Menu

Accept - To Mean To Die

Discogràfica: Nuclear Blast
Data sortida: 29-01-2021
Nota Simfonia Metàl·lica: 7,5 /10

Accept-To Mean To dieNou any 2021, continua el confinament Pandemic, però tenim nou treball signat per ACCEPT, l’ocasió perfecta per fer l’estrena a Simfonia Metàl·lica comentant un disc, dies abans de la seva publicació si llegeixes això abans del 29 de gener. En breu us traslladarem les paraules de Wolf Hoffman en una conversa que vam poder mantenir amb el guitarrista alemany en motiu de la sortida del treball.

Abans de res, volia fer una valoració en part matemàtica o percentual (aprofitant que amb la pandèmia s’han utilitzat tant els valors en %), i sobretot personal (és la meva opinió, amb la que podeu coincidir també en diferents %), de la trajectòria d’aquests gegants del Heavy Metal, que estan entre les meves tres bandes preferides de tots els temps. Per mi l’època gloriosa d'ACCEPT va del Restless and wild al Russian Roulette (sense desmerèixer el Breaker, ni part del retorn als 90), i crec que al 100% del seu so influïa fins a un 40% la veu de Udo Dirkschneider., un altre 40% la guitarra de Wolf Hoffmann, i un 20% el baix de Peter Baltes, tot arrodonit per la resta de components que han anat passant en les diferents etapes. Per tant, penso que Udo i Hoffmann eren els membres més influents amb una aportació similar, dels que sortia una barreja explosiva, però per separat també han aconseguit un so majoritàriament ACCEPT, sense oblidar el que aportava Baltes (sent el baix un instrument que mai he sabut apreciar massa, a vegades he trobat temes on m’ha semblat que destaca com London Leatherboys per exemple), ni les lletres de Deaffy (pseudònim que més tard es va saber que era Gaby, la dona de Hoffmann, alhora manager, dissenyadora i en gran part ideòloga del grup fins que s’ha “jubilat” fa menys de dos anys).

L’esperat retorn discogràfic d'ACCEPT es va produir al 2010 amb un excel·lent Blood of the nations, on la formació liderada per Hoffmann i Baltes es completava amb components d’anteriors etapes com Herman Frank a la guitarra i Stefan Schwarzmann a la bateria, i un nou cantant, el veterà Mark Tornillo, que va rebre molt bona acollida, amb una correcta veu en la línia del mític Udo, tot i que a mi no me la recorda més d’un 50%; així doncs, tenim un “line-up” que arriba a sonar als ACCEPT clàssics fins un considerable 80% (semblant a UDO o DIRKSCHNEIDER quan ha fet temes del grup, amb tants per cent repartits d’una altra forma), més que de sobres per gaudir de les noves composicions. Es clar que amb el pas del temps pot variar una mica la forma de sonar (canvia la tecnologia dels instruments o estudis de gravació), de tocar (la velocitat difícilment serà la mateixa), o de compondre, influïts per les noves modes (allargar els temes, a vegades és el que menys m’agrada del Metall actual, pot ser per la meva influencia Punk), però en el fons els tres discos editats amb la mateixa formació fins Blind rage, i aquest principalment, me van agradar força i els trobava una molt digna continuació del llegat del grup. A més, en directe funcionaven acompanyats dels grans clàssics.

Al 2015 marxen Stefan i Frank, substituïts per Uwe Lulis i Christopher Williams respectivament, amb els que editen al 2017 The rise of chaos, per mi menys impactant que els predecessors, i a finals del 2018 marxa Peter Baltes, amb el que ja només queda Hoffmann de la formació clàssica, i Tornillo del que jo anomeno NEW ACCEPT, pel que em plantejo si haurien d’haver canviat el nom, o afegir una petita modificació com l’esmentada (quedaria molt bé al logo de sempre posar NEW inclinat sobre la pota esquerra de la A... Ja que ara no tenen a Deaffy, ja els proposo un disseny...), tal com van fer encertadament RIOT amb la V.

