| Mr.Big |
 |
 |
 |
|
Bikini (Barcelona) 21 / 09 / 09 M'atreviria a dir que aquesta gira dels reunits Mr. Big ha estat una de les més esperades per tots els seguidors del hard rock melòdic, i és que senyors meus la nostàlgia i les reunions de bandes continuen sent un els atractius principals de l'escena del heavy metal. Cadascú en pot treure les conclusions que cregui convenients.
Consideracions a banda l'expectació era ben palesa i l'esclat ja va ser considerable quan va aparèixer la banda preparant-se amb el que crec era quelcom similar a Frank Sinatra de fons. L'inici no va deixar ningú indiferent amb Daddy, brother, lover, little boy del gran Lean into it, amb el numeret del Sheehan i Gilbert tocant amb un taladro, un treball que encara té un pes molt destacat en els shows del grup com es va demostrar. La banda ja sonava quasi perfecta en aquest punt, tret habitual de la sala, i només Eric Martin no semblava massa fi cantant en les notes més altes. Tot seguit una peça del darrer treball de "l'época daurada" Hey Man com Take Cover per seguir amb Green-tinted sixties mind i Alive and kickin'. Un reguitzell de clàssics que van entusiasmar tothom. La veu de Martin va anar renaixent i ja en aquest punt es va mostrar com tots l'hem escoltat en cd i dvd mil cops. La resta de la banda va estar perfecta demostrant a cada segon el virtuosisme propi de cada intèrpret en el seu respectiu instrument a més d'un nivell vocal de Pat Torpey, Billt Sheehan i Paul Gilbert més que notable com es va demostrar a Hold your head up, tema inédit del seu recopilatori per aquest retorn, i durant tota la vetllada amb uns excel·lents cors.
Tot i que l'actitud de la banda va ser molt bona vaig trobar a falta una mica més de complicitat amb el personal entre temes per part d'Eric Martin però res que fes ombra, va ser pitjor el solo de guitarra de Gilbert en aquest punt. Encarant la recta final del concert va ser per The Whole world's gonna know i Rock'n'Roll Over seguit del solo de baix de senyor Sheehan on podem destacar que en la part final va ser compartit amb Gilbert ambdós amb instruments de doble màstil que al final va acabar amb la col·laboració de Martin i Torpey en els mateixons instruments en el que van ser uns moments de solos a quatre mans. En aquest punt van intercalar peces de Deep Purple com l'Space Truckin' jugant tant amb el personal com entre ells i el gran domini que tenen de l'escenari i els instrumens. La peça final abans dels bisos va ser per Adicted to that Rush. No n'hi havia prou i van tornar per oferir-nos tres temes més començant amb To be with you, la rapidesa de Colorado Bulldog i la clàssica versió del Shy Boy de David Lee Roth que va la banda des dels seus primers anys. Tot un plaer veure aquesta banda en directe, tant sols cal esperar que el va ser una reunió per dos concerts i ha acabat en una gira europea continui amb un disc i noves presentacions. Molt, molt grans!!! Text: Albert Perera Fotos: Francesc Perez 
|
Qui subscriu no és pas aliè a la "malaltia" i no hem vaig voler perdre l'oportunitat de veure per primer cop aquesta brillant formació tot i no haver pogut obtenir la col·laboració del promotor en aquesta ocasió. Malgrat aquest fet i degut a les bones relacions existents hem volgut publicar aquesta crónica. Un parell d'hores abans de l'obertura de portes ja hi havia una petita cua a l'entrada de Bikini, sorprenent per un concert en aquesta sala i que denotava l'expectació per veure els americans. El que hem va semblar increïble és que la gran cua que es anar formant tingués cabuda en una sala de dimensions tant reduïdes però finalment tots hi vam caber encara que més d'un va veure part del concert en la pantalla de la sala co-lateral, mala inversió al meu parer pagar els preus desorbitats de les entrades avui dia per veure-ho en una pantalla, més encara sent un concert de sala.
Més peces clàssiques amb Take my Heart i Temperamental seguida d'It's for You que ens va portar al primer dels esperats solos, en aquesta ocasió de bateria. Mai entendré la mania per incloure'ls als concerts que tenen les bandes, més encara si són grans instrumentistes evidentment. Potser reforcen el seu ego però ens avorreixen, la banda quasi va tocar dos hores i diria que mitja hora va ser de solos... Malgrat tot només escoltar les primeres notes de Price you Gotta Pay vaig tornar en sí. No es van recrear excessivament en balades però era imprescindible temps per la versió que els va donar popularitat de Wild World tornant a animar la cosa amb Take a walk.