- Escrit per Albert Perera
Eclipse - Monumentum
Discogràfica: Frontiers
Data sortida: 24-3-2017
Molts cops tens davant del nas coses que valen molt la pena i ni tant sols te n'adones. Et pot passar en qualsevol aspecte de la vida però si parlem del musical, més tenint en compte l'actual ritme i nombre de llançaments al mercat, no és gens estrany.
Si parlem de rock melòdic, hard-rock o com el vulguem qualificar ja fa uns anys que em van captivar els dos treballs de W.E.T, aquell projecte sorgit de membres de tres bandes, Work of Art, Eclipse i Talisman. Els discos són sublims i la veritat que, tret de la trajectòria de Jeff Scott Soto, no he acabat de prestar massa atenció a les dos primeres al llarg del temps. Va ser l'estiu passat que vaig veure Eclipse en directe i la sensació va ser la mateixa que amb W.E.T. Tampoc no és tant estrany, dos dels seus membres són d'Eclipse i van arrasar en directe.
Des d'aquell moment vaig començar a descobrir els seus discos i escoltant-los trobem aquell rock tant elegant com ben executat amb unes melodies genials i que enganxen a la primera en la millor tradició nòrdica. Bleed and Scream i Armageddonize són dos impressionants treballs que avui es perden entre tanta oferta però que quan aquest estil era rellevant en el vast món de la música hauria pogut cridar l'atenció de milers de persones. Ho tenen tot. Erik Martensson i Magnus Henriksson formen una parella perfecta que està donant moments de glòria al hard-rock i que amb l'ajuda compositiva de Miqael Persson i Johan Becker s'han tret de la màniga una obra imprescindible. Per si fos poc Erik també és responsable de bona part de la feina d'estudi ja que s'ha gravat al seu estudi d'Estocolm i també ha estat al capdavant de les mescles.
No acostumem a aturar-nos en productes audiovisuals en les nostres ressenyes i la veritat que la cosa haurà de començar a canviar perquè avui dia que les bandes giren més que mai, ja se sap com està el negoci, aprofiten per a què aquestes actuacions quedin immortalitzades en tots els formats possibles. Així doncs, tenim cada mes un reguitzell de novetats editades en format DVD o Blu-Ray en mil edicions i formats que molts cops s'acompanyen de l'àudio del concert en format cd, fins i tot vinil i altres extres d'allò més variat. Ben segur que d'aquí en endavant caurà per aquí alguna ressenya d'aquestes edicions que ens fan estar una bona estona davant la tv. A més, fa temps que tenia a la recambra parlar d'aquesta edició i tot i que ha passat uns mesos no me'n vull estar, es tracta de Nightwish.
Sepultura... aquest nom mereix un respecte en l’escena de la música metall, va ser gran, m'atreviria a dir que molt gran en la primera meitat dels 90. De ser una excel·lent banda de thrash metal, després dels inicis irregulars i juvenils que van portar a tota una sorpresa com Beneath the Remains, a una evolució que els va aportar a innovar d’una manera poc o gens vista fins aleshores barrejant tota mena d’influències sobretot del seu Brasil natal i que els van portar a anar més enllà del públic del metall. Qui no va escoltar en aquells temps Roots..., a casa nostra molts encara recorden el seu concert al Doctor Music Festival. Fa poc en reflexionàvem en aquest article.
Poques bandes poden presumir d'una carrera tant brillant, coherent (amb els seus alts i baixos evidents en més de 30 anys de carrera) i alhora amb notable reconeixement de públic i premsa especialitzada dins el metall extrem com Kreator. El thrash metal quasi sempre ha vingut i tingut els seus treballs i bandes més preponderants des dels EEUU però a Europa crec que no exagero si dic que els alemanys en són el màxim exponent i referent. Una carrera que arrenca la primera meitat dels 80 dona per molt, com tota banda ha tingut la seva època "fosca", i amb això no vull dir de menys qualitat..., senzillament eren uns temps on no era el que preferia el seguidor de sons extrems i al variar notablement el seu estil primigeni no despertava tant interès. No descobreixo res al dir que discos com Endorama, Renewal o Cause for Conflict eren diferent a tot i fins i tot entre ells però grans treballs. El període, que encara dura, que va començar amb Violent Revolution els ha portat a les millors cotes de popularitat que mai han tingut a base en bona part a repetir una fórmula que saben fer com ningú. Thrash metal de la vella escola sense concessions, melodia amb la característica veu de Mille i una destresa instrumental que no ha parat de millor. Menció a part mereix Mille al meu criteri, l'autèntica ànima del grup a tots nivells que s'ha mantingut contra tot i que ha estabilitzat una formació des de fa anys que res té a envejar a la dels 80 que molts crèiem era irrepetible. Ningú clamarà per algun tipus de "reunió", més encara quan Ventor ja fa uns anys que torna a ser darrere la bateria.
Fa dies que dono voltes a escriure o no les meves impressions sobre el nou treball de Metallica. Una ressenya més segurament poc pot aportar a tot el que s'ha dit ja en aquestes alçades d'un disc esperat i d'una banda història del heavy metal i de la música en majúscules. Finalment m'he decidit, per què?, encara no ho tinc clar però sí que he de dir que sota el meu criteri és un disc sobrevalorat. Tantes ganes hi ha que facin un disc rodó que a la mínima que surten alguns temes encertats ja tots ens posem ben contentets. Doncs no, sempre arrossegaran l'estigma de ser una de les bandes de metall més grans que hi ha hagut amb un llegat que conformen els seus primers 5 discos que mai podrà ser igualat (tot i la sorpresa no del tot grata que va ser la primera escolta del disc negre). La posterior època als clàssics va ser poc menys que lamentable i ara el material que ofereixen és prou decent després d'aquell desastre i en part està ben considerat perquè allò no es podia aguantar.