| Steve Vai |
 |
 |
|
Razzmatazz I (Barcelona) 05 / 07 / 2007 Per tal d’arribar ben puntuals a la cita, i tenint en compte els habituals embussos de trànsit que s’han de superar per a entrar a la capital catalana, vam optar per demanar festa a les respectives feines. Així doncs, enfilàvem el camí cap a Barcelona cap a un quart i mig de cinc de la tarda, amb la perspectiva de que Mr. Vai ens tornés a deixar bocabadats amb el seu bon fer amb la guitarra, tal i com va fer en el seu pas per la Razzmatazz en l’anterior gira. El trajecte va ser força plàcid i ens va servir per anar augmentant les ganes que fos l’hora del show, ja que anàvem escoltant diferents temes del protagonista d’aquest vespre (això sí, intercalats amb cançons del seu mentor, Joe Satriani, i d’un dels companys de Vai en diversos projectes, Yngwie Malmsteen). Un cop a la Ronda Litoral, a l’alçada de Montjuïc, vam estar una bona estona en caravana, fet que ens va demostrar que havia valgut la pena demanar la tarda lliure a la feina. Amb tot, vam arribar a la Razz entre dos i tres quarts de set. Perfecte. L’horari oficial contemplava que l’obertura de portes seria a les set i que el mestre apareixeria a l’escenari a tres quarts de vuit, sense tenir programada, oficialment, l’actuació de cap teloner per anar ambientant el públic. Tenint en compte això, tot i que hi havia força gent fent cua ja per entrar a la sala, vam anar a un bar proper a prendre unes begudes. A dos quarts de vuit, amb unes ganes immenses de que allò comencés i fent apostes sobre quines cançons entrarien al repertori o no i xerrant sobre la parafernàlia que ens hauria preparat l’Steve, vam anar cap a la Razzmatazz, a la qual vam accedir sense haver de fer ja cap mena de cua.
Ell sol amb una Fender Strato i sense banda que l’acompanyés, va ser l’encarregat de fer sonar les primeres notes d’aquell vespre a la sala. La primera impressió que em va fer va ser impactant i una mica divertida. Es tracta d’un tio prim, amb mitja melena i que semblava un xic nerviós ja que no parava quiet ni un moment. Tenia una manera ben curiosa de tocar (sense pua, utilitzant el dit gros molt sovint per a tocar la cinquena i sisena corda, però amb una velocitat i una tècnica envejables). Wiesinger va començar amb el tema central de la Pantera Rosa una mica sui generis i, després de presentar-se, va continuar la seva actuació (que devia durar uns vint minuts) on va incloure diferents estils, com blues, rock clàssic, country i, fins i tot alguna cançó de tipus melòdic en la qual va convidar el públic a cantar. Excentricitat és, segons la meva opinió i tenint en compte el seu domini de les sis cordes, la millor manera de definir aquella actuació. Tot i això, cap a la part final, se sentien entre el públic algun sospir d’avorriment i també algunes rialles per la manera de fer d’aquest guitarrista, que es van esvair quan ell mateix es va encarregar de presentar Steve Vai i va abandonar la palestra. Aquests moments sí que es van fer eterns. Vam aprofitar per anar al lavabo i a refrescar-nos però entre proves de so i detalls d’escenografia ens vam haver d’esperar una bona estona, fet que va molestar, com vam poder comprovar, a més d’un dels assistents. Per fi, enmig d’unes llums blaves, amb ulleres de sol, amb el ventilador que li feia volar els cabells i armat amb la preciosa Ibanez 25 aniversari, va aparèixer l’il·lustre que, aquest cop, ens venia a presentar el seu darrer treball Sound Theories Vol. 1 & 2, que va enregistrar amb l’Orquestra Metropolitana d’Holanda i que està constituït per temes ja coneguts de la seva trajectòria i també algun d’inèdit que ha composat per a l’ocasió amb arranjaments orquestrals. Els temes que van obrir l’actuació, entre l’ovació del públic, van ser els rapidíssims i supertècnics "Now we run", del disc Elusive light and sound Vol.1 i Oooo, del disc The Ultra Zone. Gairebé no es van diferenciar l’un de l’altre degut a les similituds en l’esquema i la potència de les bases rítmiques i, durant aquests primers compassos, amb un desplegament de virtuosisme de Vai, vam poder fixar-nos en la formació que l’acompanyava en aquesta ocasió. El primer que em va cridar l’atenció en aquest sentit va ser la presència dels violinistes Alex DePue y Ann Marie Calhoun, que també s’encarregaven dels teclats i que substituien, en comparació amb l’anterior gira, la guitarra i els teclats de Tony Mc Alpine, mostrant ja que aquesta vegada el concert no tindria un caire tant metaler. Això es ratifica també amb el canvi de l’excel·lentíssim baixista Billy Sheehan per Bryan Beller que, al meu entendre va ser, potser, a qui se li notava més la falta de rodatge amb aquest tipus de banda. Repetien en la formació el guitarrista Dave Weiner, a les guitarres rítmiques i el bateria i percussionista Jeremy Colson, per a mi el més espectacular de la banda amb el vistiplau de Vai.
