| Bon Jovi + No Way Out + Savia |
 |
 |
|
Estadi Olímpic Lluís Companys (Barcelona) 01 / 06 / 2008 Tots madurem al llarg dels anys i canviem la nostra visió de moltes coses, òbviament en l'àmbit musical també. Així doncs, si fa deu anys anar a un concert de Bon Jovi no entrava dins la meva agenda concertística (a més dels prejudicis irracionals que sempre hi ha hagut amb aquesta banda entre la parròquia heavy) ara resulta més que atractiu veure l'actuació d'una banda que ha demostrat ser sólida i amb qualitat. A més, és una d'aquelles cites multitudináries que, amb els incovenients d'una cita així, ve de gust gaudir i que recordaràs temps segurament. Feia cinc anys de la seva darrera visita a terres catalanes, sent cita obligada per tots els seguidors de l'estat ja que ha estat l'única data que hi han fet. Tot i així no es va arribar a omplir quedant en una bona entrada de més de 50.000 persones. Per fer boca també se'ns oferia la possibilitat de veure a Savia i No Way Out. L'extrema puntualitat amb que va discórrer la tarda va fer que molts no arribessim a veure gairebé res de la banda de Carlos Escobedo. Pel que fa a No Way Out, rock fàcil adolescent més que prescindible.
Però la música és l'important i Lost Highway ens oferia el primer tast des del darrer treball. Res millor per despertar una bona reacció inicial que alguns clàssics com Born to be my baby, Bad name o Raise your hand. La banda es nota a gust i no l'intimida les dimensions del show. A més, sona compacta i amb força qualitat sonora. Malgrat tot, una mica més d'entusiasme i de comunicació de Jon amb el públic hagués fet que la cosa guanyés molt, això sí, va cantar impecablement. aptain Crash and the beauty queen from Mars, Rockin' all over the world i I'll sleep when I'm dead van ser les següents enganxant amb una de les esperades com Runaway que us podem "xivar" que no es trobava al set-list de la banda per aquest concert. Arriba el primer moment de relax per Blaze of Glory, aquell tema banda sonora del film Young Guns. A mesura que es va fent fosc es pot comprovar l'efectivitat de la posada en escena i es començava a demostrar amb temes com Whole lot of leavin i In these arms. Tot seguir la primera mostra de les dots vocals de Ritchie Sambora en el duet que es van marcar amb Jon de l'I can't help falling in love with you d'Elvis Presley que va portar cap a una de les millors balades que tenen Bed of Roses. La veritat és que en aquestes alçades m'esperava més temes del darrer disc Lost Highway i tot i que la següent va ser We got it goin' on es va deixar bastant de banda, o potser la inhabitual durada del concert va fer que no es notessin tant. Més clàssics, It's my life va mostrar com tot el fons lumínic de l'escenari es convertia en un enorme equalitzador al ritme del tema seguida de Keep the faith. Per si no estava clar que Bon Jovi té dues ànimes el següent tema, I'll be there for you, el va cantar Ritchie Sambora i més d'un es va sorprendre de les qualitats vocals del guitarrista suposo desconeixent que també a publicat material en solitari. La traca final va resultar prou destacada amb Hey god, Have a nice day, Who says you can't go home o Living on a prayer( que tampoc estava inclosa en el set-list).. Però això no era tot i prou que ho sabíem. Els bisos van començar de la manera més relaxada possible amb Always i, com no podia ser d'altra manera, algunes de les peces més populars i esperades com Wanted dead or alive, Saturday night o Bad medecine deixant clar que amb concerts com aquest no volem cap medicina, senzillament no ens volem curar.
Set list:
Albert Perera
|
Puntualment a les nou menys dos minuts van aparèixer Bon Jovi a escena. Jon Bon Jovi, Tico Torres, David Bryan i Richie Sambora juntament a una violinista i un guitarra adicional ofereixen en aquesta gira un espectacle prou destacable sense arribar a excessos que treguin importància a la part musical. D'altra banda, un muntatge per un show de 50.000 persones ja és de per sí espectacular. Així doncs, dues pantalles de video a banda i banda de l'escenari feien que poguéssim seguir detalladament les evolucions dels músics, a més, al fons del mateix quatre pantalles més que s'anaven desplaçant verticalment, ajuntant-se per fer-ne una de més grossa o dividir-se desapareixent i formant part dels efectes lumínics. Finalment tot el fons i laterals coberts d'una mena de tela multimédia que tan aviat ens oferia imatges de video com figures, llums i efectes recordant al que ja vam veure al concert d'U2 dos al Camp Nou no fa pas tant.