- Escrit per Albert Perera
Kissing Lucifer - The Decay of Archetypes
Amb el pas dels anys suposo que he perdut part d'aquella curiositat per nous sons, bandes, projectes i aventures diverses en el món de la música. No crec que sigui l'únic ja que estic convençut que un percentatge ben alt de seguidors de l'escena del rock dur i metall amb el temps acaben escoltant les mateixes bandes, generalment les de la seva joventut, m'atreviria a dir que fins i tot els mateixos discos i només si alguna d'aquestes bandes treu nou disc es dignen a escoltar un disc de recent aparició. Amb els anys tendim al conservadorisme i queda reflectit en multitud d'aspectes de la vida, també en la música.
Tot i el dit em passa completament el contrari amb Kissing Lucifer. Així com cada cop em costa més que m'entrin les noves propostes i sons de bandes contemporànies amb el projecte d'Oliver Amberg és totalment el contrari. No fa pas tant parlàvem de la seva anterior entrega Lucified que tant bon regust deixava i ell mateix en una entrevista que ens va concedir esmentava que la premissa principal era la llibertat creativa total. Potser és aquest concepte en sí el que resulta atractiu i, clar està, saber-ho plasmar d'aquesta manera.
Amberg ja fa temps que s'està mostrant com un treballador incansable i que no para de recopilar idees que acaben en els discos de Kissing Lucifer. He de confessar certa relació personal amb ell i només cal veure el seu perfil en algunes xarxes socials per comprovar que no para ni un segon. Provant nous sons, plugins, guitarres, gravant, mesclant, treballant en els detalls, melodies, pendent sempre de tot. I quan sembla que ja està enllestit al cap de poc ja veus que torna a l'atac. A més, és un dels tipus més humils i afables amb els que m'he topat en l'univers de l'escena a Europa... i la veritat només cal revisar el seu currículum per comprovar que té mèrits acreditats per tenir el seu raconet en la constel·lació musical metàl·lica.
Molts cops tens davant del nas coses que valen molt la pena i ni tant sols te n'adones. Et pot passar en qualsevol aspecte de la vida però si parlem del musical, més tenint en compte l'actual ritme i nombre de llançaments al mercat, no és gens estrany.
No acostumem a aturar-nos en productes audiovisuals en les nostres ressenyes i la veritat que la cosa haurà de començar a canviar perquè avui dia que les bandes giren més que mai, ja se sap com està el negoci, aprofiten per a què aquestes actuacions quedin immortalitzades en tots els formats possibles. Així doncs, tenim cada mes un reguitzell de novetats editades en format DVD o Blu-Ray en mil edicions i formats que molts cops s'acompanyen de l'àudio del concert en format cd, fins i tot vinil i altres extres d'allò més variat. Ben segur que d'aquí en endavant caurà per aquí alguna ressenya d'aquestes edicions que ens fan estar una bona estona davant la tv. A més, fa temps que tenia a la recambra parlar d'aquesta edició i tot i que ha passat uns mesos no me'n vull estar, es tracta de Nightwish.
Sepultura... aquest nom mereix un respecte en l’escena de la música metall, va ser gran, m'atreviria a dir que molt gran en la primera meitat dels 90. De ser una excel·lent banda de thrash metal, després dels inicis irregulars i juvenils que van portar a tota una sorpresa com Beneath the Remains, a una evolució que els va aportar a innovar d’una manera poc o gens vista fins aleshores barrejant tota mena d’influències sobretot del seu Brasil natal i que els van portar a anar més enllà del públic del metall. Qui no va escoltar en aquells temps Roots..., a casa nostra molts encara recorden el seu concert al Doctor Music Festival. Fa poc en reflexionàvem en aquest article.
Poques bandes poden presumir d'una carrera tant brillant, coherent (amb els seus alts i baixos evidents en més de 30 anys de carrera) i alhora amb notable reconeixement de públic i premsa especialitzada dins el metall extrem com Kreator. El thrash metal quasi sempre ha vingut i tingut els seus treballs i bandes més preponderants des dels EEUU però a Europa crec que no exagero si dic que els alemanys en són el màxim exponent i referent. Una carrera que arrenca la primera meitat dels 80 dona per molt, com tota banda ha tingut la seva època "fosca", i amb això no vull dir de menys qualitat..., senzillament eren uns temps on no era el que preferia el seguidor de sons extrems i al variar notablement el seu estil primigeni no despertava tant interès. No descobreixo res al dir que discos com Endorama, Renewal o Cause for Conflict eren diferent a tot i fins i tot entre ells però grans treballs. El període, que encara dura, que va començar amb Violent Revolution els ha portat a les millors cotes de popularitat que mai han tingut a base en bona part a repetir una fórmula que saben fer com ningú. Thrash metal de la vella escola sense concessions, melodia amb la característica veu de Mille i una destresa instrumental que no ha parat de millor. Menció a part mereix Mille al meu criteri, l'autèntica ànima del grup a tots nivells que s'ha mantingut contra tot i que ha estabilitzat una formació des de fa anys que res té a envejar a la dels 80 que molts crèiem era irrepetible. Ningú clamarà per algun tipus de "reunió", més encara quan Ventor ja fa uns anys que torna a ser darrere la bateria.