NIGHTWISH - Imaginaerum

M'ha costat. No ho tenia gens clar que el nou treball dels Nightwish pogués ocupar un lloc en aquestes recomanacions però després de diverses escoltes crec que s'ho mereix. De fet, ben segur que portarà molta controvèrsia ja que si un busca una mica per la xarxa trobarà de tot, des d'atacs fulgurants a grans elogis per aquest Imaginaerum. Els finesos no han tret cap disc que es pugui qualificar de dolent al meu parer i tampoc és el cas. Tuomas Holopainen continua però amb la seva passió per les bandes sonores i la grandiloquència feta música i tot es reflexa en aquest treball on els arranjaments orquestrals són més presents que mai. La gran qüestió continua sent Anette Olzon&Tarja i crec que és una equivocació ja que són tant diferents i els matisos del que poden oferir les seves veus tant dispars que és una discusió inútil. Certament amb els temes de Tarja l'actual vocalista pateix en directe però Tarja ho tendria molt pelut per adaptar-se als temes d'Imaginaerum. Anem al disc. S'obre el disc amb una exquisida peça cantada en finés per Marco Hietala anomenada Taikatalvi que dóna pas al primer single Storytime que és un tema que recorda molt a l'estil de Dark Passion Play. De fet, crec que tot el que s'apuntava en aquell disc és exagerat fins al límit en aquest nou. Ghost River és un d'aquells temes que fins que no portes unes quantes escoltes no t'atrapa i la sorpresa és Slow, love, slow on s'endinsen en el jazz amb una excel·lent Anette. No deixen de banda, ben al contrari, els tocs irlandesos en peces com I want my tears back o Turn loose the mermaids i la cara més teatral i orquestral la trobem en Scaretale. Cada tema mostra matisos, des d'un cor infantil o la final i épica Song of myself on durant 13 minuts tenim una bona mostra del que és Nightwish avui dia.