Razzmatazz II (Barcelona)

06 / 05 / 2006

Un dissabte sorprenent, en molts sentits... Això és el que va ser el passat dia sis de maig pel que fa la odissea, en tot el sentit de la paraula, que vam patir per assistir al concert de Doro Pesch a la ciutat de Barcelona.
Tots sabem el que comporta viure o anar a una gran ciutat com el cap i casal de Catalunya. I si intentes accedir-hi o circular en cotxe ja ni en parlem. De fet, però, intentar anar en cotxe a qualsevol ciutat petita o mitjana del nostre país ja resulta un petit calvari. I us preguntareu: A què venen tantes qüestions de mobilitat urbana? Aquí comença la història.

Sortim aproximadament a les quatre de la tarda en un trajecte que normalment es fa en hora i quart, hora i mitja i, per dir-ho ras i curt, entràvem a la sala del concert passats dos quarts de nou del vespre. No ens vam perdre el concert de Doro, només hagués faltat!!, però l'entrevista concertada amb l'alemanya per aquella tarda es va anar esvaint a mesura que la cua augmentava a la quasi sempre fatídica ronda litoral de la capital catalana.

Tot plegat com a resulta de diferents actes i celebracions que van coincidir aquell dia en les mateixes hores. A saber. Fira d'abril que es celebrava al recinte del fòrum i exhibició aèria a les platges barcelonines com a més destacables. Totes dues a tocar de la citada ronda i que van combregar més d'un milió de persones. Resultat?, doncs quatre sortides de la ronda tallades i un colapse monumental a la via a més de tots els carrers dels voltants incloent poble nou i tot el que t'allargues la vista. A més, tot i que una mica més allunyat el Barça jugava partit de lliga en un partit on es celebrava el recent títol de lliga aconseguit i que va registrar un ple al Camp Nou. Us podeu, doncs, imaginar què divertit pot ser circular per Barcelona en aquestes circumstàncies...

Anem, però, al concert. Com he dit vam arribar tard i els Altaria ja havien actuat. Estaven a punt de fer-ho els Sonata Arctica i... nova sorpresa!. La sala estava absolutament plena, cosa impensable en un concert de Doro. Pels seus tres darrers treballs d'estudi ha passat a presentar-lo per aquest mateix lloc i sempre s'havia arribat a mitja sala o poc més. Raons per això?, doncs una crec que pot ser el fet de ser dissabte i l'altra la presència dels finesos al cartell a tenor de l'edat adolescent de bona part del públic, alguns dels quals van desfilar quan aquests van finalitzar la seva actuació.

Sonata Arctica va fer prou bé el que es suposa d'un teloner, animar el personal pel cap de cartell, tot i que a molt del jovent present no li calia. Van tenir una rebuda eufòrica que pràcticament no va decaure en cap moment. Tot i que vaig seguir en el seu moment l'eufòria del power metal fa uns anys, he de confessar que m'ha acabat avorrint una mica. Tot i així els de Tony Kakko tenen temes per fer passar una bona estona i així van sonar peces com Reckoning night, Fullmoon, Victoria's secret, San Sebastian o Don't say a word amb un so acceptable i una banda amb suficient carretera per oferir un bon directe.

Finalment apareixia Doro amb l'habitual força i la sempre competent banda que l'acompanya des del 1993, amb comptades excepcions, formada per Joe Taylor, Oliver Palotai, Johnny Deep i Nick Douglas. Per fi va optar per obrir un concert amb un tema poc esperat com Eartshaker Rock tot i que el segon ja era un dels previsibles I Rule The Ruins. Molt protagonisme de la veu de Doro i la bateria de Deep en aquest directe tot i que vam gaudir d'un so prou decent en tota l'actuació. Sembla que no passen els anys per l'alemanya que no para d'animar, moure's, fer headbanging (tindrem mai traducció al català per termes com aquest?!!) i demostrant un estat vocal excel·lent.

Comparant amb anteriors visites em va sorprendre el nivell d'entusiasme i entrega de tot el grup. Molt notable i infinitament millor. Segurament hi ajudava el fet que estaven enregistrant imatges del concert per un futur DVD que veurà la llum per Nadal i la bona presència de públic i reacció.

La cosa segueix amb el primer tema del nou Warrior Soul, You're My Family i Always Live To Win. Doro es mostrava molt agraïda per la rebuda i el seguiment dels temes tot i que no té massa clar les sensibilitats que poden haver per aquí ni on era..., però això no és culpa seva si no nostra. Dos peces que mai em canso d'escoltar també van sonar com Burning the Witches i True As Steel i el prescindible solo de bateria (quan deixaran de fer això les bandes!!!). Segueix un dels millors temes del nou disc Strangest Yesterdays i la traca final habitual amb Für Immer, All We Are combinada amb Fight i els bisos.

Un valor segur de l'escena del heavy metal però amb un cert estancament els seus darrers discos.