| Europe |
 |
 |
 |
|
Razzmatazz 1 (Barcelona) 23 / 01 / 2010 Els suecs Europe ja són uns habituals dels escenaris de tot Europa cada cop que treuen un nou treball. No és per menys, des de la seva tornada el 2004 han ofert tres discos d'un nivell excel·lent, directes impecables i una fe en sí mateixos fora de cap dubte. Malgrat tot, han de lluitar encara amb la llosa d'haver creat un tema tant popular com The Final Countdown reconegut per tothom que fa que molts els encasellin en el passat i en banda d'un sol tema. No en reneguen en absolut, de fet, continua sent el tema que tanca els seus concerts i és una gran cançó però personalment és trist que sigui així quan han demostrat que són una gran banda de rock. El grup ha assumit, al meu parer de grat, la seva posició en l'escena que els dóna molta més credibilitat que aquell boom que van experimentar en els 80 i s'hi senten còmodes i amb total llibertat per crear.
Joey Tempest conserva la veu d'una manera increïble al meu parer, John Norum continua fent amb la guitarra el que vol, John Leven discret però sense fallar una nota, Mic Michaeli sobri als teclats i Ian Haugland correcte tot i que sempre l'he vist com el més limitat de tots. Durant la següent Gonna get ready ja vam poder comprova que tot i sense dolent faltava un punt de claredat i potència al so. Tot i això no va impedir que la festa continués apelant al record amb Scream of anger, Let the good times rock o Prisoners in paradise interpretada per John Norum i Mic Michaela amb acústica i teclats marcant el primer moment de "tendre" de la nit. Sense deixar aquesta línia va caure Open your heart en aquesta peculiar versió que fa un temps que ofereixen combinant el millor de les dues editades discogràficament. Una petita sorpresa va ser Stormwind que com el mateix Tempest va confessar era una petició, de qui? a saber... Una de les coses a admirar dels virtuosos en qualsevol instrument al meu parer és que no ho vulgui demostrar a cada moment. John Norum és un d'aquests. Interpreta els temes tal com són i no es recrea en solos inútils plens de notes innecessàries. Només va presumir mínimament de la seva destresa prèviament a No stone unturned, un tema del darrer treball que recorda d'allò més a UFO. Si New love in town o Start from the dark podien ser temes que haguessin entrat en la travessa de possibles la inclusió de Memories del llunyà primer disc va ser del tot inesperada. Un altre dels punts interessants dels shows d'aquesta banda, a cada gira saps que oferiran quelcom nou i rescataran material. Molts n'haurien d'aprendre. La traca final abans dels bisos era prou coneguda amb Cherokee i Rock the night. Tots sabíem que encara faltaven almenys un parell de temes i efectivament van tornar per oferir The beast i la inevitable The final countdown. En total una hora i tres quarts de concert que justifiquen el preu pagat amb una banda de gran nivell amb un passat esplendorós, un present brillant i un futur que sembla prometedor amb la confiança que tenen en el seu nou material, fins a cinc temes de Last look at eden van tocar. El rock està de sort des que van decidir tornar, el rock en majúscules. Foto: Joaquim Valls Text: Albert Perera 
|
La sala presentava una bona entrada malgrat els temps que corren i els preus de les entrades, un ple prou còmode per moure's i no perdre detall alhora. Puntualment a un quart de deu del vespre saltava a escena la banda amb la intro del seu nou disc seguida del tema que l'obre Last Look at Eden, un gran tema en tots sentits i molt adient per obrir un concert tot i que sembla que els va agafar freds ja que van cometre un error prou notable en la interpretació que va fer que Joey Tempest i demés tinguessin un petit moment de dubte per quadrar la entrada a la tornada. Fora d'això la resta impecable en tots sentits. Tot seguit contundència amb un tema com Love is not the enemy de la seva època més recent. En aquest punt els primers esclats de joia van seguir l'anunci de Superstitious.