Després de fer broma recitant unes paraules que, francament, no vaig acabar d’entendre però que van despertar les rialles de bona part del públic, Steve va continuar amb una altra cançó fins que va començar a desgranar temes del seu darrer disc d’estudi, el Real Illusions, i que no havia interpretat en el tour de la seva presentació. Eren l’homònim Real Illusions, amb fragments cantats d’estil pop, però que va incloure una gran dosi d’improvització i una altra lliçó magistral de tècnica en un context rítmic extravagant, que és un dels adjectius que millor defineix les interpretacions de l’artista en aquest show, a excepció de les cançons de tempo més moderat. En aquest moment, i continuant amb Building The Church (també inclosa en el Real Illusions), Steve va utilitzar una Ibanez JEM plena de leds al màstil que ja havia utilitzat en l’anterior gira. En el sentit musical, els dos violinistes van fer gala primer del seu domini dels teclats en una intro interpretada conjuntament per, a continuació, actuar amb els violins en la part rítmica i acabar competint amb el mateix Vai en velocitat i tècnica, fet que va esdevenir una constant durant tot el que quedava de concert. Cal dir que tots els membres de la banda van tenir el seu moment de lluïment personal, sent el guitarrista Weiner el primer que ens va oferir uns solos que, tècnicament parlant, no diferien massa en qualitat dels del seu frontman. Això sí, el nivell expressiu i de detalls com la utilització del tremolo, els slides o les estirades demostraven qui era el que tallava el bacallà. Vai es va canviar de roba (ho va fer diverses vegades durant el concert) i va continuar oferint-nos diferents estils, entre intros de caire psicodèlic i moments trepidants pel que fa a velocitat i contundència, que es veien afavorits per la bona il·luminació que tenia preparada. Els violins, a més, aportaven una sonoritat diferent a les cançons, tot i que en els fragments més durs se sentien poc, a causa de la contundència de Colson i l’explosió de Vai. El retorn al disc Alien Love Secrets, amb el Die to Live, va donar pas al moment de gloria per als dos violinistes, que van demostrar una gran qualitat interpretativa fent sonar el violí com jo, personalment, encara no sabia que es podia fer. Tècnica i velocitat a més no poder i una empatia entre els dos músics van fer que el públic oblidés, fins i tot, que allò era un show del reconegudíssim Steve Vai. Els violinistes van acabar els seus respectius solos doblant conjuntament un dels trossos que Vai va interpretar a la pel·lícula Crossroads, del compositor Mozart. A partir d’aquest moment el concert va entrar en la part acústica (secció que també va incloure en l’anterior gira), en què Steve va aparèixer assegut en una cadira al mig de l’escenari i va encetar aquest set amb una improvització juntment amb Ann Marie al violí. Aquest joc amb els violins es repetiria més tard amb Alex DePue i en aquesta part en acústic vam poder observar els moments més subtils i emotius de l’espectacle amb cançons com All about Eve, en què Steve cantava damunt la base que tocava ell sol amb la seva guitarra. Com a curiositat, anomenar la utilització durant aquesta part (a més de diferents guitarres acústiques) d’una preciosa Ibanez de doble màstil, un acústic, amb caixa de ressonància, i l’altre elèctric. Es van succeir diferents temes de caire acústic fins que, quan encara Steve tocava amb aquest tipus de guitarres, va arribar un dels moments més impactants del concert: el bateria Jeremy Colson, apareixia a davant l’escenari amb un set de percussió penjat a la seva esquena. L’artefacte, que em va fer pensar en la força que havia de tenir el percussionista era d’un rotllo una mica freak, amb calaveres i llumetes, i incloïa samplers que sonaven com el bombo i fins i tot plats. Tot un espectacle que va servir per a acompanyar i fins i tot doblar el que el mestre tocava amb la seva guitarra. Espaterrant el domini i la potència de Colson que, com he dit, va ser, a part de Vai, qui em va sorprendre més en aquesta ocasió. Després d’això Colson torna a la bateria, mentre Steve no era a l’escenari, i ens ofereix un solo amb ritmes variadíssims, velocitat i un so aclaparant de doble bombo. A més, és impressionant la mala llet i la força que desprèn tocant, que demostra que, si es té tècnica, no cal estalviar energia en l’aspecte interpretatiu. Sota el meu punt de vista un deu per al bateria, perquè durant tot el show no va fallar ni un cop i va acabar amb la mateixa energia que havia començat. Tota una garantia. Enfilàvem ja la recta final del