- Escrit per Jordi Romero "Panxo"
Accept - To Mean To Die
Discogràfica: Nuclear Blast
Data sortida: 29-01-2021
Nota Simfonia Metàl·lica: 7,5 /10
Nou any 2021, continua el confinament Pandemic, però tenim nou treball signat per ACCEPT, l’ocasió perfecta per fer l’estrena a Simfonia Metàl·lica comentant un disc, dies abans de la seva publicació si llegeixes això abans del 29 de gener. En breu us traslladarem les paraules de Wolf Hoffman en una conversa que vam poder mantenir amb el guitarrista alemany en motiu de la sortida del treball.
Abans de res, volia fer una valoració en part matemàtica o percentual (aprofitant que amb la pandèmia s’han utilitzat tant els valors en %), i sobretot personal (és la meva opinió, amb la que podeu coincidir també en diferents %), de la trajectòria d’aquests gegants del Heavy Metal, que estan entre les meves tres bandes preferides de tots els temps. Per mi l’època gloriosa d'ACCEPT va del Restless and wild al Russian Roulette (sense desmerèixer el Breaker, ni part del retorn als 90), i crec que al 100% del seu so influïa fins a un 40% la veu de Udo Dirkschneider., un altre 40% la guitarra de Wolf Hoffmann, i un 20% el baix de Peter Baltes, tot arrodonit per la resta de components que han anat passant en les diferents etapes. Per tant, penso que Udo i Hoffmann eren els membres més influents amb una aportació similar, dels que sortia una barreja explosiva, però per separat també han aconseguit un so majoritàriament ACCEPT, sense oblidar el que aportava Baltes (sent el baix un instrument que mai he sabut apreciar massa, a vegades he trobat temes on m’ha semblat que destaca com London Leatherboys per exemple), ni les lletres de Deaffy (pseudònim que més tard es va saber que era Gaby, la dona de Hoffmann, alhora manager, dissenyadora i en gran part ideòloga del grup fins que s’ha “jubilat” fa menys de dos anys).
L’esperat retorn discogràfic d'ACCEPT es va produir al 2010 amb un excel·lent Blood of the nations, on la formació liderada per Hoffmann i Baltes es completava amb components d’anteriors etapes com Herman Frank a la guitarra i Stefan Schwarzmann a la bateria, i un nou cantant, el veterà Mark Tornillo, que va rebre molt bona acollida, amb una correcta veu en la línia del mític Udo, tot i que a mi no me la recorda més d’un 50%; així doncs, tenim un “line-up” que arriba a sonar als ACCEPT clàssics fins un considerable 80% (semblant a UDO o DIRKSCHNEIDER quan ha fet temes del grup, amb tants per cent repartits d’una altra forma), més que de sobres per gaudir de les noves composicions. Es clar que amb el pas del temps pot variar una mica la forma de sonar (canvia la tecnologia dels instruments o estudis de gravació), de tocar (la velocitat difícilment serà la mateixa), o de compondre, influïts per les noves modes (allargar els temes, a vegades és el que menys m’agrada del Metall actual, pot ser per la meva influencia Punk), però en el fons els tres discos editats amb la mateixa formació fins Blind rage, i aquest principalment, me van agradar força i els trobava una molt digna continuació del llegat del grup. A més, en directe funcionaven acompanyats dels grans clàssics.
Si parlem d'una formació on trobem el guitarrista Alex Beyrodt, el vocalista David Readman (Pink Cream 69), el baixista Mat Sinner (Primal Fear, Sinner) i el bateria Markus Kullman (Glenn Hughes, entre altres) com a mínim cal prestar atenció. Aquesta és la formació que va editar el 2011 Broken Heart Syndrome, segon disc de Voodoo Circle. La popularitat i bon resultat del treball ha fet que per un nou llançament Alex Beyrodt hagi volgut comptar amb els mateixos músics. Cal, però, destacar que en aquesta ocasió han comptat com a convidats amb Corvin Bahn als teclats i Melissa Bonny a les veus i cors. És així com arribem a l'edició d'aquest nou treball pel 2021 que anem a veure què ofereix.
Des de Dallas, Texas, ens arriba aquesta proposta del quintet de death metal en la seva primera referència per Century Media. El grup té els seus inicis el 2018 en unes arrels que ràpidament t'evocaran a bandes com Obituary, Mortician i Bolt Thrower. Després d'editar algunes demos i patir els habituals canvis de formació girant prolíficament a principis del 2020, veient la bona rebuda que estava tenint el seu material, reben una trucada de Century Media que els van oferir signar un contracte que els va agafar ben sorpresa, així doncs a primers de març del 2020 entren a gravar el seu primer treball mirant d'aprofitar material enregistrat en aquella primera demo-EP i que podem trobar en aquest Crypt of Ice. Ha estat l'ex-guitarrista del grup fins el 2019 Daniel Schmuck qui s'ha encarregat de la producció i la mescla formant ara mateix el grup Samantha Mobley al baix, Michael Munday a la guitarra, Chad Green a la veu, Matt Denmard a la bateria i Chris Bonner a la segona guitarra.
De tant en tant apareix dins l’escena metalera un grup amb un àlbum debut d’aquells que deixa a tothom amb la boca oberta, i aquest és sens dubte el cas dels xilens Sinner’s Blood amb el seu primer treball The Mirror Star.
Havent-se fundat fa ja gairebé 40 anys i amb una gran quantitat de discos en la seu ininterrompuda trajectòria (fins i tot durant l'auge del grunge van continuar traient treballs), Sodom són una institució dins del Metal europeu i, en concret, alemany. Tots els coneixem, i cada un té la seva opinió sobre ells: que si són uns pioners, que si són molt repetitius, que si es follen als Kreator, que si són massa simples ... En el meu cas sento una gran estima per aquesta banda, i no puc negar que això influenciï una crítica 100% objectiva (però, al cap i a la fi, quina crítica ho és?). Estic enamorat de Sodom des que als 14 anys, quan vaig començar a aprofundir en el Thrash Metal, vaig topar amb aquelles dues obres mestres que són M-16 i Agent Orange. Aquell estil tan cafre, carregat de ràbia i directe a la jugular; i especialment la veu de Tom Angelripper, que semblava el germà bastard de Satanàs em van hipnotitzar i no han deixat de ser la meva obsessió (una de moltes) des de llavors.