Menu

Sepultura - Machine Messiah

Discogràfica: Nuclear Blast
Data sortida: 13-01-2017

Sepultura-Machine MessiahSepultura... aquest nom mereix un respecte en l’escena de la música metall,  va ser gran, m'atreviria a dir que molt gran en la primera meitat dels 90. De ser una excel·lent banda de thrash metal, després dels inicis irregulars i juvenils que van portar a tota una sorpresa com Beneath the Remains, a una evolució que els va aportar a innovar d’una manera poc o gens vista fins aleshores barrejant tota mena d’influències sobretot del seu Brasil natal i que els van portar a anar més enllà del públic del metall. Qui no va escoltar en aquells temps Roots..., a casa nostra molts encara recorden el seu concert al Doctor Music Festival.  Fa poc en reflexionàvem en aquest article.

No cal que expliqui res més des d’aquest moment. Max Cavalera surt del grup i des d’aquest punt mai ha estat el mateix ni creativament ni a nivell de repercussió. L’àngel amb el que estava tocada la banda va desaparèixer. El grup mai ha defallit i ha continuat publicant treballs i s’ha mantingut ferma fins i tot després de la sortida d’Igor Cavalera i amb Derrick Green al que no se li pot discutir el mèrit després de tants anys. Ens trobem amb una nova proposta, aquest Machine Messiah que deixa una sensació agre-dolça. Ja fa anys que Andreas Kisser porta el timó al grup sent també el màxim compositor, aquest cop la inspiració ha vingut tractat la robotització de la nostra societat avui dia. Una mena de Déu màquina que crea la humanitat i que tanca el cercle esdevenint mig robot mig humà. Com sempre la banda busca innovar, provar nous sons i maneres de fer, des de les idees musicals passant per la imatge i concepte gràfic amb Camille Dela Rosa que ha treballat en la portada fruit de la troballa que li va semblar a Andreas el seu treball.

El disc s’obre amb el tema títol Machine Messiah, una peça estranya. Des de que s’inicia tens la sensació que és una intro que ha de portar a algun lloc, un canvi de ritme, una melodia... alguna cosa però no, és un tema de més de quatre minuts lent, espès i que, sí, et deixa sorprès però amb cara de pasta de moniato. Descol·loca i no saps com agafar o què esperar del disc, la veritat que si buscaven això ho han aconseguit. Tot el contrari amb la següent I am the Enemy, un tema ràpid en una ona molt hardcore que no és aliena al grup i que mostra tota la potència que encara té Sepultura. Una de cal, un altra de sorra i tú que no saps què esperar.

Per si trobava a faltar els ritmes brasilers i els intents innovadors ja els trobem a Phantom Self amb una curiosa barreja de sons brasilers i melodies àrabs en una combinació interessant. Més encara quan en la part central prenen el protagonisme, si més no un tema que aporta una curiosa amalgama de sons que en el duel guitarra-sons aràbics té el seu atractiu. Les primeres notes de guitarra de Alethea m'han recordat poderosament a aquella intro que utilitzaven a la gira d'Arise i que fins i tot es va incloure en la reedició del disc amb altres bonus. El tema és una bona mostra que la definició de thrash metal ja fa temps que se'ls ha quedat curta, de fet fa temps que han deixat de banda la preeminència cap aquest estil per abraçar el hardcore per exemple.

Una de les sorpreses podríem dir que és la següent Iceberg Dances, una instrumental que es recolza en la guitarra d'Andreas i la bateria d'Eloy Casagrande amb una part central en acústica que la signaria qualsevol intèrpret flamenc. Un interessant tema amb tocs progressius que mostra que els actuals Sepultura també poden oferir molt bones propostes fins i tot amb el repte de no comptar amb cap veu. El tema més extens del disc és Sworn Oath, són més de 6 minuts de parts dures i típicament metall, amb instrumentació clàssica altres, interludis melòdics i segurament les millors veus de Derrick Green en tot el treball. Andreas també demostra que no s'ha oblidat de fer bons solos de guitarra. Variat com pocs aquest tema.

Resistant Parasites ens torna als Sepultura més "metaleros", un tema d'afinacions baixos on Paulo Jr. té el seu moment que sap aprofitar tot i que el riff conductor no és dels millors que se'ls hi ha escoltat. Enmig de tot plegat i una mica amagada en la mescla trobem percussions i de nou orquestració que en tot el treball té un petit deix a melodies àrabs que ens aboquen a la part més dura. Pels que enyoren els Sepultura més abocats al metall més pur i contundent Silent Violence farà les seves delícies, conjuntament amb I am the Enemy les peces que hom pot esperar d'una banda de metall extrem. Pocs experiments i al gra, del millor del disc. Vandals Nest segueix la mateixa línia però encara incrementant més la velocitat sent el protagonista el doble bombo de Casagrande i també un encertat tractament vocal en les parts de Derrick. Menys de tres minuts que saben a poc. La final Cyber God passaria per ser el tema bandera del concepte d'aquest treball, un bon compendi de tot el comentat fins ara. Una peça més pausada i treballada amb multitud de parts i matisos que cal no desmerèixer. Constants canvis però sense la presència exòtica d'altres instruments o orquestracions però l'espatlla el fet d'acabar-lo amb un fade out, el recurs més vell i barroer per acabar una cançó.

El que havia començat amb incredulitat acaba amb una mitja rialla i és que aquest disc dels brasilers es deixa escoltar de grat i aporta bones idees però continua tenint algunes llacunes habituals dels darrers anys de la seva carrera. Veurem com s'ho fan en directe en aquesta gira de presentació... i la pregunta continua sent la de sempre. Quan?

Accés