| Whitesnake |
 |
 |
|
Razzmatazz I (Barcelona) 25 / 07 / 2008 Si el que fa tant sols uns anys era un somni impossible com veure una banda com Whitesnake de nou als escenaris ara s'ha convertit en habitual. Dic Whitesnake com podía haver dit qualsevol nom d'aquests de la nostra escena que han conformat un grapat de reunions per goig dels que en el seu moment no vam tenir oportunitat de veure'ls. A més, la majoria no es deixen portar només per la nostalgia i s'atreveixen amb nou material en aquests temps difícils pel món discogràfic.
La sala presentava bon aspecte amb un bon ple tot i les moltes actuacions de les darreres setmanes. Això sí, més d'un mitjà havia regalat unes desenes d'entrades. Abans d'anar amb el concert en sí dir que es va avançar mitja hora, a les 21.30, i no va haver-hi teloners. S'apaguen les llums i els crits ja són eixordidors quan apareix Coverdale amb les primeres notes de Best years del seu recent treball. Tot seguit i per alegria de tots Fool for your lovin per tornar a l'actualitat amb Can you heard the wind. En aquest punt ja vam poder comprovar que Coverdale comença a notar el pas dels anys o no es cuida prou des de la seva tornada ja que més que canta abusa d'aquell característic crit que tots sabeu i es recolza moltíssim en el recurs del públic. I és que qui es nega a cantar Love Ain't no Stranger...
Si fins aquest punt la cosa anava bé a partir d'aquí es va trencar amb un dels descansos que es van prendre quedant sols a escena el duet Beach/Aldrigch per una d'aquests solos-duels guitarrístics tant avorrits. Van seguir amb A fool in love i nou descans per un solo de bateria per part del nou Chris Frazier absolutament prescindible i tediós. Ain't gonna cry en acústic va voler recuperar la cosa aconseguint-ho en certa manera amb All for love... i una calor infernal. Al meu parer les aturades van fer molt malt al ritme del show més encara quan Coverdale no va oferir bona forma recolzant-se més en la seva llegenda que res. La final Here I go again abans del bisos evidentment va pujar els ànims al igual que Still of the night i Burn en la qual van intercalar Stormbringer. No diré que fos una mala actuació però l'estat vocal de Coverdale i les aturades pell lluiment dels músics (algun dels quals poc té que lluir) i descans del "capo" van fer molt malt al ritme i bon desenvolupament de la nit. Entre això i el preu de les entrades molts es van queixar amb certa raó i és que tal com estan les coses avui dia més de 40 € per un concert de rock és un pel excessiu. En aquest ritme ho patirem tots, els que no hi podrem anar i els que els organitzen per falta de públic encara que els seguidors del rock i el heavy metal no tenim remei i sempre intentem ser-hi. Set-list 1.- Best Years Text: Albert Perera Fotos: David Aresté 
|
Però no tot són flors i violes. Coverdale va tornar espectacularment amb una formació de músics impressionant (Aldrige, Mendoza, Beach, Aldrich) i una forma que poc envejava als vells temps. Alguns d'aquests músics s'han quedat pel camí com sabeu i tot i així han tret un destacat nou treball Good to be Bad i tornaven a Barcelona a presentar-lo.
Més material nou amb Lay down your love i un Doug Aldrich força sobri però complint tocant elegantment com és costum en ell. D'altra banda el so va ser prou bo tot i que segons en la part de sala que et trobessis la cosa empitjorava notablement. Poc esperada va ser Is this Love en aquestes alçades i més d'un va mirar de posar les mans on podia a la seva xicota...