Menu

Doro - Forever Warriors, Forever United

Discogràfica: Nuclear Blast
Data sortida: 17-08-2018
Nota Simfonia Metàl·lica: 8/10

No he tingut pressa en escoltar el nou disc de Doro. Els darrers temps i anys de la seva producció musical no han tingut composicions massa reeixides. Temes força obvis, buscant la tornada fàcil i que es pugui corejar en directe i sense brillantor. Aquest nou disc marca un punt que cal tenir en compte, és el vintè disc de la llegendària vocalista alemanya que celebra 35 anys d'estada als escenaris. Pocs poden acreditar tal carrera. Doro ha tingut els ovaris de celebrar-ho amb un nou disc doble i aquesta és la raó per la que no he tingut pressa.

Es tracta doncs d'un disc doble. Això vol dir el doble de temes i el perill que molts d'aquests siguin només per omplir i que enfosqueixin altres que siguin realment brillants. Tots podem tenir al cap exemples del que comento. Discos que haurien pogut ser de llegenda però l'excessiva llargada i la inclusió de massa peces han fet que siguin bons discos només. En aquest Forever Warriors, Forever United tenim de tot. Des del que podríem considerar himnes a balades passant per temes de heavy metal més ortodox amb sembla una voluntat volguda de traspassar límits i agafar un ampli ventall de gèneres dins els paràmetres del rock.

Forever United s'obre amb Résistance, un tema amb el títol en francès, òbvia picada d'ullet al públic d'aquell país i manera que ja ha utilitzat de resultar més propera en alguns indrets. Mig temps enganxós que es deixa escoltar i passa bé, res espectacular però mantens les esperances. Lift me Up és un tema força assequible que recorda les maneres de fer que ens oferia a discos com Doro (m'hi ha recordat sovint en aquest disc) però amb un tractament de guitarra molt més dur com per exemple en aquell denostat Black. Un tema més apte per gaudir en la intimitat que en els directes. Seguim en una línia menys vista en els darrers temps en la reina del metall amb Heartbroken, peça que recorda els sons de MachineIIMachine amb bateries i guitarres samplejades amb un gran solo final. It cuts so deep és una bona balada que mira d'explotar la seva veu al màxim. Bons teclats de fons donant magnificència, de nou recorda Doro. Love is a Sin és d'aquells que passa sense pena ni glòria amb un riff pobre, potser amb més escoltes... al contrari que Living Life to the Fullest, tema fosc amb una intro pròpia de Joc de Trons, guitarres poderoses i acords simples buscant una línia melòdica suau. A destacar la inclusió de la veu de Lemmy al final. 1000 Years és una balada com tantes vegades li hem escoltat però tot i això s'escolta de grat, de nou la veu de Doro destaca. Fight Through the Fire trenca amb la dinàmica del disc fins aquest punt, molt contundent i destacant les guitarres. Lost in the Ozone tanca aquest Forever United, una versió de Motörhead d'un tema segurament no massa conegut pel gran públic. A destacar la part central amb una mena de solo de baix, s'agraeix una mica de protagonisme a un instrument tant menyspreat.

El tema que obre Forever Warriors va ser el que em va fer témer el pitjor. All for Metal és molt obvi buscant un nou All we Are, que mai aconseguirà, per corejar sense parar als directes. La cosa és que a base d'escoltar-lo diverses vegades quasi que t'agrada i tot! A la peça han contribuït convidats com Mille de Kreator, Chuck Billy, Sabaton o Warrel Dane. Nova picada d'ull ara al públic de llengua castellana amb Bastardos, tema ràpid i que agradarà als seguidors més clàssics dels primers temps de Warlock. Típica peça ràpida a doble bombo ideal per fer headbanging. If I can't Have you - No one Will està a mig camí entre la balada i un mig temps. Evident picada d'ull a altres públics amb la inclusió de Johan Hegg dels Amon Amarth com ha convidat a les veus. Un tema senzill que no és dels millors del treball. Nova balada, Soldier of Metal, sense més... una balada. Turn it Up és una peça de hard rock clàssic amb una bona tornada per corejar i un riff que s'enganxa fàcilment. El mateix passa amb Blood Sweat and Rock'n'Roll tot i que aquest és més ràpid i típic a mig camí entre el rock'n'roll més clàssic ple de riffs i puntejos i guitarres netament metàl·liques. No m'esperava una versió de Whitesnake amb aquest Don't Break my Heart Again, molt aconseguida. Love's Gone to Hell em recorda novament aquell magnífic Doro amb les guitarres endurides però aquest gust per les composicions suaus de qualitat fa temps que no li havia vist. La llengua natal de Doro també té el seu tema amb Freunde Fürs Leben, peça lenta que no destaca. El disc acaba amb una magnífica Backstage to Heaven, realment del millor del treball. Hard rock clàssic ple de puntejos i solos i una excel·lent tornada. Per si fos poc inclou una petita part amb saxo que realment encaixa perfectament.

Per acabar fer esment que als convidats citats anteriorment cal sumar Doug Aldrich i Tommy Bolan (aquest darrer ha girat als festivals d'estiu amb el grup) conformant un ventall més que destacable. Un molt bon treball que segur sabrà defensar en directe.

Accés

Has oblidat la contrasenya? / Has oblidat el nom d'usuari?