concert quan tota la banda va tornar per complet a l’escenari per interpretar temes com The Murder, Juice o Whispering a Prayer. Pel que fa a la primera, un estil semblant a la dels temes que obrien el concert, amb intervenció dels violins i parts guitarreres. En canvi, a Juice, es van quedar Steve, Beller i Colson només a l’escenari per a interpretar un altre dels temes inclosos en l’Alien Love Secrets, una cançó rockera, de tempo forçà ràpid i amb una frase principal que s’enganxa bastant i que va sonar força contundent. Aquest va ser l’únic moment en en què Beller va abandonar la part de darrera de l’escenari per a interpretar uns compassos en solitari en què va demostrar la seva qualitat. Personalment, en aquesta part final, amb el so una mica més dur (tenint en comte que abans havíem escoltat el set acústic) va ser quan vaig disfrutar més del concert. A més, aquí la parafernàlia i les improvitzacions ja no eren constants, sinó que Steve va decidir interpretar a la part final alguns talls dels més coneguts per a deixar-nos un bon sabor de boca. Si amb Juice molts havíem gaudit com uns xavals, després va arribar el torn, com he dit de la balada Whispering a Prayer inclosa al disc Live at The Astoria, i el públic ho va agrair d’allò més. Crits d’admiració entre els assistents quan se sentia la melodia dolcíssima d’aquest tema en què Vai hi va posar una sensualitat extrema i que va servir per a obrir el pack de cançons que tancarien la vesprada. I quines cançons! En primer lloc, després de la complicada Taurus Bulba, amb molts canvis de ritme, van arribar els tres hits que tancarien les dues hores i mitja de show. El primer va ser Liberty del disc Passion and Warefare, aquest tema rotllo himne i molt melòdic que enmig del context del concert va tenir un caire simfònic i orquestral. El públic, ja totalment entregat va agrair aquest tema i, fins i tot, el va corejar. Després va ser el torn de la rockera The Attitude Song que Steve ha inlòs en el seu darrer treball amb la col·laboració de la Metropolitana d’Holanda, però que en aquesta ocasió, i de manera més adequada segons la meva opinió per un final de concert, va sonar més directa i enèrgica. Per últim, tal i com va fer en l’anterior pas per Barcelona, l’últim tall que ens va oferir el mestre va ser l’eterna i arxiconeguda For the love of God, que van encetar de manera molt encertada amb el violí d’Ann Marie interpretant els primers riffs melòdics. La millor manera d’acabar el show perquè sincerament, l’esperàvem ansiosos. En fi, una altra demostració de l’originalitat, la tècnica, la velocitat i l’extravagància que només té Steve Vai que es va veure truncada només en alguns moments per la dificultat en sentir bé el so dels violins o per la poca participació del baix de Beller. Pel de més, un deu en tots els aspectes, que ens va fer tenir ganes de repetir com més aviat millor. Set-list 1.-Now we run
Jordi Mir i Benet
|
La sala estava plena de gent però no atapeïda, hi devia haver cap a unes mil persones. Moltes de les converses que s’escoltaven mentre esperàvem versaven sobre aspectes de l’artista o sobre qüestions tècniques de guitarra, fet que em va fer pensar que molts dels assistents devien ser guitarristes. L’escenari estava a punt, amb un gran logotip del protagonista al fons i alguns diodes amb el mateix emblema als monitors. L’espera, amb el personal preparant tots els detalls se’ns va fer una mica llarga fins que, prop d’un quart de nou, i sorprenentment per nosaltres, un membre de l’equip tècnic de Vai va presentar a Zack Wiesinger que, definitivament, resolia els dubtes que ens havia creat l’absència de teloner. 
Ben aviat va sonar una balada de les més conegudes del repertori d’Steve, la deliciosa Tender Surrender, que va relaxar el clima embogit que havia aconseguit crear el virtuós guitarrista amb els primers temes. Aquest va sonar perfecte i, tal com acostuma a fer Vai, va comptar amb diverses frases improvisades que el van fer, si cap, encara més interessant. En aquesta cançó va sorprendre molt la base rítmica, ja que va ser d’allò més subtil i la va dotar d’un sentimentalisme enorme, afavorit per la manera única d’interpretar aquest tipus de cançons que té Steve Vai. Fins aquest moment l’artista no es va dirigir al públic. Ho va fer presentant els diferents membres de la banda i començant a oferir comentaris divertits al públic per a crear, com és habitual en els seus shows, un clima d’empatia total entre ambdues parts. Com sempre, va agrair de forma reiterada la presència dels que aquell vespre ens havíem decidit a acompanyar-lo.