THEATRE OF TRAGEDY - Last Courtain Call

Una llàstima. Llàstima que una banda que ha estat un referent de tot un gènere i pionera en la combinació de les veus masculines i femenines en el metal hagi tingut un final com aquest, pràcticament en l'oblit. Amb aquesta edició en directe tant en CD com DVD Theatre of Tragedy diuen adéu. La seva època amb Nell a les veus ha passat més que desapercebuda. Al meu parer no han fet grans treballs però han estat prou dignes però el reconeixement i atenció que han captat han estat més que discrets pràcticament sense possibilitats de girar. El grup des que Liv Kristine va ser foragitada ha trepitjat fang. Mai sabrem exactament les causes d'una separació que tant mal va fer al món de la música i a l'afectada com ha confessat més d'un cop i que finalment ha perjudicat més als Tragedy ja que Liv continua més activa que mai. Però parlem del disc. Doble cd repassant totes les èpoques del grup, les pretèrites i adorades per la majoria death-gótica amb peces com A Rose for the dead, And When he Falleth, Venus o Der Tanz Der Schatten, els polèmics anys electrònics Image per exemple i la darrera etapa amb Nell amb temes que no desmereixen en absolut com Hide and Seek o Storm. Evidentment cal parlar de Nell que supera la nota de cantar els temes clàssics amb notable, potser no arribant als tons i dolçor que sabia Liv en la seva interpretació però se'n surt més que bé en una tasca que des del primer dia devia pesar com una llosa. La banda està més que bé amb interpretacions precises i fidels a cada tema i Raymond que sembla desitjar en cada nota que no vol que s'acabi el concert. Capítol apart mereix el fet que volguessin convidar a tots els ex-membres per participar en el concert i els donessin carbassa (sobretot Liv Kristine) o la inefable idea de demanar diners als fans per poder pagar els costos de la edició en DVD, això són figues d'un altre paner per una banda que repeteixo mereixia millor final. Mai la nostalgia, melangia, romanticisme i la duresa s'han donat la mà amb tanta perfecció com en aquesta banda.

UDO - Rev-Raptor

La constància i integritat que alguns músics demostren hauria de ser un valor més a tenir en compte en la nostra escena com és el cas d'Udo Dirkschneider que des que va emprendre un camí diferent al d'Accept el 1987 amb el seu company Stefan Kaufman no han parat de donar notables discos del que molts consideren l'essència del heavy metal. Segurament aquest és el cas d'aquest Rev-Raptor que amb peces com les inicials Rev-Raptor o Leatherhead ja fan que et comencis a tornar boig i t'inicien en un recorregut al llarg de 13 temes que un cop més han de convèncer qualsevol amant de l'estil tot i no sortir ni un milímetre del que es pot esperar del personatge tot i que en alguns passatges com Rock'n'roll Soldiers et ve a la memòria Accept d'una manera clara. Si busquem la novetat o quelcom per destacar potser ho hauríem de fer amb una peça com I Give As Good As I Get, una mena de balada on la peculiar veu d'Udo sap adaptar-se en el que segurament mai podria una veu com aquesta, un tema lent i reposat. La producció i el so que han aconseguit tira enrere, potentíssim i molt clar. Definitivament no puc esperar a veure'ls en directe el proper novembre!!