner
Data sortida: 21-09-2018
Nota Simfonia Metàl·lica: 7/10

La veritat que la continuïtat i solidesa d'aquest projecte és digna d'esmentar. Ens trobem davant del quart llarga durada sota aquesta fórmula de Slash ft Myles Kennedy and the Conspirators, òbviament aprofitant l'ombra dels dos grans noms que estant al capdavant de la formació, especialment Slash que eclipsa la resta allà on apareix... i és que l'ombra dels Guns és molt allargada.

Això sí, tot i que les aparences conviden a pensar que el guitarrista del barret de copa està al capdavant de tot no és això. Posarà el nom i unes interpretacions més que notables però les composicions van signades per Saul Hudson y Myles Kennedy en un tàndem que s'entén molt i molt bé en aquestes tasques. El material que ofereixen un cop més és prou convincent acompanyats per la resta de conspiradors Todd Kerns (baix), Brent Fitz (bateria) i Frank Sidoris (guitarra, qui grava per primer cop les seves parts enlloc del propi Slash).

S'obre el disc de manera molt bluesy amb The Call of the wild en un in crescendo que es desferma en un riff típicament propi del grup i molt Guns. Entrada de la peculiar veu de Myles Kennedy en un tema desfermat en uns pocs acords. Una obertura més que enèrgica. Serve You Right rebaixa les pulsacions amb en un tema més pausat amb uns grans cors en el pont i de nou els riffs propis dels 80 tant habituals en la formació amb aquest estil tant desenfadat. La part final és un meravellós descontrol de solos enmig de riffs marca de la casa.

El que sembla una peça melòdica en l'inici acaba amb un riff i un rascat de cordes que va conduïnt a una tornada amb una melodia pop fins i tot. My Antidote doncs destaca en els matisos i arranjaments de guitarra, per cert, plenament protagonista en tot el disc. Puja el tempo a Mind your Manners en un tema que repeteix esquemes i que es deixa escoltar de grat però no aporta res de nou. Això sí, nova lluïda del senyor Slash en el solo. Lost Inside the Girl és una peça entre introspectiu i fosc, amb unes melodies de guitarra inquietants i un Myles cantant amb tots els aguts dels que és capaç. Atenció a la guitarra de nou en la tornada recordant perillosament Sweet Child O'Mine.

A Read Between the Lines un riff incisiu condueix tot el tema i trobem tota mena de floritures guitarreres amb la veu de Myles cavalcant sense descans. Solo marca de la casa per un tema directe i senzill. Seguim amb rock sense floritures que és el que ofereix Slow Grind. Bon riff, bons puntejos, solos i tornada efectiva. No cal més. The One You Loved is Gone és una balada on la veu de Myles destaca de nou amb unes guitarres acústiques que sobresurten i un brillant solo final. Destacar precisament aquesta part en el tema.

Driving Rain de nou es mou en uns terrenys de rock més clàssic amb Myles immens en una tornada més que exigent al igual que a Sugar Cane amb uns puntejos brutals i la Gibson prenent més que el protagonisme. The Great Pretender rebaixa la intensitat en una peça tranquil·la sense arribar a la balada. Senzill, sense floritures tot i les dures guitarres que acompanyen la tornada.

El darrer tema Boulevard of Broken Hearts, és una peça que mostra altres maneres de compondre melodies que podríem qualificar de més modernes, allunyant-se d'aquest hard-rock al que ens tenen acostumats. En definitiva, un projecte que segueix en bona forma i que està donant molts bons temes en una carrera més que respectable.

Accés