Razzmatazz II (Barcelona)

24 / 11 / 2006

Desprès d'unes quantes setmanes, ben bé un parell de mesos, una nova excursió barcelonina per una d'aquestes cures necessàries que representen per un servidor les actuacions en directe per desempallegar-se de tot el que comporta la vida quotidiana. L'activitat concertística no s'atura però no és el mateix viure al rovell de l'ou que haver de fer una hora de cotxe... ja m'enteneu els que sou de fora del cap i casal...

Poc desprès que finalitzéssim la entrevista que havíem mantingut pel nostre espai radiofònic amb Paul Allender (ja que Dani Filth va desaparèixer després de la prova de so) accedíem a la dos de Razzmatazz on Deathstars ja havien començat el seu concert davant d'un quart d'aforament més o menys.

No tinc cap mena de predilecció pel grup, és més, el primer treball Synthetic generation no va despertar massa la meva atenció i els vaig veure més com un clon metal·litzat de Marylin Manson que res. No he escoltat encara el nou Termination bliss. Malgrat tot, s'acostuma a dir que la vàlua d'un grup es demostra en directe i en aquest aspecte tenen “cosetes” a destacar. He de dir que es recolzen més en la seva part metàl·lica que no pas electro-dark i compleixen amb escreix però el cantant Whiplasher mereix capítol a banda. El personatge en qüestió anava amb una bufanda de plomes i al cap de no res ja es va desfer de la samarreta fent evident que hauria de comprar-se un cinturó, ja que a l'alçada que arribaven els pantalons se li veia tot igual. A més, el és un alumne avantatjat de la millor escola d'Iggy Pop amb uns moviments i convulsions que recordaven a la Iguana de Detroit. Sense esmentar els discursets en plan predicador entre cada tema... En fi, malgrat tot, divertits.

Torn finalment per Cradle Of Filth. S'ha criticat el nou treball perquè s'allunyava molt del que fins ara havia estat la tònica del grup al decantar-se per un estil més clàssic amb clara preeminència de les guitarres, potser per això m'agrada més que els altres...Fins aquí res a dir, que facin la música que vulguin però que ara vagin dient que mai han estat una banda black quan han recolzat tota la seva carrera en això ja fa riure.

Obren d'igual manera i ordre que el disc amb la Intro (m'estalviaré el llarg nom), Dirge Inferno i Tonight In Flames per enllaçar amb Dusk and Her Embrace. En aquest punt ja podem comprovar la fe en el nous temes i un so prou clar imprescindible en concerts com aquest. Segueix la cosa amb Her ghost in the fog i ja en aquest punt no puc deixar de sorprendre'm pel fet que Dani aguanti una gira sencera utilitzant la se va veu de la manera que ho fa, a més, no va parar de moure's en tota l'actuació. Un altre dels aspectes a destacar fou la imponent presència de Sarah Jezebel Deva, habitual corista del grup i que té una aportació força destacada.

Per la seva part Paul Allender no parava de mostrar-se desafiant i malcarat, contràriament al que vam poder comprovar en la entrevista que vam mantenir amb ell una estona abans. Més nous temes amb I'm the thorn i la instrumental Rise of the pentagram a més de la criticada versió dels Heaven 17 Temptation. Cal esmentar també temes pretèrits com Cthulhu dawn, Guilded cunt en la part final i la que va servir per tancar definitivament, From the cradle to the enslave.

És el primer cop que he pogut veure la banda en directe i intentant aïllar-me de l'habitual polèmica que sempre l'ha envoltat per multitud de factors i deixant de banda les contradictòries declaracions que estant fent darrerament he de dir que van oferir un concert amb totes les garanties.