Razzmatazz I (Barcelona)

21 / 07 / 2006

Tot i no tenir res a veure amb la crònica del que va donar de sí aquesta visita a Catalunya del gran Joe Satriani ho he de dir... Feia mesos i mesos, i és igual que fos en una hora o en un altra, estès el personal de vacances o no, fes fred o calor i tot el que vulgueu que no tenia un viatge tant ràpid des de comarques lleidatanes a la ciutat comtal. Cap cua enlloc. Ni a les temudes rondes. En una hora i escaig des de casa a la Razzmatazz. Increïble però cert. El trist és que això sigui una novetat.

Amb aquest bon presagi arribàvem amb l'actuació d'Adrian Legg ja iniciada, tot i l'explicat anteriorment no vam poder sortir d'hora en aquesta ocasió, i la primera sorpresa servida en safata. No us he d'enganyar i he de confessar que pràcticament res coneixia del personatge en qüestió, al igual que la majoria dels presents pel que vaig poder copsar, i tampoc em va entusiasmar que estès assegut al mig de l'escenari amb una peculiar guitarra fent tota mena de malabarismes, solos, arpegis i tot el us pugui passar pel cap. Pel que hem van comentar, anteriorment havia fet el mateix amb una pedalera plena d'efectes i una guitarra diferent. No negaré el virtuosisme del personatge tocant però si no és possible trobar un teloner per distraure el personal suficientment millor, que toqui el cap de cartell directament i menys històries. Absolutament prescindible.

Joe Satriani passa per ser el referent per molts del món de les sis cordes. Hi ha altres personatges a destacar, i coneguts popularment pels seguidors com Steve Vai, Andy Timmons, John Petrucci... però m'atreviria a dir que cap amb l'aura de Satriani. A més, de tota la constel·lació de guitarristes que funcionen en solitari sempre ha estat el més rocker, amb algunes excepcions en els seus darrers treballs més experimentals i marcians, però en aquesta ocasió defensava un disc que marca el retorn a l'essència més rockera com Super Colossal.

Els somriures no podien ser més expressius quan es van apagar les llums i van sonar les primeres notes de Flying in a blue dream i va aparèixer el mestre. Com sempre amb la seva lluent closca, ulleres de sol que només es va aixecar un moment en tot el concert i la Ibanez penjada. Al llarg de la seva carrera mai ha tingut una formació de directe molt duradora exceptuant Jeff Campitelli a la bateria, malgrat tot un músic com Satriani no es deixa acompanyar per qualsevol, encara que és tant el seu protagonisme que sembla que si només toqués ell ningú se'n donaria compte. És curiós com a diferència del seu “rival” més directe Steve Vai, basa tot el pes del concert en la música i la seva capacitat d'encisar el personal tocant. Un auster teló negre de fons i res de posada en escena que fes distraure de la música. Curiosament el que podria jugar d'una manera decisiva en contra seu acaba sent una virtut inqüestionable.

M'atreviria a dir que fou irrellevant el setlist que ens va oferir ja que veure'l interpretar temes un darrere l'altre feia que hom sentís vergonya si mai s'ha atrevit a intentar treure unes notes a una guitarra i que s'oblidés de tot en pro de gaudir d'una demostració de virtuosisme al servei de la música i no del lluïment personal. Malgrat tot, van caure temes que tothom esperava sentir com el citat que el va obrir i altres com The extremist, Redshift Riders, Summer song o Always per citar només alguns dels temes interpretats. No podia faltar tampoc un bon ventall d'Ibanez que ens va mostrar al llarg del concert per anar interpretant els temes. A destacar la seva “clàssica” platejada i una blanca amb la portada del seu darrer disc quan va començar a tocar temes del mateix com el que dona títol i que va ser el primer d'aquest treball. Especialment indicat pels directes, i crec que expressament pensat per ells, és Crowd Chant on la melodia de la guitarra marca la pauta a seguir per tots aquells que vulguin imitar les notes a través d'una melodia vocal. Tots els presents ens vam veure abocats a intentar-ho..., millor no us explico el resultat...