Pavelló Municipal d'Esports (Cambrils-Tarragona)

07 / 04 / 2007

Cita inhabitual la que es presentava en plena setmana santa, a un lloc tant poc usual per aquests esdeveniments com Cambrils i, per acabar-ho d'adobar, gratuït. A més, era la única data a Catalunya dels Epica tot just quan en breu es publicarà un nou treball del grup.

La raó de tot plegat és senzilla. Els companys del programa de ràdio Cambrils L'hora dels Peluts celebraven els 15 anys en antena amb una mena de festival amb multitud de bandes estatals, entre les que destacava Stravaganzza, i la presència estel·lar de la banda de Simone Simons i companyia. Quina millor manera de celebrar l'aniversari que amb un concert!!

Què us he de dir, m'envaeix una enveja sana terrible. En primer lloc per mantenir-se quinze anys que ja és un petit miracle (tot i que Simfonia ja en porta vuit en un mitjà o un altre) i en segon i més important poder gaudir d'un equip de gent que viu l'escena, porta a terme iniciatives i té un seguiment suficient en el seu àmbit d'abast prou considerable si es que serveix d'exemple l'assistència al festival. Val a dir però, i no per restar mèrits si no per dir una raó de pes i important sempre al valora la presència de públic, que el fet de ser una cita gratuïta sempre fa que més gent es decideixi a assistir.

Us imagineu alguna cosa així a terres de Lleida? Personalment ho veig una utopia, poques vegades he vist tanta passivitat pel que fa a l'escena musical en general, i sobretot del heavy metal, a les comarques de Ponent en l'assistència a concerts. Sempre valen mil excuses i acaba fent llàstima veure un recinte buit. I si ens fixem en iniciatives, difusió... etc. amb els dits d'una mà ens en sobren quasi tots. És veritat que no és fàcil organitzar res i comporta molts mal de caps però si un s'hi aventura només obté crítiques o indiferència, un dels esports més practicats...

Deixem-nos de lamentacions per comentar el concert. Durant la tarda vam tenir oportunitat de conversar amb Mark Jansen en una entrevista que podreu escoltar aviat al nostre espai radiofònic i espero poder oferir també a través de la web. Així doncs, hem vaig perdre bona part de les bandes que actuaven durant la mateixa i vaig accedir al pavelló quan havien iniciat el concert els Stravaganzza. Val a dir que el pavelló era força acollidor amb unes grades no molt grans a banda i banda i unes formes esfèriques molt acollidores. Malgrat tot, l'acústica no fou una meravella.

Desprès de deixar Saratoga Leo s'aboca completament en aquesta banda on pot mostrar molt millor les seves possibilitats vocals en una varietat estilística que va del thrash al gótic passant per sons del nu metal que els honora en una escena estatal repetitiva i estancada en uns paràmetres lamentables. Bona prova de la versatilitat que acrediten fou la versió d'Hijo de la luna dels Mecano, una icona del pop espanyol que, per cert, tothom es sabia la lletra... A més, amb l'afegit de veus femenines i certa part teatral van fer que l'actuació fos molt distreta i em reconciliés en certa manera amb el vocalista desprès que m'hagués aportat alguns dels moments d'avorriment més destacats en un concert en directe amb Saratoga.

Torn dels Epica i la sempre esperada presència de la seva vocalista Simone en escena. El so va empitjorar lleument al meu criteri i les guitarres, molt menys pesades, van quedar diluïdes enmig dels altres instrument i la veu. A destacar també el fet que la il·luminació va ser lamentable. Sempre des de la part posterior de l'escenari, desacorde amb la música i fent que pràcticament no veiéssim la cara de cap membre pràcticament durant tot el concert.

Ens van presentar dos temes nous del nou disc significativament més llargs que el acostuma a ser habitual en ells i amb tots els trets típics del grup. Això no treu que un d'ells resultés especialment tediós i monòton amagat sota un ventall de velocitat i suposada contundència. Simone continua acaparant tota l'atenció i els seus moviments són seguits majoritàriament demostrant que un 80% de l'atractiu de la banda és ella tot i que al meu parer li queda bastant per ser una frontwoman competent. De fet, hi ha temps ja que amb 22 anys pot acumular una carrera ben llarga en un futur. Mark compleix amb escreix a les guitarres i continua aportant, més en els nous, una gran veu gutural que ja voldrien molts grups de black i death. La resta complint sense destacar.

Esperem que aportin més en la gira pròpiament dita del nou treball.