I després d’aquestes càbales i deliberacions, em vaig a centrar en aquest Too mean to die, on a més del nou baixista Martin Motnik, han afegit a Philip Shouse com a tercer guitarra, així que aquest instrument segueix tenint molta presència, com per exemplen en la inicial Zombie Apocalypse, plena d’excel·lents puntejos "made in Hoffmann", demostrant que saben arrencar un disc de forma immillorable, en el que torna a ser la cançó que més m’agrada, tal com ha passat en la resta de discs de la nova etapa (desprès en directe, la majoria les acaben oblidant incomprensiblement).

Continuen a bon ritme amb una cançó rapideta com la que dona títol al disc, sonant força als ACCEPT de sempre, potser en aquesta ocasió recorda al Breaker, i amb la següent Overnight sensation van als riffs més rockers i festius tipus Midnight mover, propers als seus estimats AC/DC (sempre han inclòs temes en aquesta ona, i ara poden aprofitar tenir un cantant que no desentonaria amb els australians). Hoffmann es torna a lluir a No Ones Master i millora una tornada a la que li falta força, el mateix que a la següent The Undertaker, el seu primer avançament en videoclip, que comença lenta, va pujant d’intensitat amb uns cors a lo Balls to the wall, però no acaba de rematar. No sé si ara les melodies vocals corren totalment a càrrec de Mark Tornillo, del que s’ha de dir que és el més veterà del grup amb 66 anys actualment, pel que se li poden perdonar algunes mancances, com la falta alguns cops de l’espurna que sempre ha tingut Udo per a què les cançons vagin “in crescendo” fins esclatar en una tornada de les que es queden gravades al cervell (com cantava Rosendo, “a veces cuesta llegar al estribillo”).

Seguint endavant, Sucks to be you és una altra de les destacables, tindria cabuda en qualsevol disc d'ACCEPT dels 80 (m’ha sorprès assabentar-me posteriorment que l'ha escrit el nou baixista) dedicada a Trump inicialment la podríem traduir com “és una merda ser tu”... no crec que agradi als seus alterats votants... que es fotin!. Hi ha passatges de Beethoveen i altres virtuosismes a Symphony of Pain, o una decent semi-balada amb títol optimista pels temps que corren com The best is yet to come (ni jo sóc de balades, ni crec que hagi sigut mai el punt fort d'ACCEPT, ja que no m’apassionen ni Neon Nights, ni Winter Dreams). També són “acceptables” How do we sleep, o Not my problem amb alguna revolució més, i per tancar la instrumental Samson and Delilah (podria anar perfectament en una 3a entrega en solitari de Wolf Hoffmann), fan que el disc no defraudi gens, sense ser dels millors que han editat últimament.

I és que 5 discos d’estudi en poc més de 10 anys amb aquesta qualitat és un èxit, pocs grups ho fan actualment, més tenint en compte que els músics compositors volten els 60 anys (en aquestes condicions els meus herois son JUDAS PRIEST amb l’impressionant Firepower), cosa per la que es mereixen mig punt més en les habituals puntuacions als discos que ressenyem. Sigui com sigui desitgem que segueixin al peu del canó per molts anys esperant poder veure’ls en directe aviat defensant aquest treball.

istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort
istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort
istanbul escortsistanbul escortsistanbul escortsistanbul escortsistanbul escorts
istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort
ataşehir escortataşehir escortataşehir escortataşehir escortataşehir escortataşehir escortataşehir escortataşehir escortataşehir escort
ataşehir escortataşehir escortataşehir escortataşehir escortataşehir escortataşehir escortataşehir escortataşehir escort
pornopornopornopornopornopornopornoporno
porno bonjourvideos xpornhupsexo gratisvideos pornossexo duroporno gratisvideos pornoguarrasporno casero

Accés

Has oblidat la contrasenya? / Has oblidat el nom d'usuari?