Razzmatazz II (Barcelona)

28 / 09 / 2006

Un cop més. Ja no sé si és mala planificació horària meva o els elements que s'alien de manera vil perquè no pugui presenciar les actuacions dels grups teloners cada cop que vaig a una actuació en directe. I no és que no tingués ganes de veure Poisonblack però tot just entrava a la sala quan havien acabat el seu temps. Suposo que un no està acostumat al moviment a les grans capitals i desprès de passar tot el dia per la ciutat a una hora prudencial em disposava a fer ús del transport públic per anar a Razzmatazz. Doncs bé uns tres quarts d'hora per fer un trasllat que no és res de l'altre món a dins la ciutat en bus, en fi..., quina paciència s'ha de tenir per viure en aquestes aglomeracions!!

Naturalment també em vaig perdre a Node. La veritat és que he de confessar que desconec al grup i també sap greu, sempre cal estar obert a presenciar en directe una nova banda de la que no se sap re o no s'ha vist mai damunt un escenari.

Total que l'única opció era resignar-se a presenciar els italians Lacuna Coil en aquesta nova visita. Se'ls ha criticat força per la línia del seu darrer treball i calia veure quina forma presentaven en directe defensant aquests temes desprès, a més, d'una experiència americana pel que fa a gires que han repetit en diferents ocasions que han gaudit d'allò més. Per cert, la sala presentava un mig ple generós. No sé..., però si una banda com Lacuna amb aquests teloners no convoquen una mica més de públic no anem bé.

Sempre han utilitzat algun recurs per cridar l'atenció si parlem de vestuari i si en anteriors ocasions fou unes sotanes negres de coll a peus, en aquesta ocasió unes mascares que lluïen tots els músics al més pur estil Slipknot que van mantenir uns minuts mentre sonava la intro. Al començar a tocar se les treuen i en breu apareixen els vocalistes Andrea Ferro i Cristina Scabbia. Tots anaven vestits com a col·legials amb camisa blanca i corbata negra.

Tot el set-list va estar molt centrat en temes del darrer Karmakode i apunts a l'anterior Comalies. L'inici correspon a What I see i Fragments of faith. Potser això va fer que la reacció del personal a mesura que s'anava desenvolupant l'actuació no fos molt entusiasta, només els temes d'anteriors treballs eren rebuts amb més entusiasme.

Un altre punt curiós és la evident influència americana en els seus directes actuals. A la habitual força que no han perdut i teatralitat en escena del grup han afegit algunes “poses” i moviments molt típics de l'escena “ianqui” que m'atreviria a dir que no agraden molt en terres europees... Això sí, Cristina continua sent una força de la natura en directe com la resta del grup.

En la part final van tocar la versió dels Depeche Mode Enjoy the silence però la major sorpresa fou que a l'hora i déu minuts de començar el concert van desaparèixer de l'escenari per finalitzar el concert, definitivament!!! Ni bisos ni res. Ja comença a ser de jutjat de guàrdia que moltes bandes facin durar els seus concerts poc més d'una hora. Per mi una falta de respecte pel qui ha pagat una entrada. Veurem la propera...