| Paradise Lost + Samael |
 |
 |
 |
|
Razzmatazz 2 (Barcelona) 15 / 12 / 2009 Retrobament amb un espai clàssic per les cada cop més escasses escapades que un es pot permetre per gaudir de música en directe, la razzmatazz 2, i és que darrerament les actuacions que havien despertat l'interès del programa s'havien desenvolupat en altres indrets que en els darrers temps sembla estan entrant en seriosa competència amb la clàssica sala barcelonina.
No havia tingut oportunitat encara de presenciar cap actuació de Samael, una formació que s'ha fet un nom en l'underground de l'escena extrema durant molts anys tot i no haver-me despertat més que curiositat cada cop que ofereixen nou material. Tot i això, val a dir que les seves propostes discogràfiques ofereixen la originalitat que falta a bona part de l'escena i una barreja de sons extrems metàl·lics jugant amb l'electrònica prou destacada. En directe sonen compactes i potents, cosa gens difícil tenint en compte que bona part del que sona és a base de samplers i parts pregravades. Actuen sense bateria substituida només per alguna percussió puntual, teclats i parts, com deia, enllaunades. No és doncs d'extranyar que temes de l'aclamat Solar soul que dóna títol al seu disc del 2007 o Slavocracy del mateix treball, Infra galaxia, referències a la seva primera obra Into the Pentagram o la final The Once Who Came Before del Passage es mostressin atronadors però amb poc mèrit. Tot i així els incondicionals van quedar satisfets. La primera sorpresa pel que fa als Paradise Lost era la notícia que no comptaven en aquest tram de gira amb Greg Mackintosh degut a una malaltia greu d'un familiar que ha fet que prengués la decisió d'estar al seu costat, més que comprensible i justificat, tot i que representa un hàndicap per la banda que perd un dels pilars del seu so. El seu Un dels aspectes que més hem va cridar l'atenció com a novetat a la sala des de l'últim cop que hi vaig assistir a un concert va ser la col·locació de tres pantalles de vídeo als laterals i al fons de l'escenari on durant el show les dues bandes projectaven imatges acompanyant la posada en escena fent-la molt més espectacular i és que estem a l'era de l'audiovisual i cal aprofitar aquest recurs. Pel que fa al grup en sí, comentada la novetat de Milly Evans, cap poc a destacar. Nick Holmes seriós com pocs amb algun petit intent de bromejar i comunicar-se amb el personal com només un personatge anglès pot fer i la resta de banda sòbria i complint perfectament. El set-list va ser un bon equilibri entre la darrera etapa del grup i clàssics esperats. Així doncs, peces com As I die, Erased, Enchantment, One second o No celebration van anar sonant en mig de les recents i excel·lents I remain, The enemy, First light, Frailty o Requiem. Poques bandes saben expressar i mesclar melangia, potència i melodia en un tema com els de Yorkshire. Si els darrers cops que els havia vist m'havia quedat amb un gust agre en aquesta ocasió vaig gau dir d'allò més i tot plegat t'empenyia al headbanging sense adonar-te'n, tot i el mal estat vocal de Nick Holmes i el fet que la seva veu quedés difosa enmig del so de guitarres. Els bisos van ser per Faith Divides Us - Death Unites US i dos clàssics imprescindibles com The Last Time i Say Just Words. Si discogràficament havien recobrat la forma sembla que en directe ho confirmen. Set-list Rise of denial Text: Albert Perera Fotos: Proggirl 
|
Una inhabitual freda nit per la ciutat de Barcelona rebia la visita dels britànics Paradise Lost amb poques cues i una tranquilitat poc freqüent pels voltants de la sala minuts abans de l'actuació dels teloners en aquesta ocasió Samael.
substitut Milly Evans tècnic de guitarres del grup i teclista dels Terrorvision. Sense arribar al nivell de carisma i personalitat que Greg dóna al grup va complir perfectament i per moments no es notava l'absència cosa que es va fer palesa des de la inicial The Rise of Denial del seu darrer Faith Divides Us - Death Unites US.