| Doro |
 |
 |
 |
|
Bikini (Barcelona) 17 / 05 / 2009 De nou "d'excursió" cap al cap i casal de Catalunya, la ciutat de Barcelona que un cop més és el nostre refugi per poder gaudir de manera regular d'una dosi de directe metàl·lic i distracció de la que ens agrada per fugir una estona de les activitats i mal de caps diaris encara que en aquesta ocasió la cita fos en diumenge.
Altres qüestions a banda, la raó que ens havia portat a Barcelona era una nova visita de Doro amb l'excusa del nou i sobrevalorat Fear no evil. Accedia a la sala minuts abans que l'alemanya sortís a escena, temps suficient per comprovar que no s'ompliria la sala malgrat les seves reduïdes dimensions. Pocs canvis respecte anteriors cites pel que fa a nivell d'escena amb l'habitual teló de fons i la formació que fa anys acompanya la vocalista: Joe Taylor a la guitarra, Nick Douglas al baix, Johnny Dee a la bateria i Luca Princiotta que sembla comparteix les tasques de segon guitarrista i teclista amb Oliver Palotai que en aquesta ocasió no va ser present.
Doro va fer continua referència a la seva primera vinguda a l'estat espanyol amb Judas Priest excusa per tocar una prescindible versió del Breaking the Law dels Judas Priest i de fer-nos avinent el que ens estimava. No calia tant. El reguitzell de clàssics tant de Warlock com de la seva carrera en solitari va incloure temes com I rule the ruins, Hellbound, Burning the witches, el que es pot considerar com a sorpresa en forma de Metal Racer, True as steel o les inevitables All we are i Für Immer. L'elecció de temes del seu catàleg en solitari no va ser tant encertada amb Above the ashes, Hellraiser, Burn it up o Fight deixant en l'oblit treballs més notoris com l'homònim Doro o Angels never Die. Capítol a part mereix l'avorridíssim i prescindible solo de bateria de Johnny Dee. D'acord que l'estrella" pot necessitar uns minuts de descans però aquest recurs continua sent un inconvenient a superar i soportar. El que no es pot retreure de cap de les maneres són les ganes, actitud, força i dedicació que posa Doro en cada concert i envers els seus seguidors ja que un cop a l'acabar es va quedar a peu d'escenari signant a tothom ho volgués. Res de nou, senzillament un cop més... Doro.
Text i fotos: Albert Perera
|
Un altre petit al·licient era el fet de tornar a la sala Bikini ja que passa per ser una de les més adients per veure música en directe de manera propera amb comoditat i un so normalment excel·lent, no va ser aquest cop una excepció. A més, encara no havia anat a la sala des de que per accedir-hi s'accedeix en un primer terme des de la diagonal a una mena de gran illa interior tranquil·la i enjardinada amb diferents establiments de restauració i l'accés discret que anava baixant cap a la sala. D'allò més còmode i agradable.
La banda va sortir a escena amb un clàssic de Warlock seguint el guió esperat amb Doro entrant corrent per entonar les primeres notes de Earthshaker rock. El to característic de l'alemanya no ha estat mai espectacular però l'ha mantingut al llarg del temps i segueix tant activa com sempre. Òbviament vam poder escoltar nous temes del darrer disc com Night of the Warlock, Herzblut, On the run o Celebrate que al meu parer no són ni de bon tros els millorsi si no escolteu Walking with the angels malgrat que la col·laboració de Tarja Turunen en aquest tema fa que sigui complicat tocar-la en